dissabte, 30 de juliol de 2022

Parlem de l'oratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Fa anys que ens ho conten, com qui xiuxiueja una història de por a poqueta nit a unes criatures apardalades. Ens han aconsellat que respectàrem l’entorn, que reciclàrem, que estalviàrem aigua i que deixàrem en pau la flora i fauna dels rius, mars i boscos. En una paraula: que tinguérem cura de la Terra perquè si no, vindria la bèstia i ens cruspiria a mossets, cremaria les llars i destruiria, una a una, les nostres esperances.

Fa dècades, amb més insistència des de fa uns mesos, que els experts en canvi climàtic ens han marmolat perquè entenguérem que la cosa estava calenta. Molt calenta. La humanitat, però, bajoca i de mitja neurona gastada, ha escoltat les faules dels especialistes en medi ambient fent-se la il·lusió que eren rondalles per a bressolar-nos en les llargues hores de foscor, i s’ha escarxofat en el sofà de comoditats universals mentre reguinyava, disgustada, que allò era exagerat, que només consistia en una moda i que ja veuries com tot aniria bé, perquè sí, perquè, al remat, tot passa.

Però, en un tancar i obrir d’ulls, el món ha canviat. El planeta ha sucumbit a una pandèmia mundial, amb repercussions que encara estan per establir perquè ignorem com ha afectat el nostre ego el fet d’haver viscut en carn pròpia un confinament i haver contemplat ciutats, autopistes, aeroports, cels, serralades, platges, illes i continents, buits d’éssers humans. Ja no es tractava de les epidèmies de l’edat mitjana (que lluny que ens resulten!) ni de les dels antípodes de països pobres (més lluny encara); ara ha ocorregut davant de la porta de casa. De la nostra casa! I això, pensem, no fa gràcia.

Aquests dies comentem les temperatures fora mesura, la gent vulnerable que mor deshidratada, els incendis que devoren biografies senceres, els animals socarrats vius, els territoris perduts que no tornarem a veure verds, els refugiats climàtics que prompte serem, i ens sorprenem quan ens avisen del futur i ens diuen que d’ací a poc recordarem aquesta xafogor asfixiant de hui com una frescoreta amable. I jo em pregunte de quina manera superarem el desastre i a què estem disposats a renunciar per limitar la tragèdia.

Què farem per salvar-nos? Parlar de l’oratge?



dissabte, 16 de juliol de 2022

Fora del temps

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


No vos ha passat, alguna vegada, abstraure-vos del món? Em referisc a la sensació estranya de notar que, mentre el temps continua avançant i els gestos no s’aturen, tu romans petrificada, com apartada de l’explosió de vida que genera qualsevol segon o minut. Divendres passat em va ocórrer. Al tanatori. Perquè divendres passat vam perdre un amic.

Els obituaris no han parat de lloar Vicent Ahuir i recordar que era un economista brillant dedicat a la política municipal; un home desbordant de vitalitat i valors, reconegut pertot arreu. Destaquen, a més, que fou el primer alcalde nacionalista de l’Horta nord. Dit així pot semblar poca cosa però denota una creença ferma en la defensa de la seua terra i la seua llengua i una capacitat remarcable per bastir un projecte valencianista d’envergadura. Divendres vam rememorar les múltiples ocasions en què el vam escoltar presentant-nos alguna iniciativa o advertint-nos d’alguna batalla política pròxima. Va treballar des de molts fronts i va forjar-se un currículum que justificava de sobra l’allau de persones que ara li retien homenatge.

Tanmateix, enmig del vaivé de tanta gent, vam copsar que la raó per la qual al tanatori no hi cabia ni un pensament més, era perquè Vicent, per damunt de tot, era el nostre amic. Simplement. Dolorosament. Perquè no hi ha res pitjor que haver de deixar anar qui t’estimes. La impressió que han quedat en suspens, per sempre més, converses i mirades compartides, quotidianitat, salutacions en la llunyania o abraçades punyents... esdevé un enorme pesar al cor.

És cert que Vicent duia temps allunyant-se de la realitat, però de la mà de la seua família, sobretot de Carme, la seua dona, hem sabut d’ell cada dia i ha format part de la tripulació d’aquest vaixell que és la vida diària. El retorn impossible amb què fantasiegem, ens en reporta el riure sincopat trenat amb alguna idea nova que ja li bullia al cap, i una brisa amable ens fa voleiar la cortina de llàgrimes.

