dilluns, 20 d’octubre del 2014

Hi ha dies enganxosos de pestanyes premudes; hores de pebre picant, miserables i perennes. Hi ha segons agres, d’ales minúscules que s’enlairen després de buidar-te el temps...
De vegades, però, també hi ha albes blaves d’estima; hores lluminoses de canyella i perfum de violetes; instants efímers servits en safates de glaç; minuts arrebossats en sucre, i fragments de vida embolcallats en fulles de nenúfars, toves i refrescants.
Hui em sent flor i arbre. Fràgil i invencible alhora. Contra el vent del temps que ens arrossega. 
Arrelada a la vida, continue el viatge.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Una cremallera d'escuma per cosir junts cel i terra.

divendres, 26 de setembre del 2014

Passen coses a les classes que no creuríeu: fantasmes que impregnen l'aula amb la seua presència corpòria però que en realitat no es troben allí; xiuxiuejos constants que no aconseguixes localitzar mai; objectes identificats que volen per l'aire, llançats per mans invisibles; escrits anònims que salten de taula en taula; estranys dibuixos en forma de cors que atapeïxen pàgines senceres; mirades extraviades en l'horitzó, boques que aspiren badalls descomunals, peus i cames sacsejats per convulsions irrefrenables, caps i llengües que s'entortolliguen com la xiqueta de l'Exorcista i que, amb el perol girat a l'inrevés, et juren que t'estan escoltant...
Enteneu per què ensenyar, per a mi, és una il·lusió del dimoni?

dijous, 11 de setembre del 2014

dimarts, 2 de setembre del 2014

Som roselles, no ovelles

I demà, 3 de setembre, per ordre de l'autoritat, comencen les classes. Bé! Als centres públics serà a més de 30 graus sense refrigeració ni mandangues, atapeïts a les aules, menyspreant les mínimes mesures d'higiene i de salut, amb grups insuportablement nombrosos, retallades en professorat, en material, factures per abonar, centres per construir, persecució del valencià, barracons a cabassos, beques miserables...
La sort que tenen els governants és que el professorat de l'ensenyament públic és responsable, treballador i increïblement, inexplicablement, de vegades, sacrificat. 
Per això, demà a les 9 del matí, una vegada més, obrirem les portes dels centres educatius, aclaparats pels problemes i indignats, però llestos per plantar llavors i abonar el jardí de les idees en el nostre alumnat.
Que els vents de llibertat que bufen ens ajuden a arribar a bon port i ens salvaguarden dels llimacs tan populars per aquestes contrades.
I recordem-ho: som roselles, no ovelles.
Farem que torne la primavera.


dijous, 14 d’agost del 2014

M'estire a terra, preparada per a l'espectacle. De sobte, els malves, els roses pàl.lids, els grocs desmaiats il.luminen l'escenari. Davant de mi, en una processó infinita, comencen a desfilar éssers fabulosos: dos elefants de potes punxagudes i trompa transparent caminen a recules i acaben entrant de ple en la panxa d'un gat enorme que mou unes orelles tremoloses; una flauta color lila es desfa lentament entre les dents d'un monstre redó com una bola de canó; una lluna esdevé serp; una mà de quatre dits grata el cap d'un homenot color taronja, un ventall obert s'esmuny a poc a poc cap al rostre barbut d'un pirata.
Lentament, les formes es van enfosquint i es diluïxen les unes en les altres, destinades a constituir un sol cos, un sol horitzó. 
Tot d'una, es fa fosc: la funció ha acabat. Extasiada, m'alce d'un bot i aplaudisc amb tot el cos. Els grills, avesats a la cerimònia, enceten la melodia nocturna.
No hi ha res de més màgic que un capvespre d'estiu.

