Alé de Falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE MARÇ DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquests dies festius, mentre les comissions falleres passegen lluint brocats espectaculars, seguisc amb la mirada els centenars d’homes i dones que, arrapats als seus instruments de música, els acompanyen discretament. Quina classe d’heroisme habita aquests artistes procedents de centres musicals dinamitats, privats de beques, foragitats de l'ensenyament elemental, que lluiten sols cada dia per tallar-nos l’alé amb garlandes de sons compassats?

A la València terra de músics, aquests virtuosos solen ser espectres que durant uns dies posen banda sonora a les nostres vides però que la resta del temps malviuen arraconats a la cova dels ignorats.   

Quan narren les peripècies que sofreixen per mantindre en alt el seu bon ofici, m’assetja sempre la mateixa fantasia: imagine una gran desfilada d’afirmació artística, un cant immens a l’harmonia on celebraríem totes les formes musicals que aquests homes i dones han sigut capaços de generar i de conservar contra tot i contra tots.

Encapçalaria la processó una orquestra filharmònica, insinuant i dúctil com gelatina, un conglomerat de dits nerviosos que tesarien les cordes dels instruments per fer-los sonar per damunt de la ciutat en Falles. A continuació, una banda o una orquestra de cambra domesticarien, ni que fóra uns instants, el bram d’eufòria que s’elevaria de les goles arremolinades al voltant dels ninots de les mil carasses. Fins i tot s’hi podria inserir un quartet de corda que acabaria de trenar les veus. Després, s’imposaria la vivesa d’una rondalla rascant golosament el guitarró i la mandolina, o una xaranga irreverent que ens reconciliaria amb l’estrèpit dels petards, autèntic alfabet de la ciutat en aquests dies, un tabalet i una dolçaina, una big band, uns conjunts de rock, clarinetistes de carrer, concertistes de piano i tot aquell que parla de la vida amb claus de sol als ulls i als llavis. Finalment, seguint l’enorme ball de sons, desfilaria la resta del món, recollit durant uns dies al cap i casal de cartó pedra, un món ebri de sonoritat, rendit als peus dels qui se sacrifiquen per mantindre en alt la música, i disposat a reclamar per a ells benestar, reconeixements i estímuls.

            Si és cert que encara som terra virtuosa, tenim el deure de bastir un pentagrama sòlid sobre el qual el món de la música puga desenvolupar-se dignament.   

            Endavant, mestres! Feu ressonar la música pertot arreu; nosaltres hi afegirem la veu.