diumenge, 25 de desembre del 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 10 de desembre del 2016

La carta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Acabe de rebre una carta. No, no es tracta d’un escrit de trets mecànics, anodí i sempre moribund, de procedència impersonal, que ens reclama un deute inesperat o ens amenaça amb fets que ens poden malmetre l’existència. Em referisc a una carta autèntica, d’aquelles que antany servien de cordó umbilical entre familiars o amics, consolaven cossos desarrelats o prometien felicitats. La meua carta és manuscrita, doblegada dues vegades i arrecerada dins d'un sobre delicat amb l’exterior ratllat amb garbuixos que comuniquen la meua identitat al món. Sospire. El cor em batega suaument i centenars de somriures minúsculs m’esclaten al voltant dels llavis: sóc feliç. Feia temps que ningú no m’escrivia.
Assaborisc el plaer d’obrir la mandíbula de la bústia i descobrir-hi, entre les deixalles que la societat hi aboca, una cal·ligrafia amable que reprodueix el meu nom amb traços que semblen tiges bressolades pel sospir d’una brisa. M’esforce per controlar el pessigolleig a l’estómac. Els dits, però, es precipiten a esgarrar la solapa de l’embolcall i en trauen la cresta arrugada que n’aguaita i que anuncia un iceberg de paraules entre l’aigua immaculada del full. Amb la mirada crepitant, desplegue el mapa vingut d’altres horitzons i em llance, confiada, a recuperar el so dels mots reclinats que algú ha acotxat amb el seu quefer de poeta. La meua pell entra en contacte amb la pell de la missiva i n’olore l’aroma, impura, petjada del trobador que l’ha posseïda abans que jo.
Quan després d’uns llargs minuts de transitar per aquelles serralades de tinta aconseguisc desenganxar-ne la mirada, el somriure em delata: he sentit el corrent de l’amistat que corria per les seues venes. Quina sensació tan reconfortant i tan única!
I és aleshores quan em pregunte per què hem abandonat l’art epistolar? Representa un esforç incommensurable unir intimitat i goig per l’escriptura? Ens avergonyeixen les nostres redaccions? Ens està matant la falta de temps, de forma imperceptible, el plaer de la comunicació a ras de full? Haurem de recórrer al passat cada vegada més profund per gaudir de la literatura més íntima?
Esperem que un bon dia la vida ens torne a posar un pinzell de tinta entre els dits i puguem reclinar les nostres passions damunt del llenç de paper. De moment, hui, acabe de rebre una carta.
Algú m’ha cedit unces del seu temps d’or.
Algú m’estima.
I m’ha acaronat el cor amb besos de pergamí.

dissabte, 26 de novembre del 2016

Hivern

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE NOVEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diuen que en un plec del món existeix un país on la vida és tan efímera que fins i tot les flors s’han rendit a la mort. Per això mantenen els pètals premuts davall les tones d’enderrocs que soterren el paisatge circumdant.
Aquesta terra, llunyana en el temps però propera en l’espai, té un nom que un dia va centellejar en el firmament de les civilitzacions: Síria.
De bellesa museística, anhelada per uns i bandejada per altres, jau sobre una vora de la Mediterrània, com un cos violentat, a l’espera que alguna generositat li restituïsca la dignitat. Afirmen que allí, la Natura, ancorada des de fa segles en les ombries de les serralades, vol marxar lluny a la recerca de camps adobats d’alegria on plantar les llavors. Igual que la seua gent.
Fa anys que el poble, assetjat, es va convéncer que per sobreviure li calia seguir el camí d’espines i, de moment, l’èxode no ha parat.  Ni tampoc el sofriment de famílies senceres abocades a l’exili o a la mort. Molts futurs han quedat balancejant-se eternament entre els solcs dels camps d’aigua; d’altres romanen enganxats als fils d’aram d’alguna frontera infranquejable.
Les bombes dels criminals d’un costat i de l’altre han soterrat els parcs, l’olor de resina i els crepuscles; també els somriures infantils. Síria, bressol de la Humanitat, ja no té qui engronsar: els infants han deixat de ser-ho. Quan l’horror se t’instal·la a les pupil·les, quan la degradació humana et llepa els llavis i t’hi deixa baves amargues, la vida t’ennegreix el calendari fins al vol de l’últim full.
Síria ha esdevingut un silenci horitzontal que s’alimenta de vent desolat; una boca que escup les súpliques d’un poble ancestral que no entén com, ni per què. Milions de peus refugiats repunten els camins polsegosos de tot el país com si, amb els seus passos diminuts, pretengueren rejuntar les costures d’una terra esgarrada. Però, qui tornarà a cosir Síria? Qui n’esfilagarsarà les vores del dolor? Ja no queden costureres en aquell infern de crits i sang; elles també han desaparegut. I ara tot el país es tapa les vergonyes del sofriment amb els pocs arraps que els hem permés conservar.
És tardor, primavera o estiu al món sencer; hivern infinit a Síria. N’ha fet via l’alegria, també l’esperança. Amb la mirada suplicant, la terra de ningú ens allarga els braços.
Bressola’ns com antany, Síria, i fes fugir els monstres que ens enfosqueixen els cors i ens enceguen la mirada.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Imaginem