dimecres, 30 de juliol del 2014

És cert: anit vaig perdre l'esperança. Caminant pels carrers foscos de les injustícies, l'alegria i la vida em van caure de les mans i no vaig trobar forces per recollir-les: nazis exculpats, corruptes que no se'n penedixen, infants assassinats, la terra socarrada, famílies devorades per la banca, pasteres enfonsades, reis de vergonya, gurús de la decència estafant, fortunes amagades, periodistes incendiaris, nacions violades...
Aquest matí, però, la meua xicoteta esperança m'esperava als peus del llit, fidel, modesta, quasi tímida, però llesta per caminar i encabir el dolor i la pena que han de bombardejar-nos els cors. Com cada dia. Com cada vida.

dilluns, 28 de juliol del 2014

M'acabe de fer un coixí de xicotetes memòries i hi he recolzat el cap. És bo, sovint, reviure els records menuts; són la capa càlida que ens arrecera dels hiverns de la vida.

dimarts, 8 de juliol del 2014

Baixa la nit i jo li dic que se'n vaja, que necessite la claror del dia per veure-hi la vida. La nit de gesmil em respon que, de vegades, la vida no cal veure-la, només beure-la. I banye els llavis en la copa nocturna plena de somnis.

dijous, 3 de juliol del 2014

Huit anys

Huit anys. 
Éssers estimats que van fer una última ullada a la vida darrere dels vidres d'un tren mortífer.
Huit anys d'un 3 de juliol que s'emportà, per sempre més, l'estiu d'aquesta terra, convertida, des d'aleshores, en un cementeri foradat de tombes per soterrar tanta ràbia, tanta vergonya, tanta impotència.
Tenien un papa repartint bondat pels carrers de València, i uns dirigents de crucifixos incrustrats en els pits negres. Però no posseïen el cor per sentir el lament esferreïdor de les famílies, ni el clam del poble reclamant justícia. I en el regne de foscor on habiten, van intentar segrestar la veritat i violar l'honradesa.
No hi ha distància més enorme que la mort; però vosaltres heu estat ací cada segon. Vos hem recordat, amb les mans tremoloses i la veu trencada, quan hem vetlat els vostres noms davant d'una catedral i d'un govern que han romàs sords a la nostra desesperació. Vos hem recordat, familiars, amics, ciutadans malalts d'ira, cada 3 de juliol, perquè no vos oblidarem mai. I per això lluitem, sense repòs, sense violència, plens de la força que ens donen les vostres memòries, per aconseguir, algun dia, frenar el vostre tren, obrir-ne les portes de bat a bat i, finalment, saber què i qui vos va impedir baixar en la parada de la vida.
Hui, l'horitzó on habiteu des de fa huit anys, trenarà els seus núvols de solitud amb les nostres llàgrimes eternes. Hui no hi haurà sol, ni riures; només una boira espessa d'atordiment sobre la gent de bona voluntat. Estigueu tranquils, però; demà tornarem a omplir l'alba amb les vostres absències. Tornarem a eixir, igual que hem fet durant huit anys, per intentar retrobar-vos, ni que siga una sola vegada més, en el camí de la veritat.

dimarts, 24 de juny del 2014

Levante EMV: "Felices a pesar de todo. Los valencianos son los terceros ciudadanos del Estado más satisfechos con su vida"

Descamisats del món, acudiu en massa al Regne dels Immutables! Açò és el país de la traca i dels atracadors, de l'aiguardent i dels delinqüents, de les processons i dels rebolcons... Humiliats, desnonats, insultats, aturats, ignorats, enganyats, menyspreats... però feliços! Endavant, doncs, valencians, fins a l'infinit i més enllà!

