Hui, de què vols que calle?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ho sabem tot de tot? Vull dir, ja no dubtem de res? Qualsevol tipus d’intervenció pública, del nivell que siga, ha esdevingut un dictat absolut. Sentim veus a tothora, cada vegada més categòriques, que expliquen, retruquen, il·lustren o testimonien, però cap, o molt poques, gosen manifestar vacil·lació. Hem construït una societat on domina l’ego poderós i ja no hi té cabuda la indecisió o l’atenció discreta. 

Què ocorre si et quedes una estona absorbida pel relat dels contertulians? Abans, res. Abans, entre xerrameques, quan algú romania capficat amb la mirada fixa sobre qui portava la veu cantant del grup, engolint-ne les aportacions i demostrant-ne l’interés amb cabotades o mig somriures, solíem creure que, en el moment en què aquell rostre segellat obrira la boca, amollaria una allau de veritats raonades. I, de fet, així solia ocórrer. Hui en dia, però, la imatge que ens proporciona qui atén les dissertacions alienes sense interrompre-les a cada segon, ens sol dur a pensar que calla perquè hi té poc o res a dir. Com hem passat de reverenciar escoltar sense dir ni piu a considerar-ho una debilitat? Fàcil: en aquesta societat competitiva i veloç, no tenim temps a perdre amb goles mudes o titubejants. Hem de raonar tots i de tot amb una seguretat d’aplom, amb una declamació clara i sonora, perquè és l’única manera de recordar la nostra presència a la resta del món; per això no callarem per escoltar els altres. 

A mi, per contra, m’encisen les persones que exposen les idees sense cap contundència, que hi interposen el silenci, assimilen amb passió les intervencions foranies, tot i ser contràries a les seues, les masteguen i, quan els toca el torn, en donen la seua visió. Quina elegància i quanta generositat tan allunyades dels galliners de brams! A pesar que ens autobombardegem amb xarxes socials, influencers de quatre xavos i tertúlies d’histèries, encara hi ha qui s’esforça per frenar els tsunamis de paraules i convertir-los en un intercanvi pausat i amable. Ho celebre, perquè l’autèntica conversa no es redueix només a emetre sons; consisteix a comunicar-nos i albirar, de retruc, amb quines mirades els nostres interlocutors il·luminen el sentit de la vida.

Llavis encesos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Joan Fuster ja ho deia: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” Poques vegades he sentit l’odi perseguint-me, encara que, a l’igual que qualsevol ésser humà, he patit mirades fosques que et menyspreen a la llum del dia o llengües malicioses que t’acusen d’això o d’allò. Així i tot, aquestes actituds no solen impulsar-me a contraatacar i enfrontar-m’hi, perquè desperten més la meua apatia que cap altre reacció d’autodefensa o de declaració de guerra.

Fins al 29 d’octubre.

Aquell dia nefast i els posteriors, quan vam descobrir que qui ens havia de protegir s’entretenia vés tu a saber com i amb qui, els meus sentiments van sobrepassar les barreres que solc imposar-me per mantenir-los serens i adequats a la situació que els ha originat. Han sigut tantes les reaccions vergonyoses del govern valencià, tanta la seua falta d’empatia i nul·la capacitat per gestionar l’horror, que m’ha acabat assetjant una allau de sensacions negres que m’oprimeixen el cor i m’encenen els llavis. D’entre les intolerables intervencions dels dirigents, però, n’hi ha unes que m’han enfonsat com mai. Em referisc a la de tot un conseller d’educació que va explicar que no es desplaçava al municipi on s’havia afonat part d’un centre escolar i hi havia mort un operari, perquè ell allí no hi feia res i, a més, també necessitava temps per estar amb la seua família; a la del militar que va dir que les persones que vivien en plantes baixes van morir perquè ningú no les coneixia; a la de la senadora del Partit Popular que amollà que les conselleres cessades eren “pèrdues” de la Dana igual que les 222 que hi van sucumbir ofegades. 

Què fem amb els cors d’icebergs que ofereixen fredor davant la desesperació i l’abatiment aliens? Què fem amb aquells que fan política per a ells i als quals l’existència de la resta de la societat els resulta indiferent? Què n’hem de fer si cada dia, en cada carrer devastat, en cada casa desfigurada pels silencis, tan sols reparteixen més malestar?

Impregnada, com la majoria del poble valencià, d’un dolor profund que formarà part de nosaltres per sempre més, em pregunte: què hi podem fer si “...ens obliguen a odiar-los...”?