Tants riures, tants plors

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

De vegades, la nostra sagrada i alhora minúscula realitat es veu abocada a moviments sísmics descontrolats. Seguim el calendari com si res, anant al treball, concertant un café amb una amistat o fent la cua del supermercat, obcecats per la seguretat que pot arribar a transmetre la quotidianitat. De sobte, però, un matí qualsevol ens trobem buscant amb por cerval maneres d’escapar d’un enemic microscòpic.

Feia temps que el món havia quedat paralitzat i ara, igual que un pa que acabem de traure del congelador, necessitem unes hores per desentumir-nos i reconéixer territoris i activitats, com si tornar a l’anterior vida de col·lectivitat ens exigira un esforç d’adaptació.

Enguany, celebrem les Falles. Les celebrem perquè ho reclamen amb urgència els gremis que viuen de la festa i de l’univers que s’estructura al seu voltant, però també, cal dir-ho, per una qüestió de supervivència espiritual: després de dos anys tràgics, la desesperació ens suplica una mica d’estímul per continuar endavant. Tanmateix, a pesar del bon humor que ja perfuma l’aire, alguna cosa ens esmussa. No; enguany les Falles no seran com les que sempre hem conegut. Encara no. En primer lloc, perquè, tot i que les mesures de protecció contra la pandèmia s’han reduït, la majoria de la societat es resisteix a abaixar la guàrdia: mascaretes, distància física, espais oberts... En segon lloc, perquè aquests dies, mentre ressona el bram de la mascletà, no ens llevem del cap que a prop, tan a prop com el cor ens hi pot portar, milers de persones han iniciat el camí cap a l’exili que un invasor malalt de grandeur els marca a base de bombes i metralla.

A nosaltres, sense que puguem impedir-ho, tot se’ns barreja a la mirada i a les entranyes: el dret a exhibir la nostra felicitat enmig d’una manifestació amable de color i soroll; el nostre aclaparament encara latent per saber-nos, una vegada més, vulnerables sense remissió; i la nostra impotència i incontenible ràbia davant de la massacre d’una ciutadania desemparada. I pensem que ben sovint, en la minúscula realitat que, aparentment, ens pertany i gestionem de meravella, resulta difícil i massa dolorós encabir-hi tants riures, tantes pors i tants plors.