dissabte, 18 de maig del 2019

Dones de pergamí

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.
Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats.
Es nota que han reflexionat el text. Molt. Algunes tenen el llibre a les mans, com si fóra l’entrada obligada per accedir a la festa. Però prompte comprove que el manegen amb determinació, buscant els senyals que hi han depositat per localitzar-ne un passatge o alguna imatge que els ha fet gràcia. Lligen anotacions, m’interroguen sobre el com i el perquè, parlen de les seues experiències, i es teixeix ràpidament la molla de confiança necessària pequè jo m’òbriga sense condicions.
Em trobe còmoda en la seua companyia perquè són consumidores de literatura per gust i per voluntat; pel gust de gaudir d’una llengua, tot i que, de vegades, no siga la pròpia, i d’una narració que les fa evadir-se sense haver de posar la clau al pany; per la voluntat de descobrir maneres noves d’implicar-se en les realitats del món. Posen en quarantena la seua rutina de compromisos i sotmetiments, s’emboliquen la mirada en somnis de paper i pretenen arribar més enllà de l’horitzó que ataüllen des de la finestra de les seues vides. Aquestes dones que naden entre onades d’arabescos, s’alimenten del fluid dens de la lectura i confessen a altres sirenes de pàgines allò que les ha commogut, són criatures màgiques. Són éssers fets de desenes d’històries, viscudes o no, reals o no, properes o no, que integren el seu ADN literari i, per tant, vital.
Em bressolen les seues veus i els relats entendridors que s’assemblen estranyament al meu. I pense que som afortunades d’estar ací, alimentant-nos de creativitat en majúscula i en minúscula, nosaltres, lectores apassionades que, com els relats sembrats per la humanitat segle rere segle, ja tenim el cor de pergamí i l’alé de qui vol viure eternament.

dissabte, 4 de maig del 2019

Hem vingut a parlar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

I have a dream, va dir Luther King en el discurs on reivindicava un futur d’harmonia per a negres i blancs. I milers de persones s’apuntaren al repte de construir una societat a la mesura de la bondat que vencera l’odi i entonara càntics de llibertat. Lluny queda aquell 1963, però proper l’anhel de canvi que s’hi respirava perquè els éssers humans han continuat bregant per un tros de terra o un déu de resina, i sembla que ja integra la nostra natura buscar en l’altre l’escletxa per clavar-hi les urpes i esgarrar-li la identitat. No hi ha forma de trobar una mínima correcció en res i corren temps terribles per al consens.
Però comencen a despuntar veus que demanen un recés en l’atmosfera àcida on vivim, que reclamen condicions propícies per atendre sense irritació les idees de l’interlocutor i defensar sense acritud les pròpies. Perquè alguns també tenen un somni i estan posant les bases per arribar-hi.
Des de fa uns anys, Xarxa Vives i Escola Valenciana celebren la Lliga de debats, un projecte enfocat a centres de secundària, batxillerat i universitat que consisteix a plantejar una pregunta i invitar-los a intervindre-hi en la nostra llengua. En aquesta edició (“Calen fronteres entre països?”), 5000 joves han adoptat alternativament el pro i el contra de la qüestió. Durant setmanes, assessorats per uns 300 ensenyants, els oradors i oradores han aprés a exposar, argumentar, rebatre..., sense alçar la veu ni faltar al respecte.
Enguany, he tingut la sort de seguir el camí encetat pel professor Enric Senabre i Alba, Paula, Maria, Berta i Amparo, l’equip de l’institut Ramon Llull. Ha sigut encomiable la preparació meticulosa de cada sessió de treball. Ha sigut espectacular el grau d’implicació de cada membre. I han sigut brillants els resultats obtinguts: ús dels recursos expressius, seguretat, rapidesa en la presa de decisions, augment de l’autoestima... És un esforç titànic que té com a objectiu preparar individus implicats en el dia a dia del seu entorn, antítesi de qui ignora el valor de la pròpia veu i malviu al ritme dels ecos de la ignorància.
Els membres de la Lliga han sigut generosos en temps i sacrificis perquè saben quina classe de ciutadania necessitem urgentment. Ens sobren Màsters de l’univers i al·ligàtors de ribera, i la manera segura de fossilitzar-los és canviar-ne les baves verinoses per ponts dialèctics de cultura i tolerància. Necessitem entendre’ns per avançar. Parlem-ne, doncs.