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE NOVEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Visc en una terra que ha patit una infinitat d’injustícies i que encara en sofreix. Així i tot, no hi falten esforços per desbrossar els nostres aiguamolls personals i per preservar-hi l’escalfor de la solidaritat. Fins a tal punt ha canviat el paisatge, que una bona part de la societat ha començat a denunciar les riuades de baixa ètica que han pretés engolir-nos. I som feliços. Almenys, una miqueta més feliços que en el passat recent.
Aleshores, d’on ve aquesta por que sura en l’aire i ens agarrota el cor?  D’on ixen els monstres que fan ombra al sol?
L’octubre passat, una tempesta de núvols de ponent s’abatia sobre nosaltres. Vents funestos del sud, antany brises estiuenques, removien les consciències i atorgaven premi i poder a la corrupció. La sang de la bona gent deixà de fluir; per què es recompensava l’assetjament sobre l’empatia, el dolor sobre la pau, la immoralitat sobre la integritat? Un exèrcit de meteoròlegs tendenciosos ens intentava convéncer que aquests llamps que ens socarrarien les vides eren absolutament necessaris i arribaven en benefici de la ciutadania.
Ara, des de fa unes hores, procedent de l’altra banda de l’Atlàntic, avança un mant de fred polar que pretén congelar-nos l’esperança en un món millor. Els fantasmes més sinistres del gènere humà, de fatídic record, es desembossen les goles per vomitar tota classe d’improperis contra verds, rojos, negres, grocs, lila, blaus... Ningú no en queda impune. Tots som enemics de tots. Tots som culpables; per tant, tots mereixem càstig. Preparem-nos per al conflicte total i permanent. El llarg hivern que temíem ha vençut la claror i la penombra guaridora.
Aquests dies, hi ha qui es pregunta si estem assistint al desguàs de les democràcies i a la construcció del proper clavegueram de la Història. Som nosaltres responsables d’aquests núvols de sutge? I per esquivar-los i protegir-nos del cataclisme que s’anuncia, de veritat que només disposem d’un paraigua desballestat? Com aconseguirem elevar cants per domesticar la bèstia que ens rugeix a les oïdes?
Fa anys, en un altre temps i en unes altres guerres, John Lennon cantava Imagine i ens invitava a unir totes les veus per formar un clam immens que derrotara la malícia i l’odi.
Torna a ser hora de trencar silencis i comoditats, de fragmentar paradisos íntims i d’assumir que  només la humanitat és l’esperança de la humanitat.
Imaginem. Tant com puguem.
I vencerem.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Ella

