Tanque els ulls, i un immens llenç verd es desplega davant de mi. Les ones de la mar embravida baixen des del nord per refrescar-me les ferides i apaivagar el meu dolor. Ací i allà ballen ventalls de fulles daurades i vermelles que fan fugir els records foscos de la nit que tot just acaba. Totes les pedres marquen el ritme de la història, a l’uníson, com un immens tambor de pau que retruny més enl...là de l’horitzó. Els núvols avancen de puntetes i les mans els han arrancat gotes de pluja i les han convertides en llàgrimes d’alegria. Qui ha afaiçonat aquesta terra tan bella? Sou vosaltres, gent de roques i penya-segats, pescadors de profunditats abissals, dones de fills guerrers. Sou vosaltres qui, des de la foscor del món, heu mantingut per a mi aquest país de vocables arcaics i estimats. Sé que, d’ara endavant, l’espelma d’esperança que heu encés dissiparà per sempre més l’obscuritat dels camins enfonsats en els boscos, de les déus arrecerades entre les pedres, de les profunditats de les mars i dels vostres cors adolorits.
Gora Euzkadi! Per fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada