Depredadors

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 28 D'ABRIL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En són cinc. Van per la ciutat en festes com si en foren mil. Llueixen múscul. La roba sadollada de suor, licor i fum. Quins mascles!, es congratulen. Mirada de depredadors. Membre en posició d’atac. Neurones narcotitzades.

S’entretenen admirant un cotxe exclusiu, roig com la sang dels bous que tacarà els carrers. Voldrien posseir-lo però no hi deixen ni una ditada, no fóra cosa que l’amo els sorprenguera embafant-ne els vidres amb el seu alé aviciat.

Més enllà, els atrau l’ostentació d’un habitatge. I si...? No. No pensen forçar cap pany pel gust de palpar allò que no posseeixen. En el seu codi, la propietat privada és sagrada. I ells pensen que són ètics. Més encara: etílics.

De sobte, la rastregen. És dona. Jove. Sola. Però, ells només hi veuen una vagina desorientada. Decideixen acollir-la entre les cames. Perquè són bona gent, redéu! N’estan convençuts: no han violentat ni el cotxe ni la casa. Ara, una vagina solta pel carrer és diferent; no és de ningú. És de tots. D’ells!

La tanquen en un portal i l’alliberen de la seua protecció de tela. Que autosatisfets que estan! Es conformen amb poc: un simple tros de carn profanat sense rostre, ni veu, ni batecs de cor accelerats, ni horror en la mirada. Agredit i forçat a donar-los satisfacció immediata.

Acaben. Litres de testosterona continuen brollant-los per tot el cos. Suc de libido que entumeix les mans i encega la vista. Abandonen el cos foradat i fugen per tallar l’hemorràgia hormonal. Tornen al seu cau de llops en zel.

Alguna cosa, però, no va bé. Abracen les mares i els fan besos d’esperma. Enlairen la criatura carn de la seua carn i les seues urpes violentes li marquen el futur. S’inclinen davant del taüt de l’anciana i els reté l’entrecuix morat d’espasmes i sang. Palpen l’esquena de l’amiga i hi deixen ditades viscoses de sexe furiós.

Temps infinit de judicis, advocats. Testimoni esfereïdor d’una jove morta en vida, violada en un portal i denigrada en un tribunal.

Però no hi ha càstig. Impunitat. Guanyen ells. Perd la justícia.

Fins que un dia, a la cel·la, es descobreixen lligats al doll de dolor que van obrir i que ara és riu desbocat que clama justícia. I entenen que, en realitat, han perdut. Que la vergonya no els abandonarà mai. Que quedaran atrapats en la mirada innocent que ignorava que els monstres no tenen cor ni ètica. Només cua. Com els dimonis.

Perquè no són d’aquest món.

Perquè nosaltres som Manada.

I ells Nada.

No res.