diumenge, 30 de juny del 2019

Digueu-li amor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JUNY DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

T’estreny les mans entre les meues. Atrape la teua essència i me la deixe a la vora del pit per tornar a sentir l’alé que ens compassava els sospirs i ens transportava amunt i avall de les dunes del calendari. No em recordes? De veritat que m’has oblidat? Dia a dia m’esforce per mantindre en peu la construcció que vam alçar quan el cel navegava sense nuvolades, quan créiem que les roses creixen amb l’afecte i que tu i jo seríem els jardiners de tots els universos.
Hui, la teua mirada vaga per boirines desconegudes. I em dol l’ànima, i el dolor em sacseja les entranyes, però no t’hi puc acompanyar: sense voler, vas traspassar una porta que es tancà per sempre més darrere dels teus passos insegurs, i jo no sé trobar-ne la clau, ni tan sols descobrir on se n’amaga el pany.
És possible que no t’inspire res el meu nom? Tantes vegades com me l’has xiuxiuejat a cau d’orella. No reconeixes la meua veu, la que et reclamava i que ara s’ha convertit en una minsa canya de pescar òrfena d’ham? I el rostre que se t’acosta per fregar-hi un bes mullat en llàgrimes, vida, no és ja el remolí que et sacsejava el cor?
A l’alba, netege els vidres de casa per deixar entrar-hi els flocs de llum que arrancaves a la crinera del sol per a mi. I quan s’anuncia el capvespre, recull dolçament les llavors que t’he anat sembrant sobre els llavis secs i les deposite a l’armari de l’esperança, per si un dia em tornes a mirar amb el desig i la urgència dels primers focs de l’amor.
Ara em dic Memòria. He esdevingut una meitat d’un tot, sola. Sola amb tu. Sola. A poc a poc em reconcilie amb el destí que t’ha devorat la feblesa del temps desagraït. M’he multiplicat. Sóc més poderosa. Visc per tu i per mi. Estime per tu i per mi. Ric i plore per tu i per mi, maldic per dues veus i cride per quatre goles, però avance. Avance perquè cada pas que tu no fas, jo te’l dibuixe a les ninetes dels ulls i així, només així, crec que aconsegueixes intuir de què va el món i aquesta existència que passa silenciosa al teu costat. I no pararé. Teixiré somnis renovats que acomplirem en la intimitat que ens deixa l’oblit, per arribar al lloc on vius ara i on sé que m’esperaràs eternament. Serem una història que es va refent, un trencadís de vivències bell i vell. Te’n recordes, company? Sóc tu i jo. Jo i tu. Sóc nosaltres per cada instant que ens ha d’unir.
No li digueu Alzheimer. Digueu-li amor sostingut. Amor en carn viva. Amor de per vida.