Diuen, i m'ho crec, que hi ha burros amb més dignitat que alguns humans.
Com a ensenyant felicite les famílies que, per fi, han recuperat els seus fills i filles. Els desitge un bon estiu ple de complicitats, de jocs, converses i confessions, lectures compartides, sessions de cinema a la fresca, passejos abraçats, riures, dinars i sopars plegats, més riures, i tot un catàleg de projectes per al present i per al futur.
Per favor, pares i mares, tingueu molta cura del nostre alumnat i torneu-nos-el, al setembre, més feliç i més obert al món. Nosaltres ja estarem preparats per recollir els vostres fruits.
Bon estiu.

dilluns, 16 de juny del 2014

La diferència entre l'amistat i l'amor és l'últim impuls del cor cap al precipici del sacrifici.

dimarts, 27 de maig del 2014

Bocabadada


En un encontre amb xiquets i xiquetes que han llegit "Qui necessita un barret màgic?", anava preguntant qui posseïa alguna cosa màgica. Em van parlar d'una caixa que donava vida, d'un bolígraf que escrivia sense faltes, d'una cadira voladora... Fins que pregunte a un xiquet que semblava molt tímid.
-I tu, què tens de màgic, perla?
Em somriu, alça les mans i les obri.
-Açò.
Açò: els seus deu minúsculs i meravellosos ditets. 
Hi ha res de més màgic?

dimecres, 21 de maig del 2014

Jo, de major, vull ser escoltadora de secrets. Diuen que et fas rica en amics.

dimecres, 14 de maig del 2014

Les meues filles nigerianes

"El seu rostre preciós, brillant davall la claror de les llunes africanes, viu soterrat ara sota un tel gruixut de dolor monstruós, un avenc on els dimonis retenen el seu cos fràgil. No hi haurà pietat per a elles. Elles ho temen. Nosaltres ho sabem."

Nou article a La Veu.

http://opinions.laveupv.com/maria-jesus-bolta/blog/3778/tinc-una-filla-nigeriana-que-no-conec-pero-que-estime-amb-deler

dilluns, 12 de maig del 2014

http://www.morvedre.info/confessions-dun-escriptor/confessions-duna-escriptora-maria-jesus-volta



No concep cap parcel•la de la meua vida on el valencià no hi estiga present d’una manera o d’una altra. Pretenc viure en valencià i que els meus descendents també ho puguen fer; per tant, és normal que tots els meus esforços vagen en aquesta direcció. He d’actuar contra un govern que intenta eliminar el valencià de totes les formes possibles: deixant-nos sense mitjans de comunicació, atacant-ne l’ensenyament, reduint subvencions als llibres, al cinema, al teatre, a la Fira, allunyant la nostra llengua de tot allò que implique modernitat, etc... Davant de tot això, no ens quedem callats i ha sorgit, com a resposta, una música de qualitat, mitjans de comunicació digitals modestos però que van fent camí, una literatura potent... que pretenen ajudar a construir una societat valenciana en valencià. És possible que el camí siga llarg, però estem acostumats a caminar a les fosques: portem més de 300 anys i hem aprés a resistir.

dimarts, 29 d’abril del 2014

Aquest matí, una mare que m'estime molt, parlant de la visita que acaba de fer a la seua filla que està acabant la carrera lluny de casa, i després de contar-me anècdotes de com s'ha adaptat al país, com és el pis, la felicitat que respira, com d'independent l'ha trobada, etc... ha exclamat, amb tota una simfonia de sentiments en la veu:
"Ella està bé i és feliç, però ja no és meua, M.Jesús. Ja no és meua".
Res. Les mares som així de formidables: som capaces de renunciar al nostre major tresor perquè justament és el nostre major tresor.

dilluns, 28 d’abril del 2014

El viatge ha acabat; per fi, arribe a casa. Òbric la porta i de seguida note el dolor al bell mig del pit. Agafe el telèfon i m'hi abrace amb totes les meues forces. Una onada de tristesa em fa dir el teu nom en veu alta. 
Mare, ja no m'esperes.
Jo a tu, sempre.

dilluns, 14 d’abril del 2014

Donada la situació extrema de misèria, cabreig, humiliació i desig de venjança del poble valencià, conversa de hui en tots els bars, jardins, entrades de supermercats, portes de centres escolars, gimnasos, cuines i llocs de bon fer, bon pensar i bon actuar.
-Anem a per la tercera?
-Tassa de café? Cervesa?
-No, home, no, República!
-Ah.