Vicent, amic benvolgut, com dir-te adéu? Sempre has format part de les nostres existències i sempre en formaràs part. Confia en nosaltres: des d’ara, ens ocuparem de llaurar la teua memòria pels camins de la terra estimada que ja t’acull.



dissabte, 2 de juliol de 2022

Sense ponts

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Feia temps que volia veure la sèrie danesa BORGEN. Me n’havien parlat molt i m’havien comentat les similituds que hi podria detectar amb el món de la política actual, tant de la internacional com la de proximitat. Justament per això, perquè intuïa la quantitat d’embolics, traïcions i pactes contra natura que m’hauria d’empassar, durant aquests complicadíssims anys pandèmics no trobava mai el moment d’afegir-me més tortura a la que ja vivíem. No obstant això, fa unes setmanes vaig claudicar i em vaig submergir en la magnífica recreació de les vicissituds d’un govern danés fictici. El meu temor, però, estava justificat: tot el que hi ocorre és un calc, pam amunt pam avall, del que succeeix per aquestes latituds.

Els pilars del relat són dos. Bé, en realitat, un: el poder. D’una banda, el poder polític que sempre acaba legitimant el vals dels partits amb les seues coalicions que, a fi de traure algun benefici, no dubten a sacrificar el soci o la sòcia. (De què em sona?). D’altra banda, el poder dels mitjans de comunicació, de les cadenes de televisió i diaris que es presten al joc de la immoralitat, i del periodisme que lluita contra tot i contra tots per enarborar la veritat. El poder polític i el poder mediàtic es passen la vida perseguint-se, esquivant-se o associant-se segons les necessitats d’un o l’altre.

A més, la sèrie tracta temes que per ací també ens mantenen l’ai al cor: la relació d’un estat paternalista i una nació groenlandesa rica en ressentiment cap a qui la té sotmesa; l’ecologisme i el preu a pagar per la seua defensa; les diferències culturals o religioses que costen d’assumir; els abusos dels qui governen...

Des de fa uns dies, però, he abandonat la pantalla; la crua realitat em té segrestada. Massacre a Melilla. Emigrants desarmats. Policies assassinant impunement la seua desesperació. I el president de l’executiu espanyol felicitant els agressors pel treball ben fet sense que la veu li tremole per les joveníssimes víctimes, per les famílies destrossades, pels països mendicants espoliats per les grans potències, pel poble saharaui, l’altre immolat...

Les barreres, totes les barreres, amputen futurs. No seria hora de construir ponts?









dissabte, 18 de juny de 2022

En directe

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE JUNY DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Un dels grans plaers de la vida consisteix a refugiar-se en casa a llegir, escoltar música o veure alguna pel·lícula. Les pàgines d’un bon llibre, les notes d’una cançó o les imatges projectades que narren històries ens posen en contacte amb una altra dimensió, més reposada que la nostra quotidianitat perquè accedim a deixar-nos-hi portar; més extraordinària, perquè no en som els protagonistes; i més esperançadora i curativa, perquè sabem que sempre podem tornar-ne quan vulguem.

Tanmateix, hi ha un suplement a tot aquest estat superior que ens du de cap a la sublimitat: l’art en directe. Em referisc a l’obra bategant sobre un escenari que acarones amb la punta dels dits, al recital de poesia a peu de carrer, al concert en l’esplanada davall un cel estrellat o a l’exposició on abocar-se sobre la pinzellada i aspirar-ne els efluvis. El fet de coincidir una funció i nosaltres físicament, “atmosfèricament”, ens segresta l’esperit i ens transporta. Perquè cal reconéixer que és pura màgia trobar-se un artista derramar el seu art a un pam de la nostra cara. Ens emocionem fins a les llàgrimes quan un exèrcit d’arquers ens traspassa amb milers de fletxes musicals disparades des d’una orquestra a l’abast de la mà. Palpitem davant d’un grup de joglars que ens xiuxiueja una tragèdia a l’oïda en la foscor d’un teatre, com en aquells temps en què les persones majors encenien les vetlades murmurant contes de por a la xicalla impacient. El cor se’ns envelluta quan l’atrapa la veu i el ritme mesurat de la rapsoda escalfant les paraules rígides del full.

Contemplar el virtuosisme en directe és entrar en el laberint de la creativitat i acostar els llavis a la saba nutritiva que s’esmuny de les seues parets, però, per damunt de tot, és llançar-se cel amunt per buscar les vores sense fi de l’univers que l’art ens insinua.

Al llarg de les setmanes vinents, desenes d’espectacles de totes les classes brollaran pertot arreu i ens oferiran pessics de deliciosa irrealitat. No somiem sempre a recórrer el món? Doncs, ara mateix, en qualsevol escenari a prop de casa, ens esperen artistes per embolcallar-nos amb el seu embruix i elevar-nos allà on habita la fantasia.





dissabte, 4 de juny de 2022

Juny

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE JUNY DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



El mes de juny sempre m’havia semblat el més bonic de l’any. Més que l’octubre que ens recorre l’espinal amb la gelor primerenca dels seus dits de bronze. Més que el maig florit que ens sacseja el cos encotillat per les convulsions hivernals. Juny marcava el despertar de l’estiu amb la nit de sant Joan: fogueres esberlant l’arena, ombres socarrades d’eufòria ballant, ones llepant-nos els peus escaldats pel viatge de l’any que acaba. En la meua ment sensible als vals de l’oratge, al mes de juny només es podia coure la felicitat. Però ja no. Des que la vida em va posar a lloc, és a dir, em va convertir en ciutadana àvida de treballar i de contribuir al benestar general, la meua poètica percepció del sisé mes ha canviat. Juny ja no és la cançó que em perfuma l’esperit; és l’infern de Dant, l’escalada a l’Himàlaia en xancles, el cap rodant 360º de la xiqueta de l’Exorcista, la preciosa Rose congelada sobre un tros de fusta del Titànic. Tot en un. I tot per hisenda.

