Tornar enrere

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan arribes a una certa edat, sol ser ocupació habitual mirar enrere i comparar el passat amb la teua contemporaneïtat. Et veus de jove, recordes la societat que et conduïa, i amolles sentències de l’estil “Jo, a la seua edat, no...” o “En aquella època no era com ara que...”. Sí, moltes coses han canviat. La majoria per a bé, evidentment, perquè una comunitat que fa via, conté en el moviment milers de millores i superacions. Uns quants elements que estimàvem, però, s’han quedat pel camí: la intimitat amb el veïnatge prenent la fresca al bancal de casa, el valor de la paraula donada... Ara mateix, n’hi ha un que veig agonitzar sense remei. Em referisc a la humilitat que implica retrocedir sobre els nostres passos per revisar allò fet o dit. Em referisc a l’autocrítica.

De plena vitalitat en aquest segle, criticar ha sigut i és patrimoni de la humanitat. Amb tres o quatre detalls, som capaços d’elaborar una tesi doctoral farcida de certeses intuïtives o d’invencions gratuïtes sobre qualsevol acte o persona que se’ns pose davant, perquè considerem que en tenim el dret, i si no agrada que s’aguanten. Això sí, en el suposat cas que la víctima del xafardeig siga la nostra excelsa essència, saltem rabiosos com gats escaldats i ens col·loquem en posició de defensa nuclear.

Tot s’altera també quan ens toca aplicar-nos aquests judicis severs, és a dir sotmetre’ns a nosaltres mateixos a la crítica. Perquè per fer-ho, cal apartar el jo de l’ara i, a cara i cor descoberts, endinsar-nos en el passat per escorcollar-hi honestament. Només un ésser alhora humil i fort es pot aplicar una autocrítica que, sovint, ens aboca a penediments i dolors profunds. Per això hi ha qui es pregunta què guanyem autoflagel·lant-nos així. Jo m’ho pregunte i em conteste: hi guanyem salvavides.

A unes setmanes d’unes eleccions on els resultats han enfosquit el cel, pense que s’hauria d’incidir en l’autocrítica, obrir les oïdes a les veus silenciades, aplaudir els encerts, i assumir els errors i reparar-los. Perquè si deixem de sargir les escletxes, no avançarem. Patinarem. Sobre el mateix terra fangós. I caurem, una vegada i una altra, en el pou cec on es retroben els qui fugen de les veritats. 

La força del trellat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Des de fora, hi ha qui pensa que un gimnàs és un indret bulliciós ple de goliats de braços i cuixes embotits, de gegantes d’esquena quadrada com una pantalla de cinema, de sorolls de barres i bandes elàstiques. De molt de crit i poc d’enteniment. No sé si hi ha cap lloc així; jo, el que conec, és ben diferent.

A l’entrada del gimnàs del meu barri, unes fotos d’esportistes en ple rendiment, amb un somriure d’orella a orella, semblen voler incitar-nos a entrar en aquell regne. Tot ens suggereix que no ens quedem a la porta del que podria ser un canvi agraït en la nostra existència. A l’interior, la sala de màquines està extremadament concorreguda, tal vegada més del que els mateixos usuaris desitjarien, però és que la calor ja ens saluda a colps de ventall, i els cossos comencen a remuntar la peresa hivernal i a reclamar posar-se al dia.

Pertot arreu, i només visible als ulls dels habituals del gimnàs, es dibuixa l’ombra d’una paraula de set lletres, que conforma el programa de vida que sosté el lloc: TRELLAT. Perquè aquesta ve a ser la recomanació permanent de Carles, instructor, assessor, conversador excel·lent i esperit impulsor d’aquest territori. La seua narració està farcida de bíceps i tríceps, de bicicletes el·líptiques i de cintes de córrer, però també d’ànims i de crida a la responsabilitat. Les persones que acudeixen al local saben que han d’estar disposades a l’esforç, a un esforç contingut i continu, per atényer la meta a la qual aspiren. Així i tot, ens proposa Carles, aquest sacrifici s’ha de treballar des de la intel·ligència i l’autoprotecció. No podem maltractar el nostre cos si el que volem, justament, és gaudir-ne. Per arribar a aquesta conclusió, cada persona ha d’aprendre a conéixer-se, a visitar-se ben endins, allà on naixen l’autoestima, l’orgull i l’empatia, per a esbrinar com defugir la comparativa reiterativa amb altres esquelets i altres actituds, i recrear-se en els seus propis  avanços.