Tot tornarà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta setmana m’he llançat a escriure l’últim text de l’any. Pensava repassar les escenes memorables del temps que ja s’esfuma o enarborar ventalls de desitjos per al nou calendari però, quan m’he posat a revisar-ho tot, m’ha sobtat un pensament aclaparador. Allò que durant aquests mesos ens ha rebentat el cor de sofriment i ens ha deixat a la vora de l’agonia, o el que ens ha eixamplat el pit i ens ha recordat que la felicitat és tan menuda que de vegades passa de llarg sense que en siguem conscients; allò que constitueix, en resum, el nostre “jo” de fa quatre dies, exhibeix la mateixa etiqueta al llom: Passat. Un passat entendridor o dolorós, enyorat o rebutjat, però passat al cap i a la fi, format per incomptables imatges, paraules i sensacions que ja no existeixen ni tornaran a existir mai més.

La majoria de nosaltres tenim ancorat ben endins, en la fossa marina de la nostra intimitat, antics trossets de vidre que encara ens tallen la respiració quan els duem a la llum. Hi ha lluites que portem a l’esquena des de temps remots i que desitgem fervorosament guanyar per al futur, lluites que ens espenten de continu a camps de batalla que semblen “retroalimentar-se” una vegada i una altra: el combat per les llibertats, la recerca de la justícia, la protecció de la natura... No obstant això, ens esforcem per difuminar allò negatiu i fer lloc a la serenitat, perquè ho marca la llei de la supervivència: per continuar en sintonia amb la vida, cal submergir l’aflicció en la bassa de les penes ofegades. I és en aquest exercici de salvació on hem fabricat candeles nívies amb els rostres estimats d’abans, les seues alegries i tot allò que ens van dipositar en herència a les ratlles de la pell. Aquests ciris ens il·luminen el camí i ens permeten avançar; són el suport de la vida.

Per aquesta raó, siga el darrer dia de l’any o el cinqué d’un mes qualsevol, siga a l’alba o enmig de la nit fosca, els éssers humans sempre acabem pegant mossos al passat projectant-lo en la pantalla sense fronteres de la nostra memòria, perquè és ell qui, ben sovint, ens rescata del present, ens alliçona per a l’esdevenir i ens protegeix de l’última mort: l’oblit.  

L'eco d'una llengua

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ignore si com a poble ens trobem ja en el pendent que baixa a l’infern de Dante o si encara disposem d’oxigen per a sobreviure, com hem fet en tantes i tantes ocasions al llarg de la història, però el cas és que mentre consultava l’enquesta de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports sobre el coneixement i l’ús social del valencià, sentia que el cor se m’alentia i l’aire s’allunyava de mi. L’estudi, elaborat el 2021, ens ha malferit els ulls: en l’àmbit privat, en les entranyes de les famílies i de les relacions amistoses, el valencià perd terreny. Molt. Un dràstic descens de 8 punts des del 2015; és a dir que en sis anys, milers de parlants han renegat de la llengua que els havia criat. Al document es destaca l’increment de la competència en valencià, sobretot entre el funcionariat de l’Administració o a les zones castellanoparlants. Interessant i digne d’aplaudiments. Ara bé, que el món sencer dominara el còrnic, per posar-ne un exemple, però que només quatre gats en feren ús, el salvaria de la mort? En absolut.

Segons l’enquesta, els batecs de vida del nostre parlar ressonen cada dia més i més dèbils. En una paraula, el valencià agonitza. Algú dirà que les causes en són múltiples, i encertarà. Tanmateix, si per una vegada gosàrem veure les coses com són, ens hauríem de preguntar per quin motiu no s’actua de manera contundent per protegir els nostres drets lingüístics i per evitar les humiliacions a qui pretén viure en valencià. Quina legislació ens està portant al traspàs? Per què el titubeig polític (plurilingüisme discutit, requisits lingüístics de mitja canya, “oblit” de la reciprocitat audiovisual, estancament d’Àpunt...) quan tenim un peu en el taüt?

Si va endavant la renúncia a usar el tresor de mots, refranys, girs lingüístics, dobles sentits... que ens va regalar Jaume I quan va arribar a aquesta terra i ens va saludar amb un Bon dia, disposem-nos a preparar el nostre sepeli. No hi haurà herència per a la nostra descendència. Perquè un poble que expulsa la pròpia llengua del seu relat íntim i opta per una altra veu, acaba convertit en ressò, en caixa acústica, en eco. Un eco moribund d’allò que fou i no tornarà mai més a ser.

I ara, què?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja veus. Segons les estimacions de l’ONU, el 15 de novembre vam arribar als 8000 milions de persones a la Terra. Aquesta afirmació és simbòlica, evidentment, però sembla que fins i tot tenim nom i nacionalitat del ciutadà celebrat que acaba de nàixer: es diu Damián i és de la República Dominicana.

Molt bé. I ara, què? A què ens condemna la xifra exorbitant d’individus atrapats en aquest racó limitat de l’univers? Esdevindrà un reactiu que suposarà un canvi imminent per al planeta?

La majoria d’experts, que ja estaven sobre avís, han aprofitat per repetir per enèsima vegada que els desafiaments a què s’enfronta la humanitat no deixen de créixer, que són més i més extrems i que requereixen solucions fulminants. Parlen de la degradació mediambiental i de com afectarà les generacions futures; dels reptes socials que deriven dels desplaçaments humans causats per tot tipus de crisis; de l’envelliment de la població que amenaça l’estat de benestar i obliga a modificar el perfil de les ciutats i dels serveis que ofereixen; del tema de l’aigua que, si encara ens queda corda per augmentar la població mundial durant les pròximes dècades, ens situarà entre l’espasa i la paret, i hauria de generar a corre-cuita severes polítiques hídriques.

Tanmateix, és curiós comprovar com en el dia a dia, enmig dels crits de desesper i dels avisos de cataclismes, la majoria dels qui convivim en aquest bocí de terra continuem pensant que som el centre del planeta i, posats a demanar, de l’univers. Contemplem el veïnatge amb ulls crítics i dues gotes ajustades de tolerància perquè estem convençuts que nosaltres som millors i insubstituïbles, i que allò que desconeixem (llengües, tradicions, creences...) són pura immundícia digna del nostre menyspreu i de les nostres burles. I d’aquesta manera, en el planeta que mira el Sol, ens dediquem a defensar amb urpes els nostres territoris privats on qualsevol diferència es considera l’enemic, qualsevol element distorsionant una provocació i qualsevol debat d’idees una declaració de guerra.

Esperem que la humanitat recupere prompte l’empatia i la generositat que l’ha de mantenir en vida. Podem ser 8000 milions de cors bategant pel futur.