I així passem la vida. I la història.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Hi ha paraules-alba, que et desperten els ulls i l'ànima. 
També hi ha paraules-ona, que et bressolen les penes; paraules-mòmia, que et paralitzen l'alegria, paraules-tija, que et redrecen les il·lusions o paraules-llavis, que et besen el cor. 
Les meues preferides, però, són les paraules-sal, aquelles que diluïxen el gel del rancor, que fonen la ràbia, que obrin el somriure i impulsen l'abraçada. 
En són poques, però ho són tot.
Per favor.
Gràcies.

dimarts, 8 d’abril del 2014

diumenge, 6 d’abril del 2014

Hui he atropellat un gos amb el carro de la compra. I és que no em lleve Aguirre del cap.

dijous, 3 d’abril del 2014

Agafar un glop d'aire, donar-li forma amb la boca i llançar-lo de nou a l'univers. Així naixen els mots. Així es creen les llengües. 

No podreu mai emmudir l'alé del vent.

dimecres, 2 d’abril del 2014

Contes de la vida




Pàgines arrugades, empremtes de dits de xocolate, lletres diluïdes enmig de gotes capritxoses... Els contes de la infància van esdevenir, un dia, els mapes dels nostres primers anys de vida. Vam travessar amb ells aquell pont gegantesc que separa la a de la b; vam aconseguir completar l’infinit trencaclosques de les síl·labes; vam desenroscar les primeres frases i, vencedors, les vam llançar a l’oceà blanc del nostre quadern. Quanta puresa en aquelles narracions, quanta brillantor en els nostres ulls! Ho admetíem tot: la màgia, la sorpresa, el misteri. Ho donàvem tot: la franquesa, el riure, el crit. Res no era impossible en aquell univers de mots que giravoltaven, s’unien, respiraven, apareixien i desapareixien. Va ser allí on molts de nosaltres vam trobar allò que ens perfumà l’ànima per sempre més: l’alegria de saber-nos acompanyats d’altres éssers humans que també caminaven a la recerca de la felicitat.
 
Alguns haurien de tornar a llegir els contes de quan eren menuts. Haurien d’escorcollar en l’armari de la seua memòria i recuperar aquells instants en què esdevenien aventurers o monstres enamorats, i lluitaven per salvar el món de les misèries de la vida. És possible que allí, entre les seues pàgines consumides àvidament, acaben retrobant allò que les persones de bé han sabut conservar: la innocència dels primers passos, la innocència de la mirada àvida de realitat. La innocència.

2 d'abril. Dia internacional del llibre infantil

dilluns, 31 de març del 2014

Hi ha dies que voldria descosir costures, enderrocar paraules i apagar promeses enceses. Hi ha dies en què el cor s'hauria de poder desconnectar. I reiniciar.

diumenge, 9 de març del 2014

Just davant de la meua porta, hi havia una muntanya majestuosa que el pas del temps anà convertint a poc a poc en un turó amable, arrapat a la terra, fins que un dia un vent de gener se l'ha acabat emportant. 
Al seu costat, però, han nascut cims nous que esclaten de vida i apunten amunt amb ganes de foradar el cel i conquerir l'univers. A l'alba, s'emmirallen en l'oceà malva i escolten el crepitar dels milers de records minúsculs, brillants com estrelles fugaces, que acabaran apagant-se en el fons de l'oblit. 
El desert que envolta la meua casa, més i més proper, està habitat per ombres d'absències que em protegixen i on jo, enyoradissa, m'hi perd sovint. 
Des del meu balcó, contemple com brollen ací i allà arrels que esdevenen flors, com s'envolen veus amigues i arriben cançons forànies, com passen de llarg barques adorables i romanen ancorats vaixells arrugats. 
Sovint l'horitzó inabastable m'incendia el cor i les tempestes alienes, procedents de terres inhòspites, m'agredixen sense miraments. 
Tanmateix, tots són benvinguts a la meua llar. Tots són el color dels meus dies.