A qui se li pot ocórrer fer coincidir la declaració de renda amb la farina daurada de la platja i forçar-te a mantenir les mans immerses en oceans de targetes i documents d’assessories per traure’t de les entranyes els euros que amb tants esforços has guanyat? Et repeteixes que la teua aportació contribuirà a crear una societat més justa, amb els serveis públics adequats, manifestacions culturals múltiples, ajudes als col·lectius més desafavorits...T’ho dius una vegada i una altra durant aquest compromés juny en què has de revelar allò acumulat a la llibreta d’estalvis, sacrifici a sacrifici. Perquè sí. Perquè és la teua obligació. I hauria de ser la de totes les persones honestes. Independentment de la seua partida de naixement, credo o diàmetre de coroneta.

I, de sobte, arriba ell, bronzejat i panxacontent, amb la mirada il·luminada per la màgia de juny i, en realitat, per la de tots els mesos de l’any i de tots els anys del món. I en sentir la periodista que li pregunta si ha tornat a casa per a donar explicacions, el rei sol somriu i amolla: ¿Explicaciones, de qué? I tanques els punys i prems la mandíbula perquè saps, i milers i milers com tu, que juny acaba de morir. I l’estiu sencer amb ell.



dissabte, 21 de maig de 2022

El millor cambrer del món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Voldria parlar d’un home excepcional, mestre i deixeble, erudit i modest. Voldria parlar del millor cambrer del món. Almenys, d’un dels més excel·lents.

Tots coneixem gent de l’hostaleria eficient. Tanmateix, el meu cambrer té dos mèrits afegits: és amable sense ser embafós, i és discret sense ser invisible. No sé si la simpatia fina i l’elegància són assignatures incloses als estudis que formen professionals però, en el cas que no ho foren, s’hi haurien d’impartir de seguida perquè constitueixen una targeta de presentació imprescindible.

El local on l’expert desenvolupa la seua tasca és un lloc concorregut en què un vesper de cambrers i cambreres s’espavilen per parar taules, preparar consumicions, reclamar plats a la cuina i, entre una cosa i l’altra, atendre la clientela. Tot d’una, al bell mig d’aquesta activitat frenètica, ell: l’home que somriu, que et saluda i espera resposta, que s’expressa amb veu de vellut sense alterar-la mai, que t’aclareix els dubtes gastronòmics, que és honest en la informació i que s’aplica a assessorar-te segons els teus gustos. És, en definitiva, allò que anomenem un professional de primera. Un entre tants, perquè, contemplat de més a prop, el món laboral n’està ple.

Ben mirat, podríem haver elaborat una laudatio a la més excelsa conductora d’autobús, a la metgessa més atenta o a l’electricista més detallista, perquè cada dia topem amb persones que, emparades en el bon quefer i la paciència, revelen passió pel que fan, ens enllustren la quotidianitat i ens acosten a una societat anhelada.

 Lamentablement, però, per vergonya o deixadesa, poques vegades els fem arribar els nostres aplaudiments, i tot queda en silenci. Per aquest motiu els celebrem i sentim que són doblement especials; perquè, a pesar d’habitar un anonimat impertorbable, brillen intensament. De la mateixa manera que ho fan les estrelles que, desconeixent que són la llum en la foscor, no deixen mai de resplendir per damunt de tot. 



dissabte, 7 de maig de 2022

Rebuigs

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Passejant per la Fira del Llibre, em crida l’atenció una exposició: el Saló dels rebutjats. Dins, obres artístiques descartades en el seu moment per qui les va encomanar. Sorprén el gran nombre de peces que s’hi presenten. És possible desbancar tant de talent com si res?, em pregunte. Tanmateix, de seguida m’aclareixen que pot ocórrer que la proposta de l’artista agrade al contractant però que no l’accepte perquè no quadra amb l’objectiu empresarial.

Em delecte contemplant els dibuixos un a un: m’enlluernen tots els estils i totes les temàtiques arremolinats en aquesta meravella de traços! Si m’hagueren dit que es tractava de treballs de tal o qual nom celebrat, m’ho hauria engolit perquè, tot i que cada imatge porta una nota explicant el motiu pel qual es va declinar l’encàrrec (s’allunya de les expectatives, no correspon a...,), costa de creure que aquestes joies s’hagen hagut de retirar de la taula de negociació per acabar en la foscor d’una carpeta.