Com un cresol

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 NOVEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé per què m’hi vaig fixar. Em trobava de viatge per Andalusia, dinant en un restaurant esvalotat pel rebombori de les converses i el vaivé frenètic del personal quan, tot d’una, una anciana va aparéixer a l’entrada del menjador. La primera cosa que em va atraure d’ella va ser el somriure delicat que reblava la sensació de bondat i dolçor que desprenia. Tenia cabells de neu i els llavis anaven lleugerament maquillats o, tal volta, era el reflex del rubor de les galtes. Caminava aferrant-se a tot allò que l’ajudara a impulsar-se, i tan a poc a poc com es desplaça la vida que ja s’inclina cap a la terra que l’ha de rebre. Quan encara no havia recorregut mig metre, parà i feu menció de girar el cos cap enrere. Al segon, com esperant el senyal, hi va entrar un ancià del braç d’un cambrer servicial. Aparentava una miqueta més jove que la dona, si és que a una edat tan avançada es pot apreciar la diferència d’un parell d’anys, però s’arrossegava amb més dificultat.

Xino-xano, la parella s’instal·là en una taula i escoltà el servent que els explicava el menú. Assentien amb el cap tot mirant-lo tendrament amb un interés desmesurat com només ho fa qui necessita concentrar-se al màxim en allò que sap que no ha d’entendre. De seguida que es van quedar sols, la dona deposità la mà sobre l’avantbraç de l’home i van acostar els caps alhora. Imagine que li va repetir a cau d’orella les propostes culinàries del dia perquè, mentre ell l’escoltava somrient, la interrompia cada dos per tres amb alguna consulta. El pillet semblava divertir-se, i ella li seguia el joc i li concedia tota classe de comentaris il·lustratius sense amollar-li el braç. Passat un bon temps, la clienta reclamà que l’atengueren i va encomanar l’àpat davant el semblant resplendent del seu company.

Va ser el mateix cambrer amable qui em va contar que eren germans, que tenien uns 90 anys, que ella era la major i que cuidava del “menut” perquè s’havia quedat cec i quasi sord.

L’amor vertader està exempt de temps i distàncies, de serralades infranquejables, oceans abissals i incendis torbadors. L’amor vertader és tot calidesa. Niu. Flama arrecerada en un cresol indestructible. 

L'escriptora

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 NOVEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa unes setmanes, es commemorà el Dia de la Dona escriptora amb la intenció de reivindicar les artistes que al llarg de la història s’han hagut d’ocultar darrere de pseudònims masculins per aconseguir veure impreses les seues obres. Aquesta situació humiliant ha provocat que plomes literàries portentoses quedaren emmascarades per una referència masculina, única manera de penetrar en l’espai cultural.

 

A més, l’efemèride també pretén divulgar el treball d’aquelles que en l’actualitat continuen fent de la paraula l’eina per a canviar la realitat.

 

És necessari, s’estranyarà algú, que en ple segle XXI les escriptores s’hagen d’apropiar d’una data perquè ressone la seua veu? Doncs, sí. Com en altres trams de la societat, en el món de la literatura la dona segueix anant un pas enrere. No és el mateix ser autor que autora. No ho ha sigut mai i encara no ho és. Els menyspreus als textos escrits per dones, lamentablement, continuen sent excessius i impedeixen que escriptores de primer ordre ocupen el lloc que els pertoca en la història de la paraula escrita.

 

Segons la britànica M.A. Sieghart, editora i presentadora de la BBC, el públic masculí llig només autors masculins. I ho il·lustra afegint que tan sols un 19% ha acudit a alguna de les deu autores més venudes al Regne Unit. Un 19%!. Mentrestant, les lectores es confessen obertes a totes les propostes. A banda del cost personal que això suposa per a les escriptores, el desinterés de molts homes per una obra del sexe oposat fa que es mantinguen atrapats en la seua visió patriarcal de la realitat i, de rebot, que desconeguen l’extraordinari univers creatiu femení. No els seria enriquidora una perspectiva diferent per descobrir la incommensurable potència de la fantasia de l’ésser humà?

 

Enguany, el premi Nobel de literatura ha recaigut en Annie Ernaux, artífex d’una exquisida arquitectura feta de mots i d’elements de la pròpia biografia que, una vegada a les nostres mans, esdevé relat de la nostra. I jo em pregunte: quants lectors s’han deixat abraçar per la sensibilitat farcida de detalls subtils de l’autora d’Els anys? Quants es permeten reconciliar-se amb la tendresa que ens acull a l’entrada de la vida?

 

Vels al cel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 OCTUBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El 1987, el cantant Sting presentava “They dance alone”, una cançó convertida en homenatge a les dones xilenes que ploraven els familiars assassinats pel dictador Pinochet. Per què estan ací, ballant soles? / Per què hi ha tristesa en les seues mirades? Quasi quatre dècades després, aquells versos de llàgrimes i punys en alt continuen vigents. Pertot arreu, dones dotades d’un coratge infinit, abraçades al dolor que els conflictes armats o els radicalismes religiosos descarreguen sobre elles, reclamen veritat i justícia.

Ara mateix, l’udol prové de l’Iran. En l’univers dels aiatol·làs, abanderats de la revolució islàmica del 1979, es creu que els cabells o els braços femenins són pell de dimoni. Aquesta és la raó per la qual les dones i les xiquetes s’han de cobrir el cos: per evitar despertar desitjos libidinosos en els mascles. Si s’hi neguen, bufetades i bastonades en ple carrer, multes, fuetades, empresonament. O tot alhora. Perquè per als ultraconservadors d’Iran, les dones són organismes lascius, instigadors, rebels i busca-raons, però no són humans. Per això els homes s’encaboten a mantenir aquests monstres sota control i no atorgar-los ni un sol dret.

Masha Amini tenia 22 anys. El 16 de setembre, la policia de la moralitat la va arrestar a Teheran per considerar que duia mal posat el hijab, el vel islàmic. A les poques hores, entrava en coma. Tres dies més tard, moria.

Les iranianes, víctimes de submissió des de fa més de 40 anys i horroritzades per l’assassinat de la jove compatriota, han dit que prou, de tanta humiliació. S’han arrancat els vels i els han llançat a l’aire, lluny dels seus cossos ultratjats. Veus i vels han sobrevolat el planeta i han incendiat els nostres cors i les nostres goles. Ara, milers de veus les acompanyem en la seua dansa de reivindicacions on elles, les valentes d’Iran, no deixen de lluitar per totes les Masha presents i futures.

Un dia ballarem sobre les seues tombes, lliures.

Fa temps, Sting animà les mares xilenes a no perdre l’esperança i, amb voluntat i unió, aquell exèrcit blanc i ple d’amor va aconseguir justícia. A l’Iran també. Un dia ballarem. Sobre les seues tombes. Lliures.

No serà de cap altra manera.

