Vents del món

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 31 DE MARÇ DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tot començà quan prohibiren pintar el cel. Literalment. Van dir que un llenç tan enorme, que arribava a tantes mirades i acollia les esperances de tantes veus, no podia continuar en mans d’artistes irreverents. I el van requisar. “De pas –afegiren– perquè no diguen que deixem les coses a mitges, posarem ordre allà dalt”. I van empaquetar la lluna i les estrelles, de manera que la immensa olla gasosa que havia cuinat l’univers, esdevingué una paret fúnebre. Estèril.

Ens quedàrem atònits sense el vals de les albes i els crepuscles, però abaixàrem el cap i buscàrem nous paisatges a ras de peu.

Poc després, un jutge de cabells encrespats acusà la pluja d’alterar la pau. Qui li havia donat permís per entollar els nostres passos? La van ajusticiar un matí de ponent, quan dormitàvem a la vora d’unes ones de cresta afaitada per revoltoses. La sang de la pluja ens va aigualir la copa de la vida i abandonàrem el costum de resseguir les llàgrimes dels núvols a les finestres de les nostres existències. Quedàrem tan confusos que, una vegada més, desviàrem la mirada i ens acontentàrem amb un didal de res.

Un bon dia, es van atrevir a fer l’alto al vaivé de les marees perquè afirmaven que provocaven la roca amb els seus dits lascius que li’n rascaven les corbes. De la mateixa manera, van idear desplaçar la primavera i diluir-ne les aromes entre les urpes humides de les tardors. Privats de la força del renàixer cíclic, ens vam recloure darrere de les parets de la quotidianitat més vulgar.

I aleshores, tot es precipità.

Ells, amos del fer i del poder, encoratjats pel nostre silenci, van capturar les cançons que eixien de les goles alegres i les empalaren a una corona de ferro roent. Van trinxar els versos que teixíem a mà per por que es convertiren en les maromes que tomben les estaques del món. Enfosquiren els riures dels titellaires i enviliren la paraula dels savis. Fins que va arribar un moment en què ja no van quedar sospirs d’excitació a les nervacions de la Terra.

Durant tot aquest temps, ens hem mantingut quiets. Congelats de comoditat. Ells, encavallats sobre la riquesa i la immoralitat. Nosaltres, agenollats, amb un somriure esculpit a l’àcid tapant-nos les boques cosides. Mentre, la mort va escampant el seu hàlit.

Sabem, però, que més enllà d’aquest infern hi ha un horitzó obert que ens encoratja a perdre la por. A recobrar la veu. Només hem d’acoblar el pas als vents del món que tot ho revolucionen.