diumenge, 16 de juny del 2019

L'últim toc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JUNYDE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ho diré clar i ras: els humans se’n foten de la mort. Com sona. Hi ha qui defensarà que no, que la Dama negra ens té ben agafats pel bescoll i això ens paralitza. Abans, sí, en el passat. Hi va haver un temps en el qual ens preocupava el nostre últim sospir i també el de la llengua i el del territori d’on descendíem o el de les rondalles que xiuxiuegen herències. Sofríem amb l’amenaça del final absolut i, temorosos i cauts, reivindicàvem proteccions. En l’actualitat, però, ja no temem el xantatge que suposa saber que sí o sí acabarem encollits en un jaç de cucs afamats. Ens hem tirat literalment la mort a l’esquena. Que ha de vindre? Que vinga! No l’esperarem entretinguts en lluites o cerimònies que no ens salvaran del taüt; la rebrem esprement el suc de la vida com si no hi haguera demà.
Que una vintena de Premis Nobel alerten de l’impacte del canvi climàtic en tots els racons de la Terra? Nosaltres a plastificar cada galló de mandarina per no ensucrar-nos els dits. Que els incendis estiuencs ens devoren cases i patrimoni natural? A tallar, aterrar i construir, que el món s’acaba. Que algú s’estavella en un vehicle llançat a més de 200 per hora? Lamentem-ne la desventura i exigim cotxes coets a cabassos. Que un ajuntament somia una ciutat sostenible? A maleir la invasió de bicicletes que altera els nervis de la ciutadania. Que aprovem una llei antitabac per amor als pulmons? Volant a encendre cigarrets i recuperar-ne els altíssims índexs de consum.
Posem a la vora de l’extinció desenes d’espècies animals i vegetals que són els nostre suport vital, assequem zones humides, embrutem paratges irrepetibles, abandonem la gent necessitada a la seua sort, ens incomuniquem darrere de pantalles, reneguem de qui som o, simplement, no ens interessa saber-ho. I des de l’apatia genètica, deixem fer i que ens facen. De què serveix?, exclamaran algunes veus. I continuem abduïts per la nostra minúscula existència sense ser conscients que seguim al peu de la lletra un manual invisible que ens duu cap al desenllaç.
No tenim dos dits de front. Ens considerem tan divins i ens hem traslladat tan endins de nosaltres, allà on no arriba la claror que tot ho ensenya, que som incapaços de veure la corda que portem al coll i que ens va col·locar la Parca una nit de borratxera egòlatra. Una corda que, alimentada per la indiferència suïcida, s’estreteix més i més. No sentim l’últim Tic? L’últim Tac? 
No sentim ja l’últim toc?

dissabte, 1 de juny del 2019

De banda en banda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Definitivament, som un país de pentagrames; una terra construïda sobre escales musicals que pugen i baixen resseguint el paisatge. Repartides pertot arreu, sobre les arenes que saluden la mar, prop dels tarongerars o als peus de castells i serralades, les bandes de músics ens vellutegen el cor amb les seues veus d’aire i basteixen arpegis que recorren les vèrtebres de la memòria.
D’on ens naix aquesta necessitat de fer ballar el vent? Qui va ensenyar als nostres avantpassats a domesticar la fusta i fer-la parlar, o a ajuntar corda i dits perquè es feren cosquerelles compassadament? Seria molt agosarat preguntar-nos si no som un poble elegit, tocat per la batuta d’alguna deessa de l’harmonia?
En són milers els ulls clavats al faristol i als arabescos de la clau de sol; milers les oïdes que s’exerciten des de menudes per captar al vol el puntejat del violí, el sospir greu del trombó o la rialla de la flauta; milers els esperits que s’esforcen per interpretar partitures. És difícil copsar d’on procedeix la força de cada home i dona que lluita per dominar aquest llenguatge universal i bellíssim, capaç de fondre’ns les cèl·lules més granítiques, un llenguatge que fermenta sentiments i ens fa plorar, riure, recordar, reviure.
Som un parterre florit de redones, semicorxeres i fuses que els músics arreglen en rams multicolors i ofereixen en qualsevol racó on l’aire ens permeta esdevenir auditori. Allí, ens abandonem a la cadència musical que ens atrapa de sobte i ens llança amunt, ben amunt, per recollir-nos a mitjan caiguda i tornar a enlairar-nos o depositar-nos amb delicadesa a la vora dels llavis d’un clarinet o en els braços forçuts d’una tuba.
I quan arriba el final i ens reincorporem lentament als batecs del nostre temps, obrim els ulls i ens acullen els artífexs del miracle: homes i dones uniformats i abraçats a l’obra d’antics luthiers que somriuen amb la satisfacció de qui acaba de regalar esforç i sacrifici titànics a canvi d’un viatge al cor de la felicitat íntima.
Fa uns dies, el Centre Artístic Musical Santa Cecília de Foios i la Banda Juvenil de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera guanyaren el 43é Certamen de Bandes de la Diputació de València en les categories respectives. Gràcies per alimentar-nos amb tanta bellesa. I gràcies per recordar-nos que, malgrat la infinitat de turbulències, el món encara és capaç d’anhelar la veu serena i sinuosa de la música.