Pintar el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta és la meua última columna del 2023. La podria haver aprofitat per elaborar un repàs detallat de l’any i destacar-hi les grans alegries i totes les seues brillantors. La podria haver dedicat a les criatures que estan a punt de submergir-se en una màgia creada pels adults per tal d’insistir en valors com la pau i l’amor. Em podria haver entaforat en la irreflexiva eufòria  consumista que ens acompanya aquests dies. Fins i tot, podria haver reproduït fragments de nadalenques o rondalles valencianes que alguns dirigents ressentits s’alegrarien de veure desaparéixer. Lamentablement, però, enguany no crec que arribe a fer-ho. Tot i les microscòpiques il·lusions quotidianes que són les que en realitat ens subjecten surant en la superfície de la vida, em sent incapaç, ara mateix, de confeccionar un darrer text per cantar i ballar la felicitat que ens envolta, a nosaltres, habitants d’una minúscula part del planeta on encara es pot viure i sobreviure, on ens podem alimentar de forma adequada, disposar d’assistència mèdica, de centres d’estudis, de llocs desbordants de cultura i de paisatges serens. Per què? Perquè és perfilar sobre el full la calidesa de les paraules celebració, harmonia, família, infants, regals... i el meu cor s’encongeix de dolor, i l’esperit vola allà on éssers humans de totes les edats i condicions intenten subsistir al terror de les humiliacions i de les tortures, de les persecucions i dels assassinats. Dels genocidis.

Per això, el meu article de festes de desembre és un desig. Millor dit, un repte. Un repte alhora desolador i reivindicatiu que hauríem d’imposar-nos per a l’any que entra: tornar a pintar el món de colors. Exigir pertot arreu la claror nítida d’un cel verge de bombes. Forçar que el blanc de la sensatesa s’estenga pels territoris assetjats. Recuperar el bronze de les terres conreades que ens nodreixen. Arrancar dels enderrocs els horitzons de natura i vitalitat. Mantenir en el record la fisonomia d’or de totes les víctimes innocents. Cobrir de gris, fins que s’ofeguen, els noms dels criminals.

Per les mirades irisades que són i per les que seran, omplim la Terra d’estima. Hi som a temps.

Bon destí.

Bones festes.

Escriure a mà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Arriba Nadal i les criatures envien milers de cartes al Pare Noel, als Reis d’Orient o a qui s’encarregue de complir els desitjos nadalencs. No s’hi val un correu electrònic ni un whatsapp. Res d’enviar un àudio o un pòdcast. Si algú vol participar en el joc ha d’agafar bolígraf i paper i posar-se a escriure... a mà. 

Fa molt, però, que els adults vam abandonar el costum d’escriure cartes amb un simple bolígraf entre els dits. La part més jove de la societat n’ha redactades ben poques; la part més madura fa tants anys que va abandonar-ho que quasi ni ho recorda. En l’actualitat, ens comuniquem a través de les pantalles de forma ràpida i poc donada a fantasies literàries o lingüístiques, que solem substituir per quatre emoticones. El llenguatge hi és directe, el lèxic minimalista, les abreviatures abundants i els signes de puntuació fantasmes del passat, amb la qual cosa la llengua s’empobreix dia a dia. I ens preguntem: per què fugim d’escriure a mà? Senzill: perquè requereix més temps i dedicació que emetre un grapat de caràcters, un GIF o un vídeo. És cert que quan t’aboques sobre el full no hi cap la improvisació i, de seguida, sorgeixen les inseguretats: és presentable la nostra cal·ligrafia o ha quedat anul·lada per l’omnipresència dels teclats? S’hi tindran en compte les faltes d’ortografia? Què dir i com dir-ho? Què resumir i què detallar? Com superar la dificultat de plasmar-hi els nostres sentiments? En definitiva, de quina manera encisar qui ens llegirà amb paraules dibuixades en la distància?

No, no és fàcil, però el fet de traçar nosaltres els signes de l’alfabet i de no refugiar-nos darrere d’un teclat, ens implica infinitament més en l’escrit. Quan decidim traslladar allò que duem al cor sobre un paper, mentre n’organitzem els paràgrafs, en busquem els mots adequats, ho repassem una vegada i una altra i ens esforcem per embellir al màxim la nostra lletra, estem homenatjant des del primer instant la persona a qui va dirigida l’epístola, estem construint-li el regal d’una bona escriptura, un regal tan íntim, únic i insubstituïble com ho és l’afecte que sentim per ella.