Perdre's un món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'ABRIL DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ens perdem un món. Això és el que passa quan desconeixem una llengua, que som incapaços d’assaborir allò que presenta, de recrear-nos en la seua musicalitat, de buscar-la perquè ens acompanye en el dibuix dels paisatges. Quan la ignorem, tenim vetada l’entrada al cor del poble que la parla i ens quedem a la seua perifèria erma.

Si desconeixem el valencià, no sabrem que la paraula FRONTISSA uneix i no separa, que les MANDONGUILLES són pilotes que encistellen a la boca, que amb ALBERCOC i SÉQUIA vam picotejar de l’àrab, que un BORINOT molesta o vola, que parem el CABÀS, indultem NINOTS i gaudim de GAIATES i FOGUERES.

Si ens submergírem en les onades de tinta, Ausiàs March ens portaria al GOIG i al SENY, Estellés ens esguitaria amb l’oli cru del PIMENTÓ TORRAT i Enric Valor ens delectaria amb alguna RONDALLA d’aquelles que fan estimar les muntanyes i els personatges que els atorguen veu.

Expressar-se en una llengua no és solament repetir sons que ixen de la forja del temps i que ara envernissen la quotidianitat; és, sobretot, posseir el fragment d’una de les realitats que han poblat i poblen els racons del planeta, pegar-li una bona queixalada i sentir-ne els diferents sabors, els que emanen dels dialectes que s’amaguen en una illa mansa, una ciutat o enfilats en una vall hermètica.

Vivim sobre un territori i ens pensem que pel sol fet d’esculpir-lo, ja formem part de la seua essència, i oblidem que només els seus vocables , com uns cordills de seda, com un pegament amable, seran els qui ens ajuden a lligar-ne paisatges, tradicions, pors i  esperances i a descobrir-hi la intimitat més oculta. Parlar una llengua és arribar a les entranyes de qui en té cura.

Per això, els bons governs preparen lleis compromeses perquè les seues comunitats lingüístiques es mantinguen unides per herència i afecte a les seues formes de verbalitzar la vida, perquè saben que respectar una llengua és respectar qui l’ha parida i ignorar-la és menysprear-ne els avantpassats que la van mantindre en vida.

Nosaltres tenim un patrimoni lingüístic en perill que exigeix actuacions immediates. Per això, cada primavera, Escola Valenciana, junt amb milers de persones, trau les Trobades d’Escoles en valencià al carrer per cridar ben fort que la nostra llengua encara brilla, a pesar de tot i de molts, i que l’oferim a qui desitge apropiar-se-la.  A glops o a mos redó. Per no perdre’s ni una molla del món.  

Perquè en valencià creixem.