M’arriba la frustració de l’artista en analitzar el seu fracàs i em fa pensar en la quantitat de rebuigs que acumulem en la nostra existència. Paraules de perdó que ens requereixen hores de lligar però que, una vegada dites, no ens restitueixen el lloc en el cor de l’altre. Detalls elaborats que créiem que enamorarien, sense cap repercussió perquè el destinatari ni els ha apreciat. Sacrificis titànics per a alimentar una relació que, després, hem hagut d’aparcar perquè quan l’hem necessitat no hi ha hagut reciprocitat.

Tot ésser humà guarda en un calaix de la memòria les negatives que el món li ha anat obsequiant; un armariet de desaires compost d’iniciatives impregnades d’esperances que quasi ningú no ha sabut valorar. Però caldria recordar que una acció, de qualsevol índole, duta a terme amb honradesa però menystinguda, no és un projecte inútil. A tot estirar, és un projecte a deshora, desubicat, perquè el seu èxit, ben sovint, no depén de la mà de qui l’ha creat sinó de la mirada de qui l’hauria d’haver rebut. Per això, quan tornem a visitar l’habitació dels rebuigs, que ho farem, ens caldrà ser pacients, pouar la confiança en nosaltres i repetir-nos, una vegada i una altra: “Demà ho tornaré a intentar”.

divendres, 29 d’abril de 2022

Pregó de la 57a Fira del Llibre de València 2022


Aquests dies, una imatge ha recorregut el món: el finestral d’una casa tapiat amb una muntanya de llibres a fi d’evitar que hi entrara el terror de l’exterior. L’habitatge, convertit en trinxera improvisada, es troba a Kiiv, capital d’Ucraïna, i és la llar d’un escriptor, Lev Shevchenko. O ho era fa uns dies.

Escuts delicats de paper en primera línia formant una barricada, protegint-nos, arrecerant-nos; en una paraula, salvant-nos. Quina metàfora més contundent d’allò que són o haurien de ser els llibres: barques trèmules que s’esforcen per rescatar-nos de l’oceà de les incerteses i del dolor.

Llegim per descobrir que no estem sols, diuen, per escapar de la solitud. Jo hi afegiria: i per convéncer-nos que tot és possible. Perquè l’autor o l’autora crea perquè nosaltres creguem; creguem que hi ha més temps de vida que el temps que se’ns ha atorgat, més horitzó que la pròxima barrera, i més llum que el fràgil cresol que ens adverteix dels revolts de la vida.

Qui s’atorga la satisfacció de recórrer els cavallons de tinta negra, en recull sempre llavors que, tard o d’hora, donaran fruits. Per això, l’amant dels llibres incita obsessivament a la lectura, perquè sap que llegir ens transforma. Podem decidir empastifar-nos la mirada amb il·lustracions diverses, adoptar una dieta severa de versos, compartir el sofà amb personatges de totes les dimensions o saludar des d’una hamaca els passats reals o inventats, els presents enganxosos o els futurs de vidre. Podem fer el que ens vinga en gana perquè en companyia de l’eco d’una veu literària, de qualsevol veu literària, tenim garantit el dret sagrat a visitar tots els horitzons, tantes vegades com ens abellisca.

Perquè és cert que no sempre tenim un viatge esperant-nos al replà de casa, però sí que podem llançar-nos a l’univers dels mots que giravolten, respiren, apareixen i desapareixen. No sempre trobem una espatlla on deixar caure la pena, però sí que ens podem caldejar el cor amb paraules que ens retornen a la infantesa, amb històries que ens expliquen la nostra història, o amb rius de lletres que ens estoven els llavis en somriures que créiem perduts. No sempre disposarem de temps per arribar a tot i a tots, però sí que podem, alçant la coberta d’un llibre, introduir-nos en milers d’existències, demanar prestades altres realitats i, ni que siga durant l’instant màgic de la lectura, perfumar-nos l’esperit d’eternitat.

Ho podem afirmar amb convicció: ens és permés bastir un edifici de sentiments amb l’andami de l’escriptura.

Heu vist mai una platja prendre el sol?, deia la poetessa. Heu sentit mai trons riallers esclatar enmig d'una tempesta de besos? No, li respondria, però conec fortaleses on la gent s’esmuny en silenci  entre cascades de tinta: són les llibreries i les biblioteques, discrets aquaris de pergamí, on cada dia s’invita a somiar; són les editorials, que pasten sense descans textos, que després serveixen farcits de treball honrat. Perquè són moltes les persones que participen en el miracle del naixement d’un llibre, i molts els gremis que es desviuen perquè les paraules i, de rebot, les idees, tinguen una llar on acomodar-se a l’espera d’un visitant. Hem de tenir cura d’aquests guardians i d’aquestes guardianes dels mots, dotar-los de les eines adients per dur endavant la seua tasca, recolzar-ne els projectes, crear espais socials que els reclame, promoure’ls, respectar-los. De tots ells, de tots nosaltres dependrà la societat que pretenem construir, perquè sense llibres, sense narració escrita, siga del gènere que siga, al nostre interior no creixerà cap pensament crític, ni cap pregunta que ens obligue a repensar qui som i com som, ni cap claror que ens desemboire el camí del pròxim pas.