La meua Queen

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 SETEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Jo també tenia una Queen. Com era d’esperar en una monarquia, no la vaig triar. De fet, mentre jo tafanejava pel seu úter, desconeixia qui, una vegada fora del cos, es convertiria en la meua mare i m’acompanyaria pels senders del futur. Se’m va imposar un dia de tardor de fa ja molts anys, i l’univers no em va preguntar si em vaig sentir feliç d’haver aterrat al seu regne. Però he de confessar que ho era. I ho vaig ser. Sempre.

Per parir-me entre llençols i comares del veïnat, la meua reina va posar totes les seues forces. No es tractava de forces armades, òbviament, sinó forces molt més potents, a rebentar d’estima i de desitjos incontrolables d’abraçar-me i protegir-me. Des del mateix moment en què vaig nàixer, vaig esdevenir el seu tresor, la joia de la corona, el guardó que se li havia atorgat.

La meua Queen, tot s’ha de dir, no exercia com a tal. Era treballadora, vivia pendent de les necessitats més urgents del seu clan i, des del tron de matrona, vigilava les cruïlles de la vida que pretenien perjudicar-me. Era l’autèntica emperadriu de la prudència i de l’anticipació, i no aspirava a sotmetre cap voluntat ni apropiar-se de cap territori que no fora el de l’honradesa.

Jo tenia una Queen. La seua riquesa no li plantà mai carrosses a la porta de casa o gaiters anunciant-li l’alba d’un nou jorn. Ni falta que li feien. Perquè el patrimoni desmesurat de què gaudia estava fet de bons sentiments i temps generós que dedicava a cosir les ferides que el caminar de la vida m’anava obrint. La meua reina va ser una dona aclamada i una mare poderosa en l’immens domini de les seues abraçades.

Tots tenim o hem tingut una reina. O diverses. Perquè des que el món és món, hi ha hagut una infinitat de dones monarques, humils, capaces d’alçar i de mantenir elles soles castells i catedrals de fang sense explotar ningú. Emperadrius de terra plana, de senders de pols, de barriades obreres, de casetes de pescadors o de tallers nocturns, han lluitat i continuen lluitant amb les mans pelades per rescatar les muralles del seu imperi esquifit i alhora universal. Per elles valen la pena aplaudiments i trompetes a l’aire. Per elles, les nostres reverències més profundes.

Res a fer

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 SETEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tal vegada era una vesprada d’estiu i la migdiada obligada regava l’atmosfera d’un silenci grapejat només pel cant de les xitxarres. O era un diumenge de paella i els adults assistien al partit de futbol televisiu, o una parada d’autobús d’aquells que passen un colp a la vida i t’atrofien els nervis, o la sala d’espera-i-desespera del metge o l’eterna hora del dinar que no arriba mai... La qüestió és que, en una època no molt llunyana, hi havia tantes ocasions perquè els més joves clamaren als quatre vents que morien d’avorriment que ningú no donava cap valor a aquells moments en què no trobàvem res a fer, i el temps, el preuat temps de la vida, s’esmunyia entre els dits amb una lentitud espessa sense aportar-nos, aparentment, ni ofici ni benefici. En aquells anys, els infants no disposaven d’agenda d’activitats ni, molt menys, algú que els portara amunt i avall de la geografia i els esperara durant hores assegut al cotxe.

Remugàvem que ens avorríem i, davant de la mirada inexpressiva dels pares, les nostres ments generaven milers d’imperis fantasiosos per satisfer-nos. Amb quatre trossos de tela, recreàvem pobles sencers i hi féiem viure i conviure personatges. Un parell de bastonets, i ja teníem l’helicòpter per recórrer la pell del món. Unes pàgines de llibre i, de sobte, s’obria l’univers als peus del llit. Viatjàvem, lluitàvem, descobríem, negociàvem, i tot a mitja veu per por que els ecos de la nostra fructífera imaginació foradaren la closca del cervell dels adults. Ens avorríem, juràvem, però no recorde més creativitat individual o compartida que aquells instants en què ens abandonaven a la nostra sort i nosaltres, éssers tendres i il·lusos, vivíem la vida cap endins. Beneït avorriment que ens feu créixer i allunyar-nos de la rutina esquifida que ens envoltava. Beneït avorriment que ens va atorgar la força d’eixir vius dels pous de la misèria.

Ara, sembla que els menuts no s’avorreixen mai perquè van a tot tren i, entre activitat i activitat, disposen d’un mòbil que els ompli les bombolles de temps lliures amb imatges que anestesien la fantasia. És possible que prompte les criatures nasquen amb poc de temps a perdre. Ni per viure. O per somiar.

Que no ho sabies

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'AGOST DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En el conjunt de la humanitat organitzada, a banda de les classes socials històriques; dels personatges típics de qualsevol comunitat (el mentider, la falsa, l’egoista...) dels quals han derivat centenars de pàgines de literatura; de les formacions familiars (reconegudes o no per les legislacions vigents); de les organitzacions polítiques, sindicals, veïnals, comercials, etc..., hi ha una figura que plana per damunt del planeta, que s’allunya dels humans humils i se situa ben a prop del cau de les deïtats. Em referisc als individus de tot gènere que, tocats de la mà d’un poder desconegut investigat amb frenesí pel món de la ciència, semblen de tornada de tot. Per la seua manera de conversar es diria que venen de lluny, que ho han experimentat tot i que ho saben tot. A més, per si no en teníem prou, senten la necessitat de demostrar-ho a tothora ficant el nas en les converses i exposant la seua opinió (en blanc o negre ja que la seua escala de valors i valoracions és pobra en matisos) en el fatídic moment en què et despistes un segon.  

Aquest tipus de personal resulta tan comú com la rata grisa, i ho serà més com més s’incremente l’omnipresència de les xarxes socials tan a l’abast de tot el món i tan poc dosificades. Ha provocat, entre altres efectes durs de pair, que qualsevol veí o veïna opine de qualsevol temàtica sense ser-ne mínimament especialista, i aconselle sobre tal o qual, sense haver encara, per genètica o per falta profunda de lectures, madurat en pensament. Així és com ara trobem a cada cantó un minúscul ésser doctor-en-tot que té empresonat un altaveu a la punta dels dits des de l’alba fins a la nit més fosca, per ofrenar-nos monòlegs i adoctrinar-nos sobre erupcions volcàniques, conflictes bèl·lics, pandèmies, urbanisme local o terres socarrades. I si algú intenta objectar quatre paraules a tan magna aportació intel·lectual, ha de ser conscient que quedarà cruelment exposat al crit condescendent de l’erudit de torn que et llançarà a la cara: “Que això no ho sabies?”, alhora que esculpirà un mig somriure paternalista.

