Imprescindiblement inútil

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'OCTUBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan ens expressem oralment, ens precipitem a acumular paraules, a escampar-les, a escapçar-les, si cal. I el resultat, de vegades, és una allau de sons espentant-se els uns als altres per ser els primers a penetrar l’oïda de qui escolta, perquè la paraula dita en veu alta és sabedora de la seua existència efímera; per nàixer ella ha de morir l’anterior.

Per contra, quan redactem algun text, tot s’alenteix. Ens prenem el temps d’excavar la llengua a la recerca del mot just, li busquem les companyies que el reemplacen. Si ens avorreix, juguem amb ell a substituir-lo o l’abillem amb tots els adornaments que admet el full en blanc. Ho sabem bé: el vocable reclinat sobre el paper reclama pauses generoses.

Però quan ens llancem a escriure poesia, obrim una altra dimensió encara més íntima i bella, si cap, que ens transporta a cavitats de l’esperit on ignoràvem que podíem arribar. En embastar versos, ens atorguem el plaer de cuinar les paraules a foc lent. Les deixem a remull durant dies a fi que s’estoven pels quatre cantons i que un senzill T’estime esdevinga una declaració d’amor que traspasse les fronteres del temps. Les posem en adob i els conferim tots els sabors, olors i colors inventats i per inventar. Les enfornem una a una, vigilant la cocció de cada element per separat, perquè en acabant hauran d’aguantar l’estructura poètica en un equilibri perfecte. I quan el vers se’ns enrosque al cor i ens eleve a llocs alhora desconeguts i familiars, quan siga capaç d’arrancar-nos l’espina que ens fa sagnar la carn o regirar-nos el pit i impulsar les llàgrimes allà on des de fa dècades que ja no plou, quan ens asserene l’esperit i ens permeta contemplar la vida des d’una balconada silenciosa i tova com si flotàrem en l’espai exterior, aleshores i només aleshores sabrem de l’encert de l’obra.

Ahir, 9 d’octubre, l’escriptor Marc Granell va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. De la poesia, la seua passió i vocació, en diu:

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

 

“Si el cant esquinça vels i fon les ombres”. Quin honor més gran per a nosaltres ser la pàtria del poeta, de “l’ésser més imprescindiblement inútil que hi ha sobre la terra”. Tan imprescindiblement inútil com ho és l’esperança. Gràcies, Marc Granell, per ser-ne la veu que ens la manté a flor de pell. 

Ruth

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mirem al nostre voltant i no podem evitar topar-nos amb la part fosca de la humanitat. Ens sembla que som una civilització negra, com el carbó que alguns reben per Nadal, quan descobrim el caminar dolorós dels éssers humans que no tenen què, ni on, ni, sobretot, qui; el crepitar de la natura incendiada; la desesperança de les famílies desnonades; el lament esgarrifós dels animals maltractats. Sovint, l’esforç per prendre’ns la vida amb paciència és insuficient per congelar la pena, l’horror o la ràbia que aguaiten per les escletxes lúgubres de l’existència i, en ocasions, fins i tot esbossar un simple moviment de llavis que ens acoste al somriure esdevé una gesta dura.

Tot i això, de vegades ens arriba alguna veu amable però contundent que ens insufla coratge per a mobilitzar-nos contra les injustícies de tota mena. Fins a la setmana passada en què es va silenciar, una d’aquestes veus fou la de Ruth Bader Ginsburg. Nascuda el 1933 a Brooklyn al si d’una modesta família jueva, aquesta advocada va dedicar la vida a defensar la igualtat de gènere i els drets de la dona. Les seues profundes conviccions liberals, el sentit de la justícia i l’elegància verbal que la caracteritzaven van conduir el president Clinton a promoure’n la candidatura al Tribunal Suprem d’Estats Units, la institució judicial més alta del país. Fou la segona dona a ser-ne membre.

Aquests dies, hem vist i sentit infinitats de manifestacions donant fe de l’enormitat del seu carisma: partits polítics de tots els signes, intel·lectuals, múltiples sectors de la societat nord-americana han plorat el traspàs d’una de les seues icones més idolatrades, potent assot de Trump.

Certament, en ple segle XXI continuem assistint al sofriment de milers de dones, víctimes de cultures que les forcen a actuar en contra dels seus propis interessos i que les subjuguen a l’autoritat d’unes lleis imposades per una visió masclista i intolerant del món, i pensem que encara ens queda un llarg camí jalonat de perills per assegurar una igualtat entre sexes. Tanmateix, ens arrecera del desànim reconéixer que gràcies a persones compromeses com R. B. Ginsburg, anem avançant cap a l’horitzó igualitari que ens pertany perquè cada pas a favor de la llibertat, per minúscul que semble, és un pas enrere de la submissió en qualsevol de les seues manifestacions.

Gràcies RBG per tant. Que la seua herència siga sempre la nostra inspiració.