Cap a la Universitat

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 27 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estudiant de segon de batxillerat pega manotada al despertador i sense permetre’s ni un segon de dubte s’alça i aparta les cortines. Es queda un instant així, immòbil, mirant el carrer que s’esforça per fondre la foscor de la nit. Primera hora de llum per al món, primer instant del futur anhelat per ella.

S’asseu a la taula d’estudi i s’adona que seria capaç de dibuixar-la, centímetre a centímetre, perquè és allí on ha bressolat sempre les il·lusions i els temors més íntims. Lentament, amb una mà distreta, recol·loca uns fulls que aguaiten entre les pàgines del llibre d’Història, amuntona llapis, gomes i records, i ajusta la cremallera de la memòria.

Ressegueix amb el dit la silueta d’una taca i li ve al cap aquella matinada de fa poc quan la mare la va trobar treballant amb les companyes i el cigarret, sorprés in fraganti, va saltar del cendrer i va marcar a foc la superfície de la taula. La dona no li va fer cap retret perquè no es pot renyir algú que espera l’alba amb els ulls oberts de deler.

Repassa els llibres que s’acumulen als estants i n’identifica la biografia i com van arribar a la seua vida. Com, quan, per què i per qui. Quantes hores llegint, subratllant, anotant, revisant i resumint sense pietat pàgines de saber per ingerir-les i pair-les! És ella el resultat de tots aquells pensaments de la humanitat? I tant que sí, però també és fruit de la seua quotidianitat i, sobretot, de la seua gent.

I ara es posa a mirar les fotografies que sempre han estat allí: ella, acabada de nàixer. Ella, amb trenes. Ella, disfressada. Ella jugant a bàsquet. I ells: els pares, una instantània discreta, però que, ara ho sap bé, ha omplit sempre l’espai de l’habitació i de la seua vida. I entén que ha arribat el moment de dir-los-ho, de demostrar-los-ho.

Per això es vesteix, decidida, i es penja al muscle la seua fidel motxilla que per una vegada   l’acompanyarà lleugera d’equipatge. Ben poc necessita ja; només la convicció que ha arribat el moment de saltar del niu. Se sent forta i capaç de superar tots els obstacles perquè l’han preparada per fer-ho. Dóna les gràcies a qui l’ha duta a aquest moment i es dóna les gràcies a ella mateixa per haver-se valorat i estimat.

Amb el cor desbocat, pega una ullada al seu palau privat. Tot està a punt de canviar. S’entendreix una última vegada absorbint l’energia del lloc estimat i tanca la porta.

En una hora ix el primer vol cap a la Universitat.