Per tot això, des d’ara mateix i durant els pròxims dies, estarem ací, a la vora de les casetes de la Fira, celebrant un objecte, un llibre, tan modest i alhora tan determinant en la història de la humanitat. Perquè per continuar avançant en la recerca d’un ésser humà empàtic, hui, més que mai, necessitem passar pàgines: moltes, belles i estimulants pàgines.

Ja ho va dir Joan Fuster: “Ningú no s’ha d’enganyar: dir “Bon dia” ja és fer literatura”. Doncs això farem. Bon dia i bona Fira.

Maria Jesús Bolta

dissabte, 23 d’abril de 2022

Altres aires

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 D'ABRIL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Una amiga curiosa, acostumada a moure’s per altres territoris, comentant la possibilitat de reprendre els viatges després de dos anys de dieta severa, em confessava que evidentment que tornaria a recórrer món però que, ara per ara, no es veia amb cor/valor/ganes... de fer la maleta i aventurar-se per valls i muntanyes. Que de moment, preferia quedar-se per casa perquè la bellesa del món també està ací. I perquè s’hi sentia més segura.

Quan la microscòpica COVID-19 ens va entaforar entre quatre parets, ens vam apressar a reduir l’abast del nostre univers i conformar-nos (quin remei!) amb l’espai diminut de la llar. A poc a poc, la gestió dels esdeveniments ens va permetre, al cap d’unes setmanes, obrir les finestres i abocar-nos al barri, en acabant a la ciutat sencera, al país, fins que, tot i que el malson no està oficialment superat, ara sembla que ja estem en disposició de saltar-nos les fronteres sense perill per a la salut. Però, la pandèmia, la llarguíssima travessia bastida sobre aïllaments, mascaretes, distanciaments, contactes eteris, higiene extrema, por, dolor, molt de dolor..., ens ha canviat. Imagine que hi deu haver en marxa estudis per calibrar les conseqüències d’aquests mesos d’irrealitat col·lectiva en la nostra manera de comportar-nos, relacionar-nos i habitar el paisatge.

Desesperats com hem estat per córrer davall del cel, ens preguntem ara: estem en disposició de tornar a llançar-nos, lliures de temors, a l’aire del planeta? Posar-se a recer és la primera reacció davant d’una amenaça, i acomodar-nos en allò que ens reporta tranquil·litat i pau, una actitud que ens acompanya des que naixem. L’alegria que dúiem somiant des de fa mesos ens ha aparegut difuminada per núvols negres: la crisi econòmica, l’ombra de la guerra i les seues incerteses i la pesada digestió de tot el que ens ha ocorregut, estiren de nosaltres i malden per retenir-nos al cau.

És possible que necessitem una miqueta de temps per posar en marxa l’engranatge que ens activava. Atorguem-nos uns segons de respir i sanegem l’entorn, recuperem dignitats i amarem-nos de llibertat. De segur que, més prompte que tard, tornarem a alçar el vol. Si és que ens ho permeten.



dissabte, 9 d’abril de 2022

Poca broma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 D'ABRIL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


A l’última cerimònia dels Òscar, el més destacat no van ser les identitats dels guardonats i guardonades, ni els vestits que durant mesos s’analitzaran al detall, sinó l’agressió de l’actor Will Smith a Chris Rock, presentador de la gala, per burlar-se de l’alopècia que pateix la dona, l’actriu Jada Pinkett. Uns segons abans, el còmic ja s’havia mofat de Bardem i “la seua esposa” i, encara que ella va protestar discretament, van haver d’encaixar el colp, imagine que per exigències del guió.

Molt s’ha dit d’aquests minuts de vergonya: les gracietes fora mesura de Rock; la carcallada inicial de Smith en sentir el comentari de l’altre i el seu canvi d’actitud immediat en observar el malestar de la seua parella; l’escena dels dos cowboys enfrontats; la bufetada; el discurs posterior de l’agressor on s’autoatorga la defensa de l’esposa com si ella estiguera incapacitada per reaccionar; acudint a l’amor per justificar l’injustificable...

Viure de fer riure deu ser complicat. Complicat i delicat. Exercir la total llibertat d’expressió, també. I és que usar l’humor per enfocar la quotidianitat és d’agrair si això ens rescabala de les ombres que ens assetgen cada dia; ara bé, apropiar-se’n per ressaltar allò que fereix un altre ésser humà, costa d’assimilar. La broma permanent, igual que la queixa incessant, arriben a cansar.

