diumenge, 28 de maig del 2017

Cap a la Universitat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estudiant de segon de batxillerat pega manotada al despertador i sense permetre’s ni un segon de dubte s’alça i aparta les cortines. Es queda un instant així, immòbil, mirant el carrer que s’esforça per fondre la foscor de la nit. Primera hora de llum per al món, primer instant del futur anhelat per ella.
S’asseu a la taula d’estudi i s’adona que seria capaç de dibuixar-la, centímetre a centímetre, perquè és allí on ha bressolat sempre les il·lusions i els temors més íntims. Lentament, amb una mà distreta, recol·loca uns fulls que aguaiten entre les pàgines del llibre d’Història, amuntona llapis, gomes i records, i ajusta la cremallera de la memòria.
Ressegueix amb el dit la silueta d’una taca i li ve al cap aquella matinada de fa poc quan la mare la va trobar treballant amb les companyes i el cigarret, sorprés in fraganti, va saltar del cendrer i va marcar a foc la superfície de la taula. La dona no li va fer cap retret perquè no es pot renyir algú que espera l’alba amb els ulls oberts de deler.
Repassa els llibres que s’acumulen als estants i n’identifica la biografia i com van arribar a la seua vida. Com, quan, per què i per qui. Quantes hores llegint, subratllant, anotant, revisant i resumint sense pietat pàgines de saber per ingerir-les i pair-les! És ella el resultat de tots aquells pensaments de la humanitat? I tant que sí, però també és fruit de la seua quotidianitat i, sobretot, de la seua gent.
I ara es posa a mirar les fotografies que sempre han estat allí: ella, acabada de nàixer. Ella, amb trenes. Ella, disfressada. Ella jugant a bàsquet. I ells: els pares, una instantània discreta, però que, ara ho sap bé, ha omplit sempre l’espai de l’habitació i de la seua vida. I entén que ha arribat el moment de dir-los-ho, de demostrar-los-ho.
Per això es vesteix, decidida, i es penja al muscle la seua fidel motxilla que per una vegada   l’acompanyarà lleugera d’equipatge. Ben poc necessita ja; només la convicció que ha arribat el moment de saltar del niu. Se sent forta i capaç de superar tots els obstacles perquè l’han preparada per fer-ho. Dóna les gràcies a qui l’ha duta a aquest moment i es dóna les gràcies a ella mateixa per haver-se valorat i estimat.
Amb el cor desbocat, pega una ullada al seu palau privat. Tot està a punt de canviar. S’entendreix una última vegada absorbint l’energia del lloc estimat i tanca la porta.

En una hora ix el primer vol cap a la Universitat. 

diumenge, 14 de maig del 2017

Màgica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pilar no ho sap, però ella és màgica. De fet, crec que ben poques persones en són conscients, perquè costa molt d’assimilar que una amiga puga tindre tants poders. Poders màgics, autèntics i infinits com la seua bondat.
Pilar és bibliotecària municipal. Millor: és LA bibliotecària. Ja li ho comenten els més menuts, que no conceben la sala de llibres sense ella al capdavant. Pilar no habita la biblioteca; és la biblioteca qui habita en ella. Quan parla, narra o recomana, és capaç d’elevar a la qualitat d’art sublim qualsevol historieta presonera d’unes modestes pàgines de paper.
Són màgiques les seues mans quan alcen la coberta d’un llibre davant dels ulls innocents d’una criatura per acompanyar-la en el seu primer vals amb les lletres. És potent la seua mirada arrecerada darrere de les ulleres de pasta negra quan arruixa els esperits infantils amb un plovisqueig pacient de diminutes emocions. O la veu modulada que s’entortilla a les oïdes i esdevé rondalla o classe magistral per explicar que els llibres són la vida i que tota la vida cap als llibres.
En el regne de lletres i dibuixos que vigila amb estima, Pilar ha permés que compartiren estants balenes òrfenes, criatures perdudes al bosc i rescatades per llaços d’amor, dones valentes i ancians entranyables però també personatges que han traspassat la joventut i es troben ja viatjant sobre els raïls inestables de la vida d’adult.
Les iniciatives a favor de la promoció de la nostra llengua, les col·laboracions amb altres entitats, els projectes dirigits al foment de la lectura, conformen la vida laboral de Pilar i conviuen amb la revisió permanent de l’extens catàleg d’obres seleccionades escrupolosament per al públic receptor.
Pilar duu anys treballant perquè la gent s’enamore irremeiablement de la literatura. És a dir, de la cultura i del pensament. És a dir, de la llibertat.
Ara, la Comissió dels Premis Sambori de Meliana ha decidit homenatjar-la. Fades, unicorns, gegants i ogres, tots en el regne fantàstic de la literatura ho saben. També els éssers humans: homenatjar una bibliotecària és com fer esclafir bombolles d'oxigen. De sobte, tot fa olor de menta. I la vida flueix més feliç.
Gràcies, Pilar Bueno. Gràcies, bibliotecaris i bibliotecàries, prestidigitadors incansables i custodis de minúscules fantasies de paper. Estimem la vostra passió i dedicació; amb vosaltres, ho sabem, el món serà sempre un lloc ple de màgia. La vostra màgia.