diumenge, 30 d’abril del 2017

Temps de regal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pareu el món que en volem baixar, cridàvem fa unes dècades quan pensàvem que el planeta es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle desmanegat i sense fre precipitant-se costera avall.
Els anys han transcorregut i continuem instal·lats a la mateixa finestra del mateix autobús boig, veient desfilar les parades veloçment, sense gosar prémer el timbre de parada que ens permeta abandonar-lo. La majoria de nosaltres fa temps que ja no gaudim del paisatge. S’esmuny tan de pressa davant dels nostres ulls que només en captem bocins distorsionats, flaixos frenètics. Un ritme insuportable ens transporta, a la velocitat de la llum, de la taula del desdejuni al seient del metro, d’aquest al despatx, després al bar de l’esmorzar, al taulell de la botiga, a la bicicleta del gimnàs, a la cua de l’autobús, a la consulta del pediatra, a la reunió de pares, a la perruqueria, al sofà de casa, al llit, a la dutxa, a l’ordinador, al rentaplats, al rostre plàcid d’algú que s’ha cansat d’esperar l’abraçada de bona nit…
Quina mena d’existència ens hem autoimposat? Qui ens ha dit que 24 hores no són suficients? Suficients per a què? Què busquem exactament, quan ni el rellotge és capaç ja de seguir-nos? Ens cal apartar, ni que siga un segon, la cortina feixuga de la nostra existència veloç i reflexionar. I si ens plantejàrem seriosament recuperar aquells vells costums que ens permetien macerar lentament els passeigs, les companyies i, sobretot, els anhels, en el licor melós i perfumat del pas del temps, un temps pausat que mastegàvem segon a segon?
Un tornado gegant de presses i corregudes ens té atrapats en el seu moviment i ens fa perdre de vista les coses més senzilles de la vida que són, justament, les que ens fan més humans: els segons que una mà pren per regalar una carícia; les converses a mitja veu entre amics que veuran junts l’alba del dia següent; el silenci d’un paisatge a la tardor; les hores caminant sense rumb; un llibre reposant sobre un pit de respiració serena…
En quin instant hem ofegat l’aroma de l’olla coent-se a foc lent o la remor de la tertúlia infinita després del bon àpat?
            No podem córrer tant. No podem córrer més. Demanem a l’autobús que està a punt d’estavellar-se que reduïsca la velocitat, que adapte el seu pas al de les estacions i que permeta al passatge inserir-se plenament en el paisatge de la vida.
            Ralentiu el món, diríem ara. Necessitem temps per assaborir-lo.

diumenge, 16 d’abril del 2017

Lletres en Fira

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I si el món haguera nascut d’un vers i d’una veu? 
Despertes i somrius: per fi ha arribat el moment esperat. Aguaites per la finestra i descobreixes que una pluja inversa de versos s’ha enlairat per saludar el nou dia. I rius, perquè saps que és hora de celebrar les paraules.
Com que les hores desfilen veloces i coquetes sobre la passarel·la del temps,  t’afanyes a enfilar-te una camisa de pergamí i uns braçalets de tinta blava: hui és dia de deixar-se cobrir per l’art, d’esdevenir art.
Vas a la cuina i saludes el trobador que bat les parpelles per fer el cor a la balada que interpreten les torrades sucoses d’oli i la llet tèbia.
Reculls d’ací i d’allà un parell d’alexandrins suaus que et llances d’esma sobre els muscles, i penses que no hi ha res com abrigar-se amb un grapat de síl·labes ben esponjoses per arrecerar-se de la frescor de la primavera.
Baixes al carrer i no t’estranya trobar-hi voreres que cantussegen, fanals inclinats per depositar rondalles a cau d’orella i fonts llançant dolls de gotes platejades que, en esclafir, amollen títols novells. Sembla com si, de sobte, cel i terra hagueren adquirit una textura de cotó-en-pèl, de full de seda. Camines, alegre, perquè hui tot sona a literatura.
T’agradaria participar dels diàlegs teatrals entre caderneres i teuladins però la seua obra té lloc allà dalt dels arbres que esguiten l’albereda. Et pares a contemplar com una anciana reté una gosseta nerviüda amb quatre tirallongues que juguen a enllaçar monosíl·labs. Més enllà, una colla d’adolescents comparteix amb fruïció una història d’amor de paper on una mà experta ha pintat restes del naufragi d’uns enamorats.
Un agent manté un ull sobre el trànsit i l’altre sobre la pàgina de qui sap quina gran novel·la que el té encisat. Els comerciants depositen a les cistelles de la clientela ressenyes d’obres que un dia els van marcar. Els passatgers dels autobusos s’asseuen sobre relats sòlids i volums de pes escrits fa anys però que sempre tornen a nosaltres per fer-nos llum, por o, simplement, companyia.
Tanques els ulls i assaboreixes l’instant en què la humanitat va decidir parar de sacrificar existències a les guerres del costat de casa. En realitat, no volem matar. Només pretenem viure la nostra vida i les vides buscades, renàixer mil vegades.
Per això, hui et dirigeixes, amb el cor i el futur oberts, cap a la Fira del Llibre. T’hi esperen les vides. Totes. T’hi espera la Literatura.  