El paisatge de la meua vida va canviant a poc a poc. Imperceptiblement.
I jo amb ell.

dissabte, 8 de març del 2014

Senyor Gallardon, superlatiu de gallard, homenot intrèpid i collonut, hui, estimat, és el Dia de la Dona. De totes les dones. Sí, també de la seua.

La seua dona, guerrer de l’antifaç, viu a la seua vora o davant o darrere des de fa anys, li aguanta les abraçades i les bravates, treballa a l’ombra o a ple sol, reivindica el seu lloc en el món, se sent aterrida pels frecs de violència que la podrien fer caure, tem amb desesper l’absència dels fills, plora de nit per la fuetada d’una paraula, defensa el seu territori.

Així i tot, senyor, la seua dona no és més dona ni més amor entre cards que les altres dones del món. Tampoc ho és menys. És senzillament i extraordinàriament única. Com ho és cada una de les dones que fan avançar i brillar aquesta societat, i com ho són els seus anhels i somnis; únics i privats.

Hui, ministre, és 8 de març. Recordarem amb tristesa, com cada any, les companyes caigudes en el llarg camí cap a la igualtat, però també tindrem ben present l’atac furibund del seu ministeri a la nostra llibertat. Deixe de posar les mans sobre els nostres ventres, senyor Gallardon, i deixe d’emmascarar els seus atemptats amb capes de fals amor i de respecte cínic.

Vosté no sap què és la llibertat.
No en té ni idea.
Per més que ho jure tres vegades. Com un Judes qualsevol.

dilluns, 3 de març del 2014

Entrar a casa després d'un dia dur i sentir que les parets, els mobles, els objectes es premem al teu voltant i esdevenen un deliciós i càlid refugi. Teixir-te una manta de besos tebis. Beure, a glops tímids, una copa de perles de vent. I descobrir que el món sencer està pendent de tu.
Això és la felicitat. Enorme. Simple. Meua.


dimecres, 19 de febrer del 2014

Hui fa un mes que te'n vas anar. Et recorde amb tanta força que de vegades oblide que ara només habites en mi. Voldria tornar a viure't, ni que fóra un instant, per dir-te allò que no he sabut, per callar allò que vaig dir. Tot em parla de tu i de mi, i m'acompanya en aquest hivern inhòspit de vents tristíssims i llàgrimes de gel on em vas abandonar. 
Tu eres tot record. Jo, tot amor.
No permetré mai, mare, que neve sobre la teua memòria.

diumenge, 16 de febrer del 2014

Pensem que som roques, fins que un dia l'alé enverinat d'un mot o el batec violent d'unes pestanyes ens esmicolen el cor i el fan redolar, vida avall.
He construït un pont entre el passat i el futur. Entre els seus ulls, la meua vida fluïx lentament, com un riu somnolent.

dijous, 13 de febrer del 2014

Primavera d'hivern


Article nou al periòdic digital LA VEU.
Recordant la Primavera valenciana.