Qui gosarà explicar-los, als oracles de la buidor, que per saber parlar amb mesura, abans cal aprendre a callar i escoltar?

El salvatge desesperat

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'AGOST DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No en teníem prou amb les “manades” de violadors, els marits psicòpates o els caps d’empresa verds. No en teníem prou amb la tornada a casa, de nit, a la vora de l’infart perquè has sentit sorolls darrere de tu, o un cotxe que va massa a espai o una moto amb ocupants alegres que se t’acosta. No en teníem prou amb les mirades masculines condescendents o les bromes de mal gust quan intervenim en algun fòrum, menyspreus sovint tan subtils que són difícils de replicar i, molt més, denunciar. No en teníem prou amb les carreres fulminants dels homes en la gestió d’empreses o en la representativitat política d’alt nivell, perquè ells continuen disposant de més temps i oportunitats que les seues companyes.

Doncs no, es veu que no en teníem prou. Ara toca punxar-nos.

I mira que portem vides lluitant per reivindicar-nos. Des dels primers feminismes, al XVIII, amb Olympe de Gouges i la seua Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana, continuant amb Rosa de Luxemburg o Simone de Beauvoir i tantíssimes altres dones fins a l’actualitat, no ha passat ni un segon en què una de nosaltres, des de qualsevol punt cardinal, no haja reclamat el seu paper al món. En som milions a defensar el dret a la llibertat de pensament, a canviar de rumb, a decidir qui estimar..., però el preu a pagar ha sigut i és inadmissible: viure humiliades i morir assassinades. I com que el nostre clam desestabilitza les goles ancestrals dels qui ens volen mudes, continuem sucumbint davall les mateixes mans dels mateixos salvatges que ens rebutgen com a éssers lliures; uns salvatges que no pertanyen a la història de la humanitat perquè no han evolucionat i segueixen atrapats en les visceres dels amfibis que abandonaren els oceans; uns salvatges que només anhelen atraure la víctima al seu univers de domini i submissió. Per això punxen les dones. Per posseir-ne els cossos o, si més no, l’esperit. Perquè terroritzar-nos amb una agulla equival a convertir el nostre món en un malson. És la venjança del salvatge desesperat.

Per aquesta raó, una vegada més, ens hem d’unir, tots i totes. Ho sabem: només la sororitat i la complicitat dels companys derrotaran els infrahumans que pretenen controlar-nos la vida.

Parlem de l'oratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa anys que ens ho conten, com qui xiuxiueja una història de por a poqueta nit a unes criatures apardalades. Ens han aconsellat que respectàrem l’entorn, que reciclàrem, que estalviàrem aigua i que deixàrem en pau la flora i fauna dels rius, mars i boscos. En una paraula: que tinguérem cura de la Terra perquè si no, vindria la bèstia i ens cruspiria a mossets, cremaria les llars i destruiria, una a una, les nostres esperances.

Fa dècades, amb més insistència des de fa uns mesos, que els experts en canvi climàtic ens han marmolat perquè entenguérem que la cosa estava calenta. Molt calenta. La humanitat, però, bajoca i de mitja neurona gastada, ha escoltat les faules dels especialistes en medi ambient fent-se la il·lusió que eren rondalles per a bressolar-nos en les llargues hores de foscor, i s’ha escarxofat en el sofà de comoditats universals mentre reguinyava, disgustada, que allò era exagerat, que només consistia en una moda i que ja veuries com tot aniria bé, perquè sí, perquè, al remat, tot passa.

Però, en un tancar i obrir d’ulls, el món ha canviat. El planeta ha sucumbit a una pandèmia mundial, amb repercussions que encara estan per establir perquè ignorem com ha afectat el nostre ego el fet d’haver viscut en carn pròpia un confinament i haver contemplat ciutats, autopistes, aeroports, cels, serralades, platges, illes i continents, buits d’éssers humans. Ja no es tractava de les epidèmies de l’edat mitjana (que lluny que ens resulten!) ni de les dels antípodes de països pobres (més lluny encara); ara ha ocorregut davant de la porta de casa. De la nostra casa! I això, pensem, no fa gràcia.

Aquests dies comentem les temperatures fora mesura, la gent vulnerable que mor deshidratada, els incendis que devoren biografies senceres, els animals socarrats vius, els territoris perduts que no tornarem a veure verds, els refugiats climàtics que prompte serem, i ens sorprenem quan ens avisen del futur i ens diuen que d’ací a poc recordarem aquesta xafogor asfixiant de hui com una frescoreta amable. I jo em pregunte de quina manera superarem el desastre i a què estem disposats a renunciar per limitar la tragèdia.

Què farem per salvar-nos? Parlar de l’oratge?

Fora del temps

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No vos ha passat, alguna vegada, abstraure-vos del món? Em referisc a la sensació estranya de notar que, mentre el temps continua avançant i els gestos no s’aturen, tu romans petrificada, com apartada de l’explosió de vida que genera qualsevol segon o minut. Divendres passat em va ocórrer. Al tanatori. Perquè divendres passat vam perdre un amic.

Els obituaris no han parat de lloar Vicent Ahuir i recordar que era un economista brillant dedicat a la política municipal; un home desbordant de vitalitat i valors, reconegut pertot arreu. Destaquen, a més, que fou el primer alcalde nacionalista de l’Horta nord. Dit així pot semblar poca cosa però denota una creença ferma en la defensa de la seua terra i la seua llengua i una capacitat remarcable per bastir un projecte valencianista d’envergadura. Divendres vam rememorar les múltiples ocasions en què el vam escoltar presentant-nos alguna iniciativa o advertint-nos d’alguna batalla política pròxima. Va treballar des de molts fronts i va forjar-se un currículum que justificava de sobra l’allau de persones que ara li retien homenatge.

Tanmateix, enmig del vaivé de tanta gent, vam copsar que la raó per la qual al tanatori no hi cabia ni un pensament més, era perquè Vicent, per damunt de tot, era el nostre amic. Simplement. Dolorosament. Perquè no hi ha res pitjor que haver de deixar anar qui t’estimes. La impressió que han quedat en suspens, per sempre més, converses i mirades compartides, quotidianitat, salutacions en la llunyania o abraçades punyents... esdevé un enorme pesar al cor.

És cert que Vicent duia temps allunyant-se de la realitat, però de la mà de la seua família, sobretot de Carme, la seua dona, hem sabut d’ell cada dia i ha format part de la tripulació d’aquest vaixell que és la vida diària. El retorn impossible amb què fantasiegem, ens en reporta el riure sincopat trenat amb alguna idea nova que ja li bullia al cap, i una brisa amable ens fa voleiar la cortina de llàgrimes.

Vicent, amic benvolgut, com dir-te adéu? Sempre has format part de les nostres existències i sempre en formaràs part. Confia en nosaltres: des d’ara, ens ocuparem de llaurar la teua memòria pels camins de la terra estimada que ja t’acull.