diumenge, 2 d’abril del 2017

Perdre's un món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ens perdem un món. Això és el que passa quan desconeixem una llengua, que som incapaços d’assaborir allò que presenta, de recrear-nos en la seua musicalitat, de buscar-la perquè ens acompanye en el dibuix dels paisatges. Quan la ignorem, tenim vetada l’entrada al cor del poble que la parla i ens quedem a la seua perifèria erma.
Si desconeixem el valencià, no sabrem que la paraula FRONTISSA uneix i no separa, que les MANDONGUILLES són pilotes que encistellen a la boca, que amb ALBERCOC i SÉQUIA vam picotejar de l’àrab, que un BORINOT molesta o vola, que parem el CABÀS, indultem NINOTS i gaudim de GAIATES i FOGUERES.
Si ens submergírem en les onades de tinta, Ausiàs March ens portaria al GOIG i al SENY, Estellés ens esguitaria amb l’oli cru del PIMENTÓ TORRAT i Enric Valor ens delectaria amb alguna RONDALLA d’aquelles que fan estimar les muntanyes i els personatges que els atorguen veu.
Expressar-se en una llengua no és solament repetir sons que ixen de la forja del temps i que ara envernissen la quotidianitat; és, sobretot, posseir el fragment d’una de les realitats que han poblat i poblen els racons del planeta, pegar-li una bona queixalada i sentir-ne els diferents sabors, els que emanen dels dialectes que s’amaguen en una illa mansa, una ciutat o enfilats en una vall hermètica.
Vivim sobre un territori i ens pensem que pel sol fet d’esculpir-lo, ja formem part de la seua essència, i oblidem que només els seus vocables , com uns cordills de seda, com un pegament amable, seran els qui ens ajuden a lligar-ne paisatges, tradicions, pors i  esperances i a descobrir-hi la intimitat més oculta. Parlar una llengua és arribar a les entranyes de qui en té cura.
Per això, els bons governs preparen lleis compromeses perquè les seues comunitats lingüístiques es mantinguen unides per herència i afecte a les seues formes de verbalitzar la vida, perquè saben que respectar una llengua és respectar qui l’ha parida i ignorar-la és menysprear-ne els avantpassats que la van mantindre en vida.
Nosaltres tenim un patrimoni lingüístic en perill que exigeix actuacions immediates. Per això, cada primavera, Escola Valenciana, junt amb milers de persones, trau les Trobades d’Escoles en valencià al carrer per cridar ben fort que la nostra llengua encara brilla, a pesar de tot i de molts, i que l’oferim a qui desitge apropiar-se-la.  A glops o a mos redó. Per no perdre’s ni una molla del món.  
Perquè en valencià creixem.