http://opinions.laveupv.com/maria-jesus-bolta/blog/3425/primavera-dhivern

diumenge, 9 de febrer del 2014

Si fóra reina

Si jo fóra la reina, ara mateix em rapava la permanent, em pintava les ungles de fosfo i em feia uns tatuatges en la zona vip del cos. Després em col·locava una Harley entre cames, i em xuplava el desert de Gobi de dalt a baix i de baix a dalt i torna a començar, per allò de posar quilòmetres entre Espanya i moi . Amb uns cascos de mig metre de circumferència en cada orella reial, i uns altaveus grans com una bona estafa pepera, amollava alhora, a tota virolla, la discografia completa de Deep Purple, Queen i Alice Cooper, per tal de donar quatre lliçons de bona música al flautista d'Hamelín de successor que tinc i, de rebot, per intentar distraure'm dels pensaments funestos.
I és que contemplar com el teu gendre ha encistellat la teua filla i uns quants negocis foscos és dur; descobrir que la teua menuda s'ha casat amb un catàleg de Burda, també; i que el teu nét major és una escopinyada borbònica, cou un ou; però el que és insuportable, per dolorós al cos, al cor i a la vista, és presenciar com el teu reiet es deixa tunejar com si fóra el capot del cotxe d'un poligonero. No vindrà el dia que el tornaran de l'hospital en versió turbo?

Ai, pobra Sofia, en el nom portes la penitència. Quin sofiment, Sofi, ser la més sàvia del clan i haver d'empassar-se aquests sainets! Quina família! No m'estranya que n'estigues reialment fins a la corona. Nosaltres també; de tots vosaltres, reina, fins als coro...llons!

dilluns, 3 de febrer del 2014

MARE

Mira que bonica que eres. Et contemple i em sembla que el temps t’ha estimat igual com ho ha fet la vida. Els trets elegants del teu rostre, l’esveltesa del coll, les teues maneres refinades, em fan pensar que sempre has sigut una reina atrapada en el paper equivocat, plena de bondat, rebel sovint, respectuosa sempre. Amb el pensament rastelle els teus cabells d’argent i atrape al vol records d’infantesa, quan eres tu qui em trenava la cabellera llarga i pesada i la firmaves amb una cinta de setí, blanca un dia, blava un altre. La teua pell de porcellana, ara clivellada pels milers de batecs del teu cor fràgil, és l’aroma que ha acompanyat els fulls del meu calendari, i sé que no hi haurà mai cap verger capaç d’emanar un perfum més adorat.

El silenci que t’envolta en aquesta sala s’ompli de sobte amb l’eco recuperat de la teua veu. Quanta filosofia cristal·lina has abocat a les meues oïdes juvenils; quants consells i quantes il·lusions! T’observe i, tot i el repòs del teu cos, sé que tu has sigut sempre el camí. Quantes vegades has carregat amb valentia les teues tragèdies i has continuat recorrent el sender de la vida. Quantes vegades, quan el destí et va portar a aquell país de sol absent, vas clavar les cames sobre la senda dels emigrants i vas donar els passos dolorosos però ferms que t’havien de rescatar de la misèria. I quan la vida t’atorgà un sospir i et permeté tornar a la llar i descobrir amb amargura la grisor incrustada en el paisatge de la teua infantesa, també et vas calçar les sandàlies de la lluita i vas avançar en direcció a l’horitzó obert. I jo, humilment, he procurat sempre seguir-te i abonar-me a la teua lluita de dona, de filla, d’esposa, de mare. De mare adorada.

Hui, mentre et mire per última vegada a través del vidre que marca la frontera entre la meua vida i la teua mort, em deixe bressolar per la pena immensa de no poder abraçar-te ja, de saber-te lluny d’ací, irrecuperable, però alhora tan profundament ancorada en mi que note, com cada capvespre quan ens retrobàvem, la delicadesa de la teua mà sobre la meua, mentre em xiuxiueges dolçament que no patisca, que tot anirà bé, que només la mort no té remei.

I ara que l’obscuritat, a poc a poc, cau sobre nosaltres com una nit d’hivern definitiva, que el meu cor, adolorit de tant de caminar pel sender de l’adéu, es resistix a acomiadar-te, i que les llàgrimes m’ennuvolen la teua imatge última, et promet, mare d’abraçades, mare fidel, mare meua, que no amollaré mai la mà del teu record adorat, que romandrà abraçat a la meua pell com una capa càlida i indestructible de mots, besos i somriures eternament nostres.