La terrassa d'estiu

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 DE JULIOL DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Capvespre de juliol. Calor enganxosa, tropical. Les finestres il·luminades dels edificis ens informen que el veïnat ha decidit quedar-se a casa, refrigerat amb màquines d’aires i neveres generoses.  

En un pretèrit no tan llunyà, però, als pobles de la Mediterrània, quan la nit d’estiu escampa estreles i llunes platejades, combatíem els embats de l’estació de foc ocupant els carrers. Preníem la fresca a la porta de casa i véiem passar les últimes hores del dia assaborint un café gelat amb la família, xarrant de tot i de res amb les amistats, escoltant alguna emissora de ràdio o deixant-nos bressolar per la respiració de la nit. A l’època de les grans calors, fins fa quatre dies, moltes coses bones de la vida residien a l’exterior dels habitatges.

Ara, són pocs els qui trauen la cadira de boga a la vorera o s’asseuen al bancalet de l’entrada per rebre la mitjanit. Ja no fem fluir els pensaments en el silenci nocturn, i quasi se’ns ha desdibuixat l’aroma del gesmiler.

Per això, quan Josep R. ens va invitar a la seua terrassa per sopar a l’aire lliure i gaudir de bona i abundant companyia, vam sentir que ens oferia una llesca generosa d’allò que entenem que és l’estiu a casa nostra. Un àpat a la llum dels fanalets que esguiten les parets emblanquinades. Una taula parada amb les estovalles brodades de la mare on cadascú deposita menges senzilles, adobades amb mil reminiscències: tomaca amb tonyina i pinyons, pa del forn de llenya de ca Aurelio, truita de creïlles, coca de carabassa, granissat de llima i, humitejant-ho tot, el vi generós, tan fresc com les tessel·les de Nolla que conformen la taula on ens encabim. La conversa a mitja veu sorprén, avesats com estem a compartir cobert enmig de judicis vomitats a ple pulmó. La maror de la música de fons, jazz subtil que dialoga amb la molsa fosca del cel, ens fa de pentagrama on depositem paraules i riures sedosos com si d’una orquestra improvisada es tractara.

Trota el temps i els diversos grups es fan i desfan. Hi ha una coreografia imperceptible que subjau en aquestes vetlades, on cada membre es desplaça per la sala al fil dels interessos i de les curiositats, i reprenem el diàleg interromput, rematem l’acudit que ens dispara el goig o desvetlem l’últim secret que tot ho canviarà.

Qualsevol anhel és susceptible de satisfer-se en una terrassa ben avinguda. En una nit de juliol. De calidesa humana entranyable. On ningú no vol tornar a casa.

Desobeïm!

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 DE JULIOL DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si un va nàixer ésser humà, i no botija, pizza Margarida o taula de menjador, i respira a glopades l’oxigen que ascendents i confrares han cultivat des de la memòria del temps, s’hauria de dedicar a la pràctica desbocada de l’agraïment etern.

Si fullejà les pàgines de la infància amb un ditet remullat en llet perfumada amb canyella, amb la seda d’abraçades acaronant-li la pell, i l’escalfor d’un sostre per recollir-li llàgrimes i mocs, hauria de recórrer la resta de la vida donant les gràcies a l’atzar generós per haver-lo situat en la part de la civilització que bull d’esperança.

Si els anys volcànics de l’adolescència l’atraparen en les seues erupcions i laves d’alt voltatge, el van fer dubtar del sentit de la seua existència i l’acostaren als penya-segats dels laments, ara hauria de somriure, alleugerit per no dur el cos travessat per barrots, fusells, i credos i banderes de sang que són la ració d’estima diària de tantes i tantes ombres arraconades en els confins del món. I si quan va arribar al tendre revolt de la primera maduresa, li van permetre passar a la terra del seu futur i veure desfilar centenars d’oportunitats per davant de sa casa perquè en poguera caçar una o totes, ara s’hauria d’inclinar, humil i agraït, en homenatge a qui s’alimenta del fang de la pobresa.

Perquè per més que el nostre racó d’univers siga lluminós, no hem de creure que el que posseïm ha caigut del cel per ser nós qui som, ni pensar que en som els amos ni que ens mereixen la nostra bona sort perquè som la llet, la repera. El súmmum.

Així i tot, alguns transiten les hores, panxacontents pel fet d’estar vius i de continuar vius, menyspreant l’altra banda dels continents que sofreix injustícies i mort. I fan l’impossible per fortificar el seu jardí de l’Edén privat amb una muralla enorme de prohibicions, intransigència, penalitzacions i ressentiment per mantenir-se, ignorants!, a recer dels desemparats que viuen per sobreviure o moren per viure.

I ara que als practicants de l’odi els han violat l’espai sagrat del búnquer, ara que un xicotet vaixell solidari que capitaneja, per si no en tenien prou amb la humiliació, una dona, els ha quedat escrit clarament sobre la línia dels horitzons de totes les nacions lliures que l’amor i la solidaritat no són cap delicte.

Sí, senyor Salvini, Carola l’ha desobeït: ha arrancat 42 vides de la viscositat sinistra de la mar. I de vosté.

Beneïda rebel·lia, capitana!