L'agenda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Un dels regals que em van fer quan em vaig jubilar, fou una agenda. Quina sorpresa. Per a què havia de menester un organitzador algú a punt d’encetar temps i vida generosos? La vaig apartar i me’n vaig oblidar, i em vaig dedicar a explorar la nova etapa que se m’oferia.

El primer any va ser deliciosament atropellat. Vaig acompanyar l’horta en els canvis estacionals, vaig llegir amb deler, vaig engolir maratons de sèries televisives, assistir a conferències, i quedar, dia sí i dia també, amb les amistats que m’havien precedit en la jubilació. Tot anava rodant a un ritme, ara frenètic, ara pausat, i jo em sentia borratxa d’eufòria.

I en això que, de sobte, arribà la pandèmia. El terror va envestir la nostra vida social i, de rebot, la personal. Els meus propòsits entusiastes, igual que per a la resta de la humanitat, es van diluir. Les setmanes de confinament m’embolcallaren en una mena d’apatia quasi embriagadora. Procurava impedir que el riu de monotonia m’arrossegara, però les notícies i l’absència de la meua gent m’enfonsaven a poc a poc. Em vaig convéncer que necessitava un salvavides. Un salvavides que, donades les circumstàncies, només trobaria entre les quatre parets de casa. I aleshores recordí l’agenda. No em serviria per anotar-hi cap projecte, perquè el futur s’havia congelat, però em faria companyia en el túnel que em tenia presonera. Comencí a reflectir-hi allò que sorgia d’entre els plecs de la tristesa: tresors que rescatava de calaixos que duien segles sense obrir-se i que m’omplien de visions desateses, sentiments desvetllats gràcies a la música o la lectura que el temps sobrer em permetia eixamplar, imatges que em volaven pel cap i que em delia a reproduir a l’hora d’escriure, topades amb capvespres que declamaven poesia... Qualsevol vivència mínima adquirí una aparença colpidora.

Ara que sembla que hem tornat a reconstruir-nos per continuar destruint-nos; ara que, de nou, vivim abocats al frenesí de la immediatesa i del soroll desmesurat, freqüente sovint aquell diari meu de les grans coses menudes, on vaig trobar un rescat, reclinant sobre el full en blanc els arabescos d’afectes i humilitats que ens adoben l’existència de felicitat.