dissabte, 28 d’abril del 2018

Depredadors

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 D'ABRIL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


En són cinc. Van per la ciutat en festes com si en foren mil. Llueixen múscul. La roba sadollada de suor, licor i fum. Quins mascles!, es congratulen. Mirada de depredadors. Membre en posició d’atac. Neurones narcotitzades.
S’entretenen admirant un cotxe exclusiu, roig com la sang dels bous que tacarà els carrers. Voldrien posseir-lo però no hi deixen ni una ditada, no fóra cosa que l’amo els sorprenguera embafant-ne els vidres amb el seu alé aviciat.
Més enllà, els atrau l’ostentació d’un habitatge. I si...? No. No pensen forçar cap pany pel gust de palpar allò que no posseeixen. En el seu codi, la propietat privada és sagrada. I ells pensen que són ètics. Més encara: etílics.
De sobte, la rastregen. És dona. Jove. Sola. Però, ells només hi veuen una vagina desorientada. Decideixen acollir-la entre les cames. Perquè són bona gent, redéu! N’estan convençuts: no han violentat ni el cotxe ni la casa. Ara, una vagina solta pel carrer és diferent; no és de ningú. És de tots. D’ells!
La tanquen en un portal i l’alliberen de la seua protecció de tela. Que autosatisfets que estan! Es conformen amb poc: un simple tros de carn profanat sense rostre, ni veu, ni batecs de cor accelerats, ni horror en la mirada. Agredit i forçat a donar-los satisfacció immediata.
Acaben. Litres de testosterona continuen brollant-los per tot el cos. Suc de libido que entumeix les mans i encega la vista. Abandonen el cos foradat i fugen per tallar l’hemorràgia hormonal. Tornen al seu cau de llops en zel.
Alguna cosa, però, no va bé. Abracen les mares i els fan besos d’esperma. Enlairen la criatura carn de la seua carn i les seues urpes violentes li marquen el futur. S’inclinen davant del taüt de l’anciana i els reté l’entrecuix morat d’espasmes i sang. Palpen l’esquena de l’amiga i hi deixen ditades viscoses de sexe furiós.
Temps infinit de judicis, advocats. Testimoni esfereïdor d’una jove morta en vida, violada en un portal i denigrada en un tribunal.
Però no hi ha càstig. Impunitat. Guanyen ells. Perd la justícia.
Fins que un dia, a la cel·la, es descobreixen lligats al doll de dolor que van obrir i que ara és riu desbocat que clama justícia. I entenen que, en realitat, han perdut. Que la vergonya no els abandonarà mai. Que quedaran atrapats en la mirada innocent que ignorava que els monstres no tenen cor ni ètica. Només cua. Com els dimonis.
Perquè no són d’aquest món.
Perquè nosaltres som Manada.
I ells Nada.
No res.

dissabte, 14 d’abril del 2018

Trobar-nos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 D'ABRIL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


De vegades, cal trobar-nos perquè necessitem conviure amb altres éssers que ens alimenten l’esperit, comparteixen destins amb nosaltres o records d’estimes perdudes.
D’altres, cal trobar-nos per créixer, per demostrar i demostrar-nos que som capaços de molt més del que ens confessem en la solitud de les nostres batalles particulars. La força uneix i engrandeix però, sobretot, retroalimenta més i més força, és a dir més i més poder de decisió sobre el nostre destí.
Si hi ha un moment en l’esdevenir del poble valencià en què la saba de la vida ens recorre les venes, ens trau de casa i ens llança al carrer és ara, a la primavera, quan ens retrobem. Quan acudim a la Trobada. A la Trobada d’Escoles en Valencià.
Per qui no ha tingut la sort de viure el ritual, cal dir que cada any, des del 1986, Escola Valenciana, entitat cívica formada per un bon grapat d’associacions i que té com a objectiu normalitzar la nostra llengua en tots els àmbits d’ús, organitza una sèrie d’encontres lúdics que recorren l’espina dorsal del territori valencià. Enguany, entre el 15 d’abril i el 9 de juny, una dotzena de municipis es convertiran en amfitrions d’estudiants de totes les edats, de famílies, de professorat, i de tots aquells amics i amigues que s’hi vulguen afegir.
Participació? Imaginem que superarà de llarg les 220.000 persones dels altres anys. Sí. Més de dos-cents mils entusiastes que es troben i es retroben cada abril per reivindicar en clau festiva que, des dels centres educatius, la nostra llengua camina cap al futur amb unes ganes enormes per ampliar el seu ús. Per arribar a aquesta fita, la pròpia comunitat lingüística és qui ha de valorar i enorgullir-se de la seua forma de comunicar-se amb el món. Només un poble que es respecta a si mateix s’obrirà als altres colors de la humanitat.  
A pesar dels intents d’alguns que bramen que parlar valencià és quedar-nos ancorat a l’època de les cavernes i allunyar-nos sense remei de les oportunitats de futur i modernitat; a pesar de la rendició i de l’abandonament del valencià d’altres; a pesar de la falta d’una xarxa extensa de mitjans de comunicació; a pesar de tants pesars... a les Trobades, música en viu, llibres, tallers, espectacles i cercaviles: tot convida a festejar la vitalitat del valencià.
El lema d’enguany de les Trobades és tan senzill i alhora tan engrescador que no li cal més comentari. “Nosaltres, pel valencià”.
És clar que sí. Allà hi serem.
A la Trobada.

divendres, 13 d’abril del 2018

Primavera per a Guillem


ARTICLE PUBLICAT
DIVENDRES 13 D'ABRIL DE 2018
AL DIARI LA VEU


Darrere del teu record, Guillem, mirades que porten el teu somriure a la retina i que t'acompanyen en el viatge de la memòria.
Darrere del teu silenci, veus que xiuxiuegen el teu nom a cada instant per no oblidar les mans mortíferes que t'assassinaren.
I t'anem contant com la foscor es resisteix a diluir-se i com els llops continuen de cacera seguint rastres de sang. Et parlem de la pudor dels oblits i de les traïcions. I et cantem versos d'Estellés mentre t'alcem muixerangues perquè et bressole el so de la dolçaina.
Sí, et parlem cada dia, Guillem jove, Guillem de terra i arrels, Guillem de llibertat.
Guillem assassinat. 
I et plorem. Perquè no sabem com fer-te arribar l'olor de la primavera que ens esclata cada any a les parpelles i que no t'il.luminarà mai més. Ni trobem la manera de fer-te sentir la seda de les abraçades que van quedar brutalment sepultades entre els plecs de la mort. 
Darrere del teu compromís, Guillem, el nostre pas ferm i decidit a no perdonar, i a no oblidar.