Sense ponts

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Feia temps que volia veure la sèrie danesa BORGEN. Me n’havien parlat molt i m’havien comentat les similituds que hi podria detectar amb el món de la política actual, tant de la internacional com la de proximitat. Justament per això, perquè intuïa la quantitat d’embolics, traïcions i pactes contra natura que m’hauria d’empassar, durant aquests complicadíssims anys pandèmics no trobava mai el moment d’afegir-me més tortura a la que ja vivíem. No obstant això, fa unes setmanes vaig claudicar i em vaig submergir en la magnífica recreació de les vicissituds d’un govern danés fictici. El meu temor, però, estava justificat: tot el que hi ocorre és un calc, pam amunt pam avall, del que succeeix per aquestes latituds.

Els pilars del relat són dos. Bé, en realitat, un: el poder. D’una banda, el poder polític que sempre acaba legitimant el vals dels partits amb les seues coalicions que, a fi de traure algun benefici, no dubten a sacrificar el soci o la sòcia. (De què em sona?). D’altra banda, el poder dels mitjans de comunicació, de les cadenes de televisió i diaris que es presten al joc de la immoralitat, i del periodisme que lluita contra tot i contra tots per enarborar la veritat. El poder polític i el poder mediàtic es passen la vida perseguint-se, esquivant-se o associant-se segons les necessitats d’un o l’altre.

A més, la sèrie tracta temes que per ací també ens mantenen l’ai al cor: la relació d’un estat paternalista i una nació groenlandesa rica en ressentiment cap a qui la té sotmesa; l’ecologisme i el preu a pagar per la seua defensa; les diferències culturals o religioses que costen d’assumir; els abusos dels qui governen...

Des de fa uns dies, però, he abandonat la pantalla; la crua realitat em té segrestada. Massacre a Melilla. Emigrants desarmats. Policies assassinant impunement la seua desesperació. I el president de l’executiu espanyol felicitant els agressors pel treball ben fet sense que la veu li tremole per les joveníssimes víctimes, per les famílies destrossades, pels països mendicants espoliats per les grans potències, pel poble saharaui, l’altre immolat...

Les barreres, totes les barreres, amputen futurs. No seria hora de construir ponts?

En directe

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE JUNY DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Un dels grans plaers de la vida consisteix a refugiar-se en casa a llegir, escoltar música o veure alguna pel·lícula. Les pàgines d’un bon llibre, les notes d’una cançó o les imatges projectades que narren històries ens posen en contacte amb una altra dimensió, més reposada que la nostra quotidianitat perquè accedim a deixar-nos-hi portar; més extraordinària, perquè no en som els protagonistes; i més esperançadora i curativa, perquè sabem que sempre podem tornar-ne quan vulguem.

Tanmateix, hi ha un suplement a tot aquest estat superior que ens du de cap a la sublimitat: l’art en directe. Em referisc a l’obra bategant sobre un escenari que acarones amb la punta dels dits, al recital de poesia a peu de carrer, al concert en l’esplanada davall un cel estrellat o a l’exposició on abocar-se sobre la pinzellada i aspirar-ne els efluvis. El fet de coincidir una funció i nosaltres físicament, “atmosfèricament”, ens segresta l’esperit i ens transporta. Perquè cal reconéixer que és pura màgia trobar-se un artista derramar el seu art a un pam de la nostra cara. Ens emocionem fins a les llàgrimes quan un exèrcit d’arquers ens traspassa amb milers de fletxes musicals disparades des d’una orquestra a l’abast de la mà. Palpitem davant d’un grup de joglars que ens xiuxiueja una tragèdia a l’oïda en la foscor d’un teatre, com en aquells temps en què les persones majors encenien les vetlades murmurant contes de por a la xicalla impacient. El cor se’ns envelluta quan l’atrapa la veu i el ritme mesurat de la rapsoda escalfant les paraules rígides del full.

Contemplar el virtuosisme en directe és entrar en el laberint de la creativitat i acostar els llavis a la saba nutritiva que s’esmuny de les seues parets, però, per damunt de tot, és llançar-se cel amunt per buscar les vores sense fi de l’univers que l’art ens insinua.

Al llarg de les setmanes vinents, desenes d’espectacles de totes les classes brollaran pertot arreu i ens oferiran pessics de deliciosa irrealitat. No somiem sempre a recórrer el món? Doncs, ara mateix, en qualsevol escenari a prop de casa, ens esperen artistes per embolcallar-nos amb el seu embruix i elevar-nos allà on habita la fantasia.

Juny

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE JUNY DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El mes de juny sempre m’havia semblat el més bonic de l’any. Més que l’octubre que ens recorre l’espinal amb la gelor primerenca dels seus dits de bronze. Més que el maig florit que ens sacseja el cos encotillat per les convulsions hivernals. Juny marcava el despertar de l’estiu amb la nit de sant Joan: fogueres esberlant l’arena, ombres socarrades d’eufòria ballant, ones llepant-nos els peus escaldats pel viatge de l’any que acaba. En la meua ment sensible als vals de l’oratge, al mes de juny només es podia coure la felicitat. Però ja no. Des que la vida em va posar a lloc, és a dir, em va convertir en ciutadana àvida de treballar i de contribuir al benestar general, la meua poètica percepció del sisé mes ha canviat. Juny ja no és la cançó que em perfuma l’esperit; és l’infern de Dant, l’escalada a l’Himàlaia en xancles, el cap rodant 360º de la xiqueta de l’Exorcista, la preciosa Rose congelada sobre un tros de fusta del Titànic. Tot en un. I tot per hisenda.

A qui se li pot ocórrer fer coincidir la declaració de renda amb la farina daurada de la platja i forçar-te a mantenir les mans immerses en oceans de targetes i documents d’assessories per traure’t de les entranyes els euros que amb tants esforços has guanyat? Et repeteixes que la teua aportació contribuirà a crear una societat més justa, amb els serveis públics adequats, manifestacions culturals múltiples, ajudes als col·lectius més desafavorits...T’ho dius una vegada i una altra durant aquest compromés juny en què has de revelar allò acumulat a la llibreta d’estalvis, sacrifici a sacrifici. Perquè sí. Perquè és la teua obligació. I hauria de ser la de totes les persones honestes. Independentment de la seua partida de naixement, credo o diàmetre de coroneta.

I, de sobte, arriba ell, bronzejat i panxacontent, amb la mirada il·luminada per la màgia de juny i, en realitat, per la de tots els mesos de l’any i de tots els anys del món. I en sentir la periodista que li pregunta si ha tornat a casa per a donar explicacions, el rei sol somriu i amolla: ¿Explicaciones, de qué? I tanques els punys i prems la mandíbula perquè saps, i milers i milers com tu, que juny acaba de morir. I l’estiu sencer amb ell.

