ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'AGOST DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
En
el conjunt de la humanitat organitzada, a banda de les classes socials
històriques; dels personatges típics de qualsevol comunitat (el mentider, la
falsa, l’egoista...) dels quals han derivat centenars de pàgines de literatura;
de les formacions familiars (reconegudes o no per les legislacions vigents); de
les organitzacions polítiques, sindicals, veïnals, comercials, etc..., hi ha
una figura que plana per damunt del planeta, que s’allunya dels humans humils i
se situa ben a prop del cau de les deïtats. Em referisc als individus de tot
gènere que, tocats de la mà d’un poder desconegut investigat amb frenesí pel
món de la ciència, semblen de tornada de tot. Per la seua manera de conversar
es diria que venen de lluny, que ho han experimentat tot i que ho saben tot. A
més, per si no en teníem prou, senten la necessitat de demostrar-ho a tothora ficant
el nas en les converses i exposant la seua opinió (en blanc o negre ja que la
seua escala de valors i valoracions és pobra en matisos) en el fatídic moment
en què et despistes un segon.
Aquest
tipus de personal resulta tan comú com la rata grisa, i ho serà més com més
s’incremente l’omnipresència de les xarxes socials tan a l’abast de tot el món
i tan poc dosificades. Ha provocat, entre altres efectes durs de pair, que
qualsevol veí o veïna opine de qualsevol temàtica sense ser-ne mínimament
especialista, i aconselle sobre tal o qual, sense haver encara, per genètica o
per falta profunda de lectures, madurat en pensament. Així és com ara trobem a
cada cantó un minúscul ésser doctor-en-tot que té empresonat un altaveu a la
punta dels dits des de l’alba fins a la nit més fosca, per ofrenar-nos monòlegs
i adoctrinar-nos sobre erupcions volcàniques, conflictes bèl·lics, pandèmies,
urbanisme local o terres socarrades. I si algú intenta objectar quatre paraules
a tan magna aportació intel·lectual, ha de ser conscient que quedarà cruelment
exposat al crit condescendent de l’erudit de torn que et llançarà a la cara: “Que
això no ho sabies?”, alhora que esculpirà un mig somriure paternalista.
Qui
gosarà explicar-los, als oracles de la buidor, que per saber parlar amb mesura,
abans cal aprendre a callar i escoltar?