Tot és susceptible d’esdevenir humor, diuen. Per a Smith, no, i en va voler marcar els límits. Podria haver protestat ostentosament, haver exigit excuses immediates al graciós de torn o, fins i tot, podria haver abandonat la sala, però el seu honor de mascle ferit resolgué la situació de la pitjor manera possible: tirant mà d’un llenguatge inapropiat i intolerable, el de la violència.

Al remat, la nit de major pretensió seductora va quedar així, atrapada entre la fredor d’un còmic agosarat i les flames d’un milhòmens encés.

Encara com, en aquella mateixa sala però a anys llum dels pitjors galants de la vetlada, el tracte exquisit que Lady Gaga va atorgar a la gran Liza Minnelli ens va fer saltar el cor d’emoció i enorgullir-nos, una vegada més, de les persones educades, sensibles i intel·ligents.


dissabte, 26 de març de 2022

Full en blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


En la filmació, un jove rus, que sembla passejar plàcidament per una plaça plena de gent, exhibeix un full en blanc entre les mans. De sobte, un grapat de policies l’identifiquen i li pregunten què fa. “Ensenyar el paper”, respon el xicot, sense alterar-se. Els agents li exigeixen que pare de manifestar-se. “Ho continuaré fent”, contesta, uns segons abans que se l’emporten a trompades. Hui, a Rússia, una pancarta nívia com la neu et pot dur dret a la presó: no escriure res per dir-ho tot, a risc de la pròpia seguretat.

Aquells que manen sempre temen qui pinta eslògans reivindicatius, enganxa cartells o inunda territoris amb pamflets. Ara bé, activar una resistència en una situació de guerra declarada, partint d’un llenç immaculat, té un mèrit colossal, i seria per a gratificar-se’n si el context i les conseqüències de tal acte no foren, en la majoria dels casos, tan tràgiques. La història està farcida d’exemples en què l’obsessió per emmudir la llibertat d’expressió ha portat el poder a fregar el ridícul. S’han perseguit o es persegueixen tota classe d’elements humils que, en algun moment i adobats per mirades inquisitorials, es converteixen en pertorbadors de l’ordre públic. Podríem parlar d’objectes, gestos, banderes, símbols i, fins i tot, colors. El 2021, la UEFA va prohibir que els colors de la bandera LGTBI il·luminaren camps de l’Eurocopa. Durant els mesos del “procés”, l’exhibició de llaços grocs va arribar a provocar disputes i altercats importants. En realitat, però, els mots, els colors, les formes, les olors, els sons... són innocents. Som nosaltres qui les envernissem amb cabassos de sentits i de dobles sentits. Som nosaltres qui les impregnem, de vegades, de perversió mental.

És evident que per a les autoritats russes les paraules que NO estan escrites i que, per tant, ningú NO pot llegir, són tan perilloses com els crits de No a la guerra! que ressonen pels seus carrers i que procuren ofegar. És la tinta de la seua pròpia perversió, diluïda entre al·lucinacions, qui ens va revelant el seu temor a la veritat. Mentrestant, des d’uns papers blancs, orfes de ball de lletres, sona sense parar la melodia de la rebel·lió.




dissabte, 12 de març de 2022

Tants riures, tants plors

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


De vegades, la nostra sagrada i alhora minúscula realitat es veu abocada a moviments sísmics descontrolats. Seguim el calendari com si res, anant al treball, concertant un café amb una amistat o fent la cua del supermercat, obcecats per la seguretat que pot arribar a transmetre la quotidianitat. De sobte, però, un matí qualsevol ens trobem buscant amb por cerval maneres d’escapar d’un enemic microscòpic.

Feia temps que el món havia quedat paralitzat i ara, igual que un pa que acabem de traure del congelador, necessitem unes hores per desentumir-nos i reconéixer territoris i activitats, com si tornar a l’anterior vida de col·lectivitat ens exigira un esforç d’adaptació.

Enguany, celebrem les Falles. Les celebrem perquè ho reclamen amb urgència els gremis que viuen de la festa i de l’univers que s’estructura al seu voltant, però també, cal dir-ho, per una qüestió de supervivència espiritual: després de dos anys tràgics, la desesperació ens suplica una mica d’estímul per continuar endavant. Tanmateix, a pesar del bon humor que ja perfuma l’aire, alguna cosa ens esmussa. No; enguany les Falles no seran com les que sempre hem conegut. Encara no. En primer lloc, perquè, tot i que les mesures de protecció contra la pandèmia s’han reduït, la majoria de la societat es resisteix a abaixar la guàrdia: mascaretes, distància física, espais oberts... En segon lloc, perquè aquests dies, mentre ressona el bram de la mascletà, no ens llevem del cap que a prop, tan a prop com el cor ens hi pot portar, milers de persones han iniciat el camí cap a l’exili que un invasor malalt de grandeur els marca a base de bombes i metralla.