El millor cambrer del món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Voldria parlar d’un home excepcional, mestre i deixeble, erudit i modest. Voldria parlar del millor cambrer del món. Almenys, d’un dels més excel·lents.

Tots coneixem gent de l’hostaleria eficient. Tanmateix, el meu cambrer té dos mèrits afegits: és amable sense ser embafós, i és discret sense ser invisible. No sé si la simpatia fina i l’elegància són assignatures incloses als estudis que formen professionals però, en el cas que no ho foren, s’hi haurien d’impartir de seguida perquè constitueixen una targeta de presentació imprescindible.

El local on l’expert desenvolupa la seua tasca és un lloc concorregut en què un vesper de cambrers i cambreres s’espavilen per parar taules, preparar consumicions, reclamar plats a la cuina i, entre una cosa i l’altra, atendre la clientela. Tot d’una, al bell mig d’aquesta activitat frenètica, ell: l’home que somriu, que et saluda i espera resposta, que s’expressa amb veu de vellut sense alterar-la mai, que t’aclareix els dubtes gastronòmics, que és honest en la informació i que s’aplica a assessorar-te segons els teus gustos. És, en definitiva, allò que anomenem un professional de primera. Un entre tants, perquè, contemplat de més a prop, el món laboral n’està ple.

Ben mirat, podríem haver elaborat una laudatio a la més excelsa conductora d’autobús, a la metgessa més atenta o a l’electricista més detallista, perquè cada dia topem amb persones que, emparades en el bon quefer i la paciència, revelen passió pel que fan, ens enllustren la quotidianitat i ens acosten a una societat anhelada.

 Lamentablement, però, per vergonya o deixadesa, poques vegades els fem arribar els nostres aplaudiments, i tot queda en silenci. Per aquest motiu els celebrem i sentim que són doblement especials; perquè, a pesar d’habitar un anonimat impertorbable, brillen intensament. De la mateixa manera que ho fan les estrelles que, desconeixent que són la llum en la foscor, no deixen mai de resplendir per damunt de tot. 

Rebuigs

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passejant per la Fira del Llibre, em crida l’atenció una exposició: el Saló dels rebutjats. Dins, obres artístiques descartades en el seu moment per qui les va encomanar. Sorprén el gran nombre de peces que s’hi presenten. És possible desbancar tant de talent com si res?, em pregunte. Tanmateix, de seguida m’aclareixen que pot ocórrer que la proposta de l’artista agrade al contractant però que no l’accepte perquè no quadra amb l’objectiu empresarial.

Em delecte contemplant els dibuixos un a un: m’enlluernen tots els estils i totes les temàtiques arremolinats en aquesta meravella de traços! Si m’hagueren dit que es tractava de treballs de tal o qual nom celebrat, m’ho hauria engolit perquè, tot i que cada imatge porta una nota explicant el motiu pel qual es va declinar l’encàrrec (s’allunya de les expectatives, no correspon a...,), costa de creure que aquestes joies s’hagen hagut de retirar de la taula de negociació per acabar en la foscor d’una carpeta.

M’arriba la frustració de l’artista en analitzar el seu fracàs i em fa pensar en la quantitat de rebuigs que acumulem en la nostra existència. Paraules de perdó que ens requereixen hores de lligar però que, una vegada dites, no ens restitueixen el lloc en el cor de l’altre. Detalls elaborats que créiem que enamorarien, sense cap repercussió perquè el destinatari ni els ha apreciat. Sacrificis titànics per a alimentar una relació que, després, hem hagut d’aparcar perquè quan l’hem necessitat no hi ha hagut reciprocitat.

Tot ésser humà guarda en un calaix de la memòria les negatives que el món li ha anat obsequiant; un armariet de desaires compost d’iniciatives impregnades d’esperances que quasi ningú no ha sabut valorar. Però caldria recordar que una acció, de qualsevol índole, duta a terme amb honradesa però menystinguda, no és un projecte inútil. A tot estirar, és un projecte a deshora, desubicat, perquè el seu èxit, ben sovint, no depén de la mà de qui l’ha creat sinó de la mirada de qui l’hauria d’haver rebut. Per això, quan tornem a visitar l’habitació dels rebuigs, que ho farem, ens caldrà ser pacients, pouar la confiança en nosaltres i repetir-nos, una vegada i una altra: “Demà ho tornaré a intentar”.

Pregó de la 57a Fira del Llibre de València 2022

Aquests dies, una imatge ha recorregut el món: el finestral d’una casa tapiat amb una muntanya de llibres a fi d’evitar que hi entrara el terror de l’exterior. L’habitatge, convertit en trinxera improvisada, es troba a Kiiv, capital d’Ucraïna, i és la llar d’un escriptor, Lev Shevchenko. O ho era fa uns dies.

Escuts delicats de paper en primera línia formant una barricada, protegint-nos, arrecerant-nos; en una paraula, salvant-nos. Quina metàfora més contundent d’allò que són o haurien de ser els llibres: barques trèmules que s’esforcen per rescatar-nos de l’oceà de les incerteses i del dolor.

Llegim per descobrir que no estem sols, diuen, per escapar de la solitud. Jo hi afegiria: i per convéncer-nos que tot és possible. Perquè l’autor o l’autora crea perquè nosaltres creguem; creguem que hi ha més temps de vida que el temps que se’ns ha atorgat, més horitzó que la pròxima barrera, i més llum que el fràgil cresol que ens adverteix dels revolts de la vida.

Qui s’atorga la satisfacció de recórrer els cavallons de tinta negra, en recull sempre llavors que, tard o d’hora, donaran fruits. Per això, l’amant dels llibres incita obsessivament a la lectura, perquè sap que llegir ens transforma. Podem decidir empastifar-nos la mirada amb il·lustracions diverses, adoptar una dieta severa de versos, compartir el sofà amb personatges de totes les dimensions o saludar des d’una hamaca els passats reals o inventats, els presents enganxosos o els futurs de vidre. Podem fer el que ens vinga en gana perquè en companyia de l’eco d’una veu literària, de qualsevol veu literària, tenim garantit el dret sagrat a visitar tots els horitzons, tantes vegades com ens abellisca.

Perquè és cert que no sempre tenim un viatge esperant-nos al replà de casa, però sí que podem llançar-nos a l’univers dels mots que giravolten, respiren, apareixen i desapareixen. No sempre trobem una espatlla on deixar caure la pena, però sí que ens podem caldejar el cor amb paraules que ens retornen a la infantesa, amb històries que ens expliquen la nostra història, o amb rius de lletres que ens estoven els llavis en somriures que créiem perduts. No sempre disposarem de temps per arribar a tot i a tots, però sí que podem, alçant la coberta d’un llibre, introduir-nos en milers d’existències, demanar prestades altres realitats i, ni que siga durant l’instant màgic de la lectura, perfumar-nos l’esperit d’eternitat.

