No som ninots

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És diumenge de Falles. Des de la terrassa del bar on he anat a parar, l’horta maragda competeix amb l’atzur del cel, i l’aire anuncia que la primavera ja fa cosquerelles a la panxa de l’hivern. Mentre celebre la fortuna d’habitar aquest espai de serenitat, una parella i el fill d’uns sis o set anys seuen a una taula veïna. D’immediat, la criatura trau una caixa de la motxilla del pare. L’obri i mira els adults somrients que, amb el cap, li semblen dir que sí, que endavant. El xiquet, el tresor a les mans, camina cap a la font que, casualitats de la vida, cau a tocar de la meua cadira. Ni per un segon dubte de les intencions del menut. Per això, quan acosta l’encenedor a la metxa del petard i l’encén; quan terra, copes i servidora senten el sacseig del coet en la pròpia carn, jo ja tinc les orelles tapades per evitar que el bombardeig em travesse els timpans.

A partir d’aquest instant, el dimoni de la pólvora no para d’esgarrar l’atmosfera amb una corrua de detonacions ensordidores que ens impedeixen xarrar, llegir o contemplar les musaranyes en pau, i que ens obliga a abraçar les pobres mascotes, paralitzades de terror. Mentre els progenitors del pirotècnic de Primària es delecten amb un plàcid esmorzar, la resta de la ciutadania, que també vivim ací, que també pretenem gaudir d’un ambient reposat, que també tenim dret a no veure’ns involucrats en activitats que no són del nostre gust, ens esforcem per controlar-nos i no llançar-nos en bloc a posar a remull a la font coeters intrusos i derivats.

Així i tot, ja veus tu, m’agraden les Falles. Les vaig descobrir de jove i em recorde amb els ulls oberts com a plats en la meua mascletà iniciàtica; amb un somriure d’orella a orella en entropessar amb els primers ninots; i amb ales al cor quan, més tard, vaig conéixer les bandes de música. El que continue sense entendre, però, és com una celebració (en definitiva no es tracta de res més que això), està legitimada per alterar-nos tant el dia a dia. No es podria conjugar, en el futur immediat, festa i mirament pel veïnatge? Actes multitudinaris en la via pública a diari i respecte a l’abast de tots? Mirem d’aconseguir-ho. Per favor. No som ninots.

Mohamed parla valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mohamed és de Pakistan i treballa en un poble de l’Horta nord. La primera vegada que vaig entrar a la seua botiga, em vaig quedar de pedra quan, a l’hora de pagar, m’amollà un “Sis noranta”, així, en la meua llengua. Un foraster que se’m dirigeix en valencià? Fantàstic! I admirable. Perquè lamentablement, hi ha gent d’ací de tota la vida que no l’entén o encara no el parla. Mai. Mohamed, sí. Mira tu quines coses. Ell s’esforça per parlar el valencià, que va adquirint a través de la clientela que compra a la seua fruiteria. Té clar que és la manera d’expressar-se de la terra que l’acull i, per integrar-se més en la societat que ara també és la seua, intenta usar-lo sempre que pot.

Lynne és de Dallas però es considera una valenciana més. Ha aprés a parlar la nostra llengua i solta un “Bon dia” o un “Fins després”, arrebossats en un deliciós accent nord-americà. Té clar que en aquest racó del món el poble valencià porta segles defensant la seua identitat. Ella la respecta. I per demostrar-ho, ho fa en valencià.

Resulta obvi que quan algú, per obligació o per gust, aprén l’idioma d’allà on aspira a construir-se un futur, fa evident que anhela formar part d’aquell grup humà. I el grup humà, orgullós de les seues arrels i de l’admiració que suscita, n’aplaudeix el compromís. Aquesta és l’actitud. Ací i a la Conxinxina. Perquè quan no acceptes que de la pertinença a un lloc n’ha de derivar la consideració al seu parlar i costums, és quan es basteixen les suïcides atmosferes de renúncies. Així és com tenim que una diputació valenciana com la d’Alacant celebre glamurosament el lliurament d’un premi literari en castellà, mentre que el de valencià s’atorgue en un despatx qualsevol, en horari d’oficines. O que denuncien un pacient per parlar en valencià al facultatiu de torn. O que en alguns ajuntaments siga un miracle accedir a formularis en la nostra llengua. Tots aquests escenaris, i més, reflecteixen una situació lingüística agonitzant, fruit d’una renúncia minut a minut i espai a espai, que ens resultarà tan mortal com una gota malaia.

Mohamed i Lynne s’esforcen per parlar en valencià. Ens respecten. I nosaltres, quan aprendrem a respectar-nos? Quan, a estimar-nos?