dissabte, 21 de setembre del 2019

Senyor Estellés

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Perdone’ns, senyor Vicent Andrés Estellés, que el molestem en el seu descans etern però hem  d’anunciar-li que la mort que portem adherida a la vida, la que vosté convertí en un plany literari dolorós de pair, l’enemiga maleïda que tot ho esborra, ha perdut la batalla: vosté continua viu entre nosaltres, molt viu.
No li negarem la nostra condició de poble oblidadís que s’encabota a trair el llegat, que s’avergonyeix de qui l’ha precedit en aquest tros de terra arrapat a la mar, i que s’ha venut, en múltiples ocasions, a assaltadors de camins que li han promés riqueses i èxits. No li discutirem tampoc que ens hem esmerçat per renunciar a tot passat i que duem, enganxada a l’esquena de la nostra història, una foscor que amenaça d’esdevenir la nostra tomba.
Vosté ens deixà un mural enorme d’allò que érem, som i hauríem de ser, on parlava de l’amor i de la mort petita, del sexe i del pimentó torrat, del dolor i de les renúncies. Ai, les renúncies! Quantes n’hem exercitat! Aleshores i ara. Els Sí senyor! A disposar, senyor!, de l’enyorat Ovidi, cabotades que continuem pegant davant de les màquines que mosseguen la carn de l’horta o les tradicions seculars engolides per Halloween comercials. I què dir dels buits que cada dia són més profunds: el de l’estima per la llengua, pels paisatges heretats, pel país que volem veure créixer...?
A voltes resultem lamentables. Què li he de contar?
Tanmateix, a pesar de tot i d’uns quants, en som moltíssims més els qui fem camí amb determinació i coratge. I la seua veu ens hi acompanya. Sempre. Sense anar més lluny, aquestes setmanes, en moltes poblacions, celebrem la Nit Estellés, un homenatge fet de germanor i literatura, que ens ensenya que les paraules nobles poder ser llances que defensen la memòria dels pobles.
Enguany, com és tradició, vosté seurà a la nostra taula i no ens hi faltaran menges de l’horta agraïda, ni el bon vi d’algun celler veí. Contarem anècdotes d’un temps llunyà que també és nostre i enramarem rimes pels carrers perquè ressone en la nit que el poeta de Burjassot, el fill del forner, va fer versos que es fonen amb l’eternitat. Finalment, quan la nit se’ns desfaça a les mans com un sabó perfumat, li donarem les gràcies per haver vingut i ens acomiadarem de camí a l’alba del dia que ja ens convoca.
Ací ens pariren i ací estem, va escriure, senyor Estellés. I nosaltres enllacem: Ací ens pariren i, per la memòria i pel futur, ací continuarem.

dissabte, 7 de setembre del 2019

Foc a les entranyes


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Hi va haver un temps en el qual la humanitat va posseir el foc a la punta dels dits. Aquell instant gloriós en què vam aconseguir imitar la descàrrega incendiària que la mare natura ens enviava des del cel, ens va traure de la foscor dels primers moments de la Història i ens va llançar a una nova manera de viure: de sobte, enceníem torxes i espantàvem les bèsties de la nit, coíem el fang i confeccionàvem eines, i assaboríem una carn a la brasa deliciosament mastegable.
Rudes i primaris com érem, això ens va impressionar tant que vam pensar que ens mereixíem elevar-nos uns centímetres per damunt de la resta dels organismes vius, conformistes i inútils, i pobladors, amb nosaltres, de la Terra. Aquesta creença va donar pas a un estat d’imbecil·litat que es va adherir al nostre ADN i que, mil·lennis després, conservem intacte.
Fa uns segles, la flama de la curiositat va prendre a les pupil·les d’uns quants esperits desitjosos de saber-ho tot de tot. S’esforçaren per passejar la raó pel Segle de les llums i quasi aconsegueixen contaminar-nos el seu deler pel pensament reflexiu. Tanmateix, al cap d’uns anys, de nou, un seguit d’egos unflats i polítiques violentes ens van confirmar el que ja sabíem: érem els ineptes més perillosos de l’univers.
Ara, el foc ha tornat a habitar-nos el cos. Aquesta vegada, però, no hem buscat la innocència de l’espurneig de les brases de campament, ni els esclats de brillantor d’un intel·lecte despert. Hem anat més enllà i hem activat un horror que des de fa setmanes, mesos, abrasa la vegetació i socarra cossos, tritura la llar de milers de famílies, ens segresta l’oxigen del futur i ens acosta una miqueta més a l’extinció total.
Estem cremant hectàrees i hectàrees de vida pertot arreu i no hi ha continent que se’n salve. És com si haguérem decidit d’unir les forces per damunt de les nacionalitats, interessos i misèries casolanes (nosaltres, en combat perpetu per açò o per allò), i haguérem format un exèrcit dedicat a consciència, però sense consciència, a saquejar el planeta, violar-lo, enverinar-lo, assecar-lo. Assassinar-lo.
Hem esdevingut la raça que porta el foc i la mort a les entranyes. Som el dimoni en persona i estem a punt de rebre la clau del nostre infern.
Reaccionem. Protestem. Denunciem tots els Bolsonaro, Trump i piròmans institucionals del món. Per una vegada, deixem de ser humans i convertim-nos en animals: respectem la Terra. No ens en queda altra.