Ho podem afirmar amb convicció: ens és permés bastir un edifici de sentiments amb l’andami de l’escriptura.

Heu vist mai una platja prendre el sol?, deia la poetessa. Heu sentit mai trons riallers esclatar enmig d'una tempesta de besos? No, li respondria, però conec fortaleses on la gent s’esmuny en silenci  entre cascades de tinta: són les llibreries i les biblioteques, discrets aquaris de pergamí, on cada dia s’invita a somiar; són les editorials, que pasten sense descans textos, que després serveixen farcits de treball honrat. Perquè són moltes les persones que participen en el miracle del naixement d’un llibre, i molts els gremis que es desviuen perquè les paraules i, de rebot, les idees, tinguen una llar on acomodar-se a l’espera d’un visitant. Hem de tenir cura d’aquests guardians i d’aquestes guardianes dels mots, dotar-los de les eines adients per dur endavant la seua tasca, recolzar-ne els projectes, crear espais socials que els reclame, promoure’ls, respectar-los. De tots ells, de tots nosaltres dependrà la societat que pretenem construir, perquè sense llibres, sense narració escrita, siga del gènere que siga, al nostre interior no creixerà cap pensament crític, ni cap pregunta que ens obligue a repensar qui som i com som, ni cap claror que ens desemboire el camí del pròxim pas.

Per tot això, des d’ara mateix i durant els pròxims dies, estarem ací, a la vora de les casetes de la Fira, celebrant un objecte, un llibre, tan modest i alhora tan determinant en la història de la humanitat. Perquè per continuar avançant en la recerca d’un ésser humà empàtic, hui, més que mai, necessitem passar pàgines: moltes, belles i estimulants pàgines.

Ja ho va dir Joan Fuster: “Ningú no s’ha d’enganyar: dir “Bon dia” ja és fer literatura”. Doncs això farem. Bon dia i bona Fira.

Maria Jesús Bolta

 Pregó de 57a Fira del Llibre de València

Text de Pregó al Levante-EMV

Altres aires

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 D'ABRIL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Una amiga curiosa, acostumada a moure’s per altres territoris, comentant la possibilitat de reprendre els viatges després de dos anys de dieta severa, em confessava que evidentment que tornaria a recórrer món però que, ara per ara, no es veia amb cor/valor/ganes... de fer la maleta i aventurar-se per valls i muntanyes. Que de moment, preferia quedar-se per casa perquè la bellesa del món també està ací. I perquè s’hi sentia més segura.

Quan la microscòpica COVID-19 ens va entaforar entre quatre parets, ens vam apressar a reduir l’abast del nostre univers i conformar-nos (quin remei!) amb l’espai diminut de la llar. A poc a poc, la gestió dels esdeveniments ens va permetre, al cap d’unes setmanes, obrir les finestres i abocar-nos al barri, en acabant a la ciutat sencera, al país, fins que, tot i que el malson no està oficialment superat, ara sembla que ja estem en disposició de saltar-nos les fronteres sense perill per a la salut. Però, la pandèmia, la llarguíssima travessia bastida sobre aïllaments, mascaretes, distanciaments, contactes eteris, higiene extrema, por, dolor, molt de dolor..., ens ha canviat. Imagine que hi deu haver en marxa estudis per calibrar les conseqüències d’aquests mesos d’irrealitat col·lectiva en la nostra manera de comportar-nos, relacionar-nos i habitar el paisatge.

Desesperats com hem estat per córrer davall del cel, ens preguntem ara: estem en disposició de tornar a llançar-nos, lliures de temors, a l’aire del planeta? Posar-se a recer és la primera reacció davant d’una amenaça, i acomodar-nos en allò que ens reporta tranquil·litat i pau, una actitud que ens acompanya des que naixem. L’alegria que dúiem somiant des de fa mesos ens ha aparegut difuminada per núvols negres: la crisi econòmica, l’ombra de la guerra i les seues incerteses i la pesada digestió de tot el que ens ha ocorregut, estiren de nosaltres i malden per retenir-nos al cau.

És possible que necessitem una miqueta de temps per posar en marxa l’engranatge que ens activava. Atorguem-nos uns segons de respir i sanegem l’entorn, recuperem dignitats i amarem-nos de llibertat. De segur que, més prompte que tard, tornarem a alçar el vol. Si és que ens ho permeten.

Poca broma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 D'ABRIL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A l’última cerimònia dels Òscar, el més destacat no van ser les identitats dels guardonats i guardonades, ni els vestits que durant mesos s’analitzaran al detall, sinó l’agressió de l’actor Will Smith a Chris Rock, presentador de la gala, per burlar-se de l’alopècia que pateix la dona, l’actriu Jada Pinkett. Uns segons abans, el còmic ja s’havia mofat de Bardem i “la seua esposa” i, encara que ella va protestar discretament, van haver d’encaixar el colp, imagine que per exigències del guió.

Molt s’ha dit d’aquests minuts de vergonya: les gracietes fora mesura de Rock; la carcallada inicial de Smith en sentir el comentari de l’altre i el seu canvi d’actitud immediat en observar el malestar de la seua parella; l’escena dels dos cowboys enfrontats; la bufetada; el discurs posterior de l’agressor on s’autoatorga la defensa de l’esposa com si ella estiguera incapacitada per reaccionar; acudint a l’amor per justificar l’injustificable...

Viure de fer riure deu ser complicat. Complicat i delicat. Exercir la total llibertat d’expressió, també. I és que usar l’humor per enfocar la quotidianitat és d’agrair si això ens rescabala de les ombres que ens assetgen cada dia; ara bé, apropiar-se’n per ressaltar allò que fereix un altre ésser humà, costa d’assimilar. La broma permanent, igual que la queixa incessant, arriben a cansar.

Tot és susceptible d’esdevenir humor, diuen. Per a Smith, no, i en va voler marcar els límits. Podria haver protestat ostentosament, haver exigit excuses immediates al graciós de torn o, fins i tot, podria haver abandonat la sala, però el seu honor de mascle ferit resolgué la situació de la pitjor manera possible: tirant mà d’un llenguatge inapropiat i intolerable, el de la violència.

Al remat, la nit de major pretensió seductora va quedar així, atrapada entre la fredor d’un còmic agosarat i les flames d’un milhòmens encés.

Encara com, en aquella mateixa sala però a anys llum dels pitjors galants de la vetlada, el tracte exquisit que Lady Gaga va atorgar a la gran Liza Minnelli ens va fer saltar el cor d’emoció i enorgullir-nos, una vegada més, de les persones educades, sensibles i intel·ligents.

