Comerç de pam i mig

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passege pels carrers d’un poblet de muntanya. El sol a males penes aconsegueix atenuar el fred penetrant i l’aire hi és tan contundent que note com pega voltes pel pit a la recerca dels pulmons. A contracor decidisc abandonar el deambular i arrecerar-me prop d’alguna xemeneia espurnejant. És quan inicie el camí de tornada que la veig.

La xarcuteria, menuda com una closca de nou, em saluda des de la vitrina amb un cartell que clama “Viu la tardor!” i una meravella de paisatge de delicatessen del territori: patés, melmelades, embotits, formatges, dolços... barrejats amb elements d’artesania. L’espectacle invita a entrar-hi, celebrar amb l’ama el seu bon gust, emportar-se mig negoci i tornar a casa a gaudir dels aliments d’ací a la vora, abrigar-se amb les mantes que mans conegudes han teixit, i remullar els llavis en el vi que els llauradors de la comarca han criat i que la cooperativa comercialitza. Quina sensació més agraïda la de conéixer i reconéixer la partida de naixement d’allò que consumim.

L’alegria que em desperta l’oferiment llépol de l’establiment, però, ve seguida prompte de la inquietud: sé que l’existència d’aquest petit comerç penja d’un fil, i també la de la majoria de les botigues diminutes que han format les nostres biografies. La globalització que de forma conscient o no fomentem uns i altres, s’esmerça per planxar els trets propis de cada cultura i soterrar-nos davall d’una patena descolorida. Parteix el cor observar com es van esborrant els noms i els rostres dels nostres comerciants de referència i com dominen el mercat productes desprovistos de la brillantor que l’originalitat i l’exclusivitat atorguen. Anem substituint arrels centenàries per garfis metàl·lics que no reten homenatge a res. Diuen adéu el quiosc de la nostra infantesa, el forn de llenya, la llibreria que ens ha fet créixer, la caseta que servia llanes, el taller del sabater... i el món pren el nom de quatre Goliats sense escrúpols.

El xicotet comerç de tota la vida, el de pam i mig, agonitza. I nosaltres amb ell. Aquests dies, d’alguna manera, ha estat present a les converses de Glasgow. No deixem de reivindicar-lo: és la nostra defensa contra el buit a què ens aboquem.

L'habitació

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Dels llocs que habitem al llarg de la nostra existència, n’hi ha un que, emulant un atrapasomnis, ens reté la memòria per sempre: em referisc a l’habitació de la nostra joventut.

Si tanque els ulls i esvare pel pendent dels meus escenaris vitals, la veig nítidament: gens espaiosa i pobra en mobiliari, ensenyava unes parets blaves de cel de principi d’estiu foradades ací i allà per pòsters amb rostres adorats que em miraven sense parpellejar. Aquella estança íntima, compartida a estones amb la meua gent, era la cova d’Alí Babà on guardava tresors, la caixa forta dels meus estats d’ànim més inconfessables, el búnquer en el qual preservava els somnis anhelats. Representava el meu indret al món i hi tenia dipositada l’essència d’allò que havia sigut, era i desitjava ser en algun horitzó futur. Cada objecte que dormitava als estants, cada peça de roba atrapada a l’armari, cada llibre reclinat sobre el pupitre eren en realitat els guardians que em recordaven que jo era una figura feta de ferides mal cosides i un projecte de vida encara per determinar que començava tot just a encarrilar-se a la recerca del seu nord. No vaig poder evitar-ho: en aquell oasi entraren un parell de monstres i moltes pors. Alguns s’ofegaren en la calidesa del cau; d’altres, però, s’hi van quedar enganxats com a llepasses durant anys.

No obstant això, el que realment va enfortir-me van ser aquells moments en els quals m’imbuïa del corrent de màgia serena i poderosa que ja em circulava a dolls pel cor. Parle de les vesprades abandonada als braços de la literatura que em bressolava dins d’aquella xarxa meravellosa de mots i imatges. Parle de la música i dels concerts que protagonitzava, micro imaginari en mà, que m’insuflaven una càrrega sentimental que em rebentava els sentits. Parle de les cartes escrites sobre el pupitre blau, meticulosament llaurades i sofertes com ho són els camins de l’amor o de l’enyor més aclaparadors.

Com trobe a faltar aquelles hores amb mi mateix, temptejant sense parar la manera d’acoblar el meu pas al de la resta de l’univers! Com enyore aquell niu on tot naixia, bullia de promeses i podia morir. No he tornat mai més a sentir-me tan sola i alhora tan plena de món.

Llibres prohibits

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 D'OCTUBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El fet, gens inusual, és el següent: l’ajuntament de Castelló de la Plana regala a uns instituts uns lots de llibres (la gran majoria en castellà, tot s’ha de dir, però aquest és un altre tema) seleccionats segons criteri tècnic. Els centres, com no podia ser d’una altra manera, ho agraeixen de tot cor i recullen el regal. D’entrada, res a destacar. Sorprenentment, però, en aquesta ocasió, algú s’escarota bona cosa davant del detall generós de l’administració i llança el crit al cel.

Una associació ultraconservadora, l’esperit encés com una flama per la temàtica LGTBI de les lectures, ix volant al jutjat i hi presenta un recurs. La urgència, afirma amb desesperació, està més que raonada: cal evitar que el mal es propague i arribe a l’estudiantat ja que els farcells de fulls, aparentment innocents, estan que vessen de mala fel. El simple contacte pot provocar un dolor irreparable en la mirada i el cor nivi de les criatures perquè es veu que, una vegada t’han explicat les diferents maneres d’estimar que tenen els éssers humans, et quedes fet pols de per vida. Una jutgessa els fa costat i retira els llibres.

Aquesta gent de pensament únic té la certesa que és el coneixement allò que infecta les ments, no la ignorància. I que acceptar que cada persona és lliure de compartir els sentiments més nobles amb qui desitge és una mostra de degeneració que acabarà destruint-nos. Com qui aterra una albufera per poder caminar-hi damunt, pretenen sepultar l’arc iris de la diversitat del món i deixar-hi créixer, al seu lloc, capes i capes de males herbes.

L’adquisició de la saviesa sempre ha estat unida a la paraula amable, a la lectura i a la reflexió, al debat, a la història dels pobles, a les llengües ben parlades, a la geografia de les terres oblidades, a l’exercici sa del cos, a la investigació dels orígens de les coses. Mai al cultiu de l’odi, l’estigmatització, la humiliació o l’insult. No hem de permetre que la grisor dels seus arguments enterbolisca les llibertats. L’educació de les generacions presents i futures posseirà els colors de la tolerància i del respecte; no la foscor amarga de les seues aspiracions arcaiques.