A nosaltres, sense que puguem impedir-ho, tot se’ns barreja a la mirada i a les entranyes: el dret a exhibir la nostra felicitat enmig d’una manifestació amable de color i soroll; el nostre aclaparament encara latent per saber-nos, una vegada més, vulnerables sense remissió; i la nostra impotència i incontenible ràbia davant de la massacre d’una ciutadania desemparada. I pensem que ben sovint, en la minúscula realitat que, aparentment, ens pertany i gestionem de meravella, resulta difícil i massa dolorós encabir-hi tants riures, tantes pors i tants plors.


dissabte, 26 de febrer de 2022

Menjar-se el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE FEBRER DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


“Dels estius recorde un pou vora el parral,/dels hiverns els porrats i la costura,/i els melons de penjar i algun poema,/i la dolçor estranya de la canyamel” (C. Sánchez-Cutillas)

Els records relacionats amb els paisatges més personals, units als aliments que ens perfumaven l’esperit. Topofília s’anomena aquest llaç afectiu entre nosaltres i allò que ens feu de llar. El teixim a base de fluxos de pensaments i de sensacions que van i venen, es desfan i es refan i ens permeten subjectar l’arquitectura del nostre passat sense el qual, desarrelats i orfes, desapareixeríem de la Història.

Tot això ho pense mentre m’estic a la Plaça Major de Meliana, un poble de l’Horta nord, gaudint de la cita anual que el municipi dedica a la gastronomia. MENJA’T MELIANA es diu el festival que reuneix professionals de la restauració, del món de la producció, confiters, crítics, representants institucionals, empresariat... amb la finalitat de recuperar receptes de la cuina tradicional (la paella de fetge de bou i les postres de cacau del collaret en són els reis) però, per damunt de tot, d’apostar pels productes de proximitat, pels cultius de l’horta viva que encara inunda la comarca a pesar dels entrebancs que pretenen arrabassar-nos-la. Són persones que s’apliquen, en definitiva, a retre homenatge a una part enorme de la cultura com és la gastronomia, és a dir, la seducció del paladar. Aquesta manifestació és la que, enmig de paelles fumejants, vi del terreny, bocins de cacau ensucrat i molta fraternitat, ens ofereix la conjunció perfecta entre passat, present i futur: un passat valuosíssim que, en altres aspectes també (lingüístic, cultural...), uns per altres hem anat desdibuixant o abandonant; un present en el qual hem de rescabalar-nos dels errors comesos; i un futur on la nostra identitat s’ha d’assegurar una presència digna.

L’escriptor francés Maupassant deia que la cuina és alquímia d’amor. El poeta V. A. Estellés ho confirma:

“Res no m’agrada tant/com enramar-me l’oli cru/el pimentó torrat, tallat en tires./Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”

A Meliana, ja esperem amb deler el pròxim esclat d’aquesta alegria íntima i alhora col·lectiva.


divendres, 18 de febrer de 2022

Consciències de brilli-brilli

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE FEBRER DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Com era habitual en ell, el passat gener, després de sopar, René Robert va eixir de casa amb la intenció de passejar pels carrers concorreguts de París, però la mala sort va fer que caiguera i perdera el sentit. Aquella nit de fred intens, centenars de persones van passar pel seu costat sense prestar-li atenció. De matinada, l’home morí d’hipotèrmia. I d’indiferència.

Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, recordava Amparo, una anciana el cadàver de la qual fou descobert en sa casa als cinc anys del seu traspàs, i em preguntava com era possible que mai ningú no l’haguera trobat a faltar.

Hi va haver una època i una societat, ho sabem, en què els membres d’una comunitat s’estrenyien els uns contra els altres per compartir i fer més lleugers els trams de la vida. Encara no estaven de moda els termes solidaritat, empatia, cobertura de les necessitats bàsiques..., però tothom tenia clar que sobreviure depenia en gran mesura de les atencions diverses que els veïns es procuraven entre ells.

Què en queda, d’aquell temps? En quin moment vam començar a conrear el desinterés absolut pels altres i ens vam llançar a aquesta carrera individualista? L’allunyament entre nosaltres ha generat una aglomeració de microcosmos on cadascú s’esmera a ser-ne l’astre rei omnipresent. A Amparo, discreta i invisibilitzada, ningú no l’ajudà. A René, fotògraf de renom, tampoc. Una saba narcotitzant recorre les artèries de la humanitat. Una saba que ens té drogats i ens polvoritza els sentiments més bells. De continuar així és de preveure que, tal com giren el món, els pobles i els cors, acabarem en la fredor més aclaparadora, monstruosament instal·lats en el brilli-brilli d’una mísera consciència col·lectiva i personal.