Full en blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En la filmació, un jove rus, que sembla passejar plàcidament per una plaça plena de gent, exhibeix un full en blanc entre les mans. De sobte, un grapat de policies l’identifiquen i li pregunten què fa. “Ensenyar el paper”, respon el xicot, sense alterar-se. Els agents li exigeixen que pare de manifestar-se. “Ho continuaré fent”, contesta, uns segons abans que se l’emporten a trompades. Hui, a Rússia, una pancarta nívia com la neu et pot dur dret a la presó: no escriure res per dir-ho tot, a risc de la pròpia seguretat.

Aquells que manen sempre temen qui pinta eslògans reivindicatius, enganxa cartells o inunda territoris amb pamflets. Ara bé, activar una resistència en una situació de guerra declarada, partint d’un llenç immaculat, té un mèrit colossal, i seria per a gratificar-se’n si el context i les conseqüències de tal acte no foren, en la majoria dels casos, tan tràgiques. La història està farcida d’exemples en què l’obsessió per emmudir la llibertat d’expressió ha portat el poder a fregar el ridícul. S’han perseguit o es persegueixen tota classe d’elements humils que, en algun moment i adobats per mirades inquisitorials, es converteixen en pertorbadors de l’ordre públic. Podríem parlar d’objectes, gestos, banderes, símbols i, fins i tot, colors. El 2021, la UEFA va prohibir que els colors de la bandera LGTBI il·luminaren camps de l’Eurocopa. Durant els mesos del “procés”, l’exhibició de llaços grocs va arribar a provocar disputes i altercats importants. En realitat, però, els mots, els colors, les formes, les olors, els sons... són innocents. Som nosaltres qui les envernissem amb cabassos de sentits i de dobles sentits. Som nosaltres qui les impregnem, de vegades, de perversió mental.

És evident que per a les autoritats russes les paraules que NO estan escrites i que, per tant, ningú NO pot llegir, són tan perilloses com els crits de No a la guerra! que ressonen pels seus carrers i que procuren ofegar. És la tinta de la seua pròpia perversió, diluïda entre al·lucinacions, qui ens va revelant el seu temor a la veritat. Mentrestant, des d’uns papers blancs, orfes de ball de lletres, sona sense parar la melodia de la rebel·lió.

Tants riures, tants plors

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

De vegades, la nostra sagrada i alhora minúscula realitat es veu abocada a moviments sísmics descontrolats. Seguim el calendari com si res, anant al treball, concertant un café amb una amistat o fent la cua del supermercat, obcecats per la seguretat que pot arribar a transmetre la quotidianitat. De sobte, però, un matí qualsevol ens trobem buscant amb por cerval maneres d’escapar d’un enemic microscòpic.

Feia temps que el món havia quedat paralitzat i ara, igual que un pa que acabem de traure del congelador, necessitem unes hores per desentumir-nos i reconéixer territoris i activitats, com si tornar a l’anterior vida de col·lectivitat ens exigira un esforç d’adaptació.

Enguany, celebrem les Falles. Les celebrem perquè ho reclamen amb urgència els gremis que viuen de la festa i de l’univers que s’estructura al seu voltant, però també, cal dir-ho, per una qüestió de supervivència espiritual: després de dos anys tràgics, la desesperació ens suplica una mica d’estímul per continuar endavant. Tanmateix, a pesar del bon humor que ja perfuma l’aire, alguna cosa ens esmussa. No; enguany les Falles no seran com les que sempre hem conegut. Encara no. En primer lloc, perquè, tot i que les mesures de protecció contra la pandèmia s’han reduït, la majoria de la societat es resisteix a abaixar la guàrdia: mascaretes, distància física, espais oberts... En segon lloc, perquè aquests dies, mentre ressona el bram de la mascletà, no ens llevem del cap que a prop, tan a prop com el cor ens hi pot portar, milers de persones han iniciat el camí cap a l’exili que un invasor malalt de grandeur els marca a base de bombes i metralla.

A nosaltres, sense que puguem impedir-ho, tot se’ns barreja a la mirada i a les entranyes: el dret a exhibir la nostra felicitat enmig d’una manifestació amable de color i soroll; el nostre aclaparament encara latent per saber-nos, una vegada més, vulnerables sense remissió; i la nostra impotència i incontenible ràbia davant de la massacre d’una ciutadania desemparada. I pensem que ben sovint, en la minúscula realitat que, aparentment, ens pertany i gestionem de meravella, resulta difícil i massa dolorós encabir-hi tants riures, tantes pors i tants plors.

Menjar-se el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE FEBRER DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“Dels estius recorde un pou vora el parral,/dels hiverns els porrats i la costura,/i els melons de penjar i algun poema,/i la dolçor estranya de la canyamel” (C. Sánchez-Cutillas)

Els records relacionats amb els paisatges més personals, units als aliments que ens perfumaven l’esperit. Topofília s’anomena aquest llaç afectiu entre nosaltres i allò que ens feu de llar. El teixim a base de fluxos de pensaments i de sensacions que van i venen, es desfan i es refan i ens permeten subjectar l’arquitectura del nostre passat sense el qual, desarrelats i orfes, desapareixeríem de la Història.

Tot això ho pense mentre m’estic a la Plaça Major de Meliana, un poble de l’Horta nord, gaudint de la cita anual que el municipi dedica a la gastronomia. MENJA’T MELIANA es diu el festival que reuneix professionals de la restauració, del món de la producció, confiters, crítics, representants institucionals, empresariat... amb la finalitat de recuperar receptes de la cuina tradicional (la paella de fetge de bou i les postres de cacau del collaret en són els reis) però, per damunt de tot, d’apostar pels productes de proximitat, pels cultius de l’horta viva que encara inunda la comarca a pesar dels entrebancs que pretenen arrabassar-nos-la. Són persones que s’apliquen, en definitiva, a retre homenatge a una part enorme de la cultura com és la gastronomia, és a dir, la seducció del paladar. Aquesta manifestació és la que, enmig de paelles fumejants, vi del terreny, bocins de cacau ensucrat i molta fraternitat, ens ofereix la conjunció perfecta entre passat, present i futur: un passat valuosíssim que, en altres aspectes també (lingüístic, cultural...), uns per altres hem anat desdibuixant o abandonant; un present en el qual hem de rescabalar-nos dels errors comesos; i un futur on la nostra identitat s’ha d’assegurar una presència digna.

L’escriptor francés Maupassant deia que la cuina és alquímia d’amor. El poeta V. A. Estellés ho confirma:

“Res no m’agrada tant/com enramar-me l’oli cru/el pimentó torrat, tallat en tires./Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”

A Meliana, ja esperem amb deler el pròxim esclat d’aquesta alegria íntima i alhora col·lectiva.