Just davant de la meua porta, hi havia una muntanya majestuosa que el pas del temps anà convertint a poc a poc en un turó amable, arrapat a la terra, fins que un dia un vent de gener se l'ha acabat emportant. 
Al seu costat, però, han nascut cims nous que esclaten de vida i apunten amunt amb ganes de foradar el cel i conquerir l'univers. A l'alba, s'emmirallen en l'oceà malva i escolten el crepitar dels milers de records minúsculs, brillants com estrelles fugaces, que acabaran apagant-se en el fons de l'oblit. 
El desert que envolta la meua casa, més i més proper, està habitat per ombres d'absències que em protegixen i on jo, enyoradissa, m'hi perd sovint. 
Des del meu balcó, contemple com brollen ací i allà arrels que esdevenen flors, com s'envolen veus amigues i arriben cançons forànies, com passen de llarg barques adorables i romanen ancorats vaixells arrugats. 
Sovint l'horitzó inabastable m'incendia el cor i les tempestes alienes, procedents de terres inhòspites, m'agredixen sense miraments. 
Tanmateix, tots són benvinguts a la meua llar. Tots són el color dels meus dies.

El paisatge de la meua vida va canviant a poc a poc. Imperceptiblement.
I jo amb ell.