Nota final: aquella nit, a l’alba, un captaire descobrí René i intentà rescatar-lo. Se’n desconeix el nom i l’aspecte; només se sap que no va dubtar a oferir el seu temps a un desconegut. “Pretenem localitzar aquest ésser extraordinari”, diu la família de l’artista. El trobaran. N’estic convençuda. Perquè no deu ser complicat detectar, en aquest vaixell de foscor en què viatgem sense rumb, el rastre de resplendor que deixa l’amor i la generositat.

dijous, 17 de febrer de 2022

Hi havia una vegada...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE DESEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Quan era menuda creia de veres que el món era poc més o menys de la meua talla i que jo sempre en controlaria els dolors i les alegries. Els problemes que m’atabalaven eren tan lleugers com els flocs de neu que somiava, algun dia, tocar amb la punta dels dits, i la frontera dels meus somnis eren els pòsters d’artistes admirats que empaperaven les parets de la meua habitació.

Aquella capsa hermètica, però, posseïa un detonant que em permetia obrir les ales i que m’enviava més enllà del meu univers. Eren quatre paraules de res, de les d’anar per casa, però  a mi em resultaven precioses com l’or i la plata, ja que era pronunciar-les i l’esperit se m’esponjava de felicitat. La fórmula murmurava així: “Hi havia una vegada...”. Simplement. Hi havia una vegada... I se m’incendiava el somriure i em llançava a llegir.

“Hi havia una vegada...” m’anunciava que el viatge estava a punt de començar. Que en els pròxims minuts deixaria enrere el meu entorn i esdevindria elf, pirata o gos de carrer. Que podria viure en una cova o a Mart, freqüentar els faraons de les piràmides o lluitar per escapar d’un lleó afamat. Que coneixeria dones d’aigua o seguiria algun bandoler per les muntanyes. Que arribaria al Pol Nord o al centre de la Terra.  “Hi havia una vegada...”, “Això era i no era...”, “Diuen que...” m’avisava, amb trompetes i anafils, que una persona anomenada autora es disposava a embolicar-me en la seua capa cosida de mots on jo m’abandonava complaguda.

He devorat milers de pàgines des d’aquells primers raptes literaris i sempre que he alçat la tapa d’un llibre he sentit a l’estómac el mateix remolí de goig anticipat, perquè sé que m’hi espera una veu disposada a invitar-me, a mi, a mi sola, a canviar de vida conservant la meua, i a atorgar-me el poder immens de la literatura.

Regalem lectures a les criatures. Llegim-los històries. Acompanyem-les per les valls de lletres farcides de riures i aventures. Ajudem-les a construir primaveres on habita la foscor i a descobrir altres mans i altres cors. Ensenyem-los a escalar les altures que ens repten. Diguem “Hi havia una vegada...”, i que es faça la màgia.

Bones faules.

Bones festes.

dimecres, 16 de febrer de 2022

Per amor a l'art

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE DESEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


No sé si vau seguir a Àpunt la retransmissió de la gala dels IV Premis Carles Santo de la Música Valenciana. No sé si vau quedar, com jo, estupefactes davant de la diversitat de propostes artístiques i de recursos per expressar les sensibilitats més suggestives. A pesar de l’abandonament a què ha estat sotmesa durant temps, la nostra terra continua sent extraordinàriament generosa en persones que s’esforcen (amb poques ajudes, la majoria) a reflexionar sobre les seues vivències i dipositar-les en un pentagrama, un full en blanc o un torn de terrissaire. A casa nostra, és així: sempre hi ha algú pensant una obra d'art.

Em poden retrucar que, encara que disposem d’una bona dosi de virtuosisme formada per pinzells, obres literàries i composicions de renom, la llista és discreta i no competiria, ni volent-ho, amb altres societats. Jo dic que qui no hi vol veure no hi veu, i que és difícil recórrer les nostres comarques sense entropessar amb tot de fantasies artístiques nascudes de l'enginy d'algun esperit del veïnatge.

Imaginem que el nostre país és un teatre acabat de construir que cal revestir d’art. Hi necessitaríem guionistes per forjar el text? Cap problema. La nòmina d'autors i autores en la nostra llengua que han fet de l’escriptura cor, veu i pulmó, demostra cada dia la vàlua, ací i fora d’ací. Uns decorats rics en matisos? L’univers d’artistes fallers, dibuixants, pintors, escultors, artesans de la fusta, del cànem, fang, vidre..., des de tallers humils, oferirien les seues obres més tradicionals o més innovadores a les nostres mirades. Actors i actrius? Per desenes. Professionals del sector però també gent de totes les edats i condicions preparada en els modestos escenaris de barri, voluntariosa i sacrificada, que no ha renunciat mai a la seua vocació. Banda sonora? Grapats de mags i magues de la música, esquivant adversitats, s’esmerçarien, com sempre, per segrestar-nos l’alé amb melodies que reciten la vida.

No som més que un diminut puntet de l’univers; tot i això, amb el nostre art hem aprés a fer ballar l’aire. Omplim-nos-en d’orgull, reivindiquem-lo pertot arreu i brodem-li, sobre la pell del futur, un horitzó lliure de renúncies.