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'OCTUBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Resseguir una llàgrima de pluja en l’anvers de la finestra que t’arrecera de les tempestes de l’existència. Llançar al vent un esclat de riure que naix del centre del cos i del cor i que expulsa, alhora, les sagetes endimoniades que t’enverinaven. Embarrancar la teua barca sense fre en la placidesa d’una mirada líquida. Engalanar els dies grisos. Trossejar els glaciars que ens estomaquen diàriament. Resseguir la cresta d’una onada que s’enfonsa en un futur turquesa. Puntejar de verd la terra cremada dels sentiments.
Açò és la vida. Tot açò. I ella, que et vol tant, ho sap de sobra. Perquè ha nascut amb tu. Al mateix minut i segon.
T’abraça, et prem contra el si i aprofita la teua inconsciència per bressolar-te, sabedora que eres un fruit de la seua generositat. A partir d’aquest instant t’acompanya a tothora i pertot arreu, presència fidel, enorme, que et fa estimar la vida, el temps de la vida. No hi haurà fragment d’alè ni mirada compartida, llibre agraït o riure infantil que ella no enregistrarà per, arribat el moment, recordar-te’ls. Un a un. O tots alhora, en un segon.
Creix amb tu. Compassa els seus passos als teus. Pren les mateixes dreceres que tu tries, salta els ponts que tu saltes, i es deté en les mateixes pedres que desequilibren els teus peus. Ella sap que tu eres la seua vida i que ella, malgrat tot, no és la teua. És l’única que t’estima sense demanar-te res a canvi. O, tal vegada,  tot.
El seu amor per tu està per damunt de les particularitats i les misèries diàries. No buscarà conéixer la veritat de les teues paraules; no et preguntarà per què tries el pitjor dels camins; no t’escorcollarà les butxaques a la recerca d’allò que t’ha d’arrabassar la vida. Ella només seguirà el rastre de la teua vida, silenciosa i complaent.
Un bon dia, massa prompte o ben tard, en perdre la consciència, la descobriràs i li posaràs matèria i paisatge. Per fi, identificaràs aquella presència que se t’ha adherit a la pell per davall del pèl i de les pors. I a partir d’aquell dia, la sabràs vigilant-te a cada alba i al final de cada crepuscle.  La veuràs quan tancaràs els ulls. La notaràs a prop quan tu ja estigues lluny. Serà gran o menuda, discreta o escandalosa, solitària o multitudinària, però sempre serà única. Única per a tu.
I és que la mort és així: servil i pacient; perversament generosa, fins al punt de regalar-nos un amor desorbitat i desesperat per la vida.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Octubre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'OCTUBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Som un poble de memòria fluixa, de fidelitats esgarrades i de traïcions inconfessables. Hem permés que les muntanyes esdevingueren brases, i la mar, taca d'oli. Som pobres en voluntats; ens han ignorat però nosaltres hem baixat el cap. La llengua s'esmuny cap a l'oblit a l’espera de voluntats fermes que en detinguen el curs i, malgrat això, maldem per continuar respirant l’aire de la vida.
Vam nàixer un 9 d'octubre, d'un part llarg i sever després del qual se’ns atorgà una identitat que prometérem custodiar. I ho vam complir; almenys durant els segles en què vam forjar la nostra identitat. En acabant, molt més tard, un 25 d’abril, un rei foraster ens embotí el seu dret de conquesta i ens va voler soterrar la veu. Hi hem sobreviscut i, amb nosaltres, la llengua que se’ns confià.
Però és a l’octubre, més que mai, quan celebrem d’on venim i amb qui hem fet el viatge. S’esgarra el silenci i s’escampen pertot arreu els noms d’aquells i aquelles que mantenen viva la flama del nostre relat. I ho aprofitem per rescatar les veus de totes les èpoques i racons del país. Octubre és un mes de fulles que envelleixen i també de fulls que naixen.
L’obra del gran poeta Vicent  Andrés Estellés continua passejant pels carrers, on trobadors i trobadores espontanis ens delecten amb les excel·lències del pimentó torrat o l’amor dels amants de València. I així, les nits perfumades de l’inici de la tardor es converteixen en nits de vi i versos.
Les institucions recuperades premien el valor i la integritat dels artistes que han llaurat la nostra societat amb les eines humils que subministren la ciència, l’art o el pensament. S’obrin els teatres, que rebenten de propostes engrescadores. Es convoquen premis literaris que guardonen, any rere any, els millors textos en valencià. Fins i tot, s’uneixen esforços per donar vida a una Plaça del Llibre, on la literatura en majúscula i en minúscula es retroba per donar fe de la seua vitalitat.  
Aquest és el camí a seguir per dignificar-nos.
Ho sabem per experiència: en les estacions de la nostra història, després de la claror de l’octubre, vénen les tenebres hivernals. Abriguem-nos amb la seda de les paraules que hem preservat, per lluitar contra els embats futurs. I continuem sent el poble d’octubre fins que arribe la nova primavera.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Aniversari

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'OCTUBRE DE 2016 
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui fa anys i ha esdevingut un ésser responsable i generós perquè des que era només un farcell, el seu entorn li ha anat bastint una estructura sòlida on s’hi va instal·lar a poc a poc, i des d’on va descobrir com obrir el cor a les necessitats del món i, en acabant, tancar-lo suaument i retindre-hi allò que val la vida.
Hui fa anys i assaboreix cada plat que l’existència li posa al davant. Unes vegades hi pega mossegades fermes i d’altres, llepades suaus, com si viure fóra un incendi ferotge que intimida i subjuga alhora. I sap volar per damunt de les paraules, llançar-se al cel i escalar ones de tempestes. I sap interpretar els esclats del foc, murmurar noms d’amics i enroscar-se a l’espera de la pluja. És tro i xiuxiueig de cortina, roca de penya-segat i perla blanca. I cada alba, el vermell dels seus llavis aguaita darrere l’horitzó com un sol esperançador.
Hui fa dues dècades llargues però ben endins seu, darrere d’un plec del cor, continua residint  la criatura que fou. Tanmateix, hi ha moments en què abandona la calidesa flonja del passat i muda en barca temerària, sacsejada amunt i avall per tot i per res. I corre desesperadament perseguint la quimera. Corre i corre intentant acaçar la llambregada fugissera i intermitent. No pot parar perquè té pressa, molta pressa a trobar-ho tot i a fer-ne ús sense contemplacions. Però encara no s’ha adonat que tan sols atenyerà la felicitat quan abandone el moviment  convulsiu i torne al repòs de la paciència i la reflexió. Aleshores, el seu paisatge, curull d'afectes, l’abraçarà, i es rendirà per fi a l'estima del moment present. Pacient, a l’altra banda del deliri, la vida minúscula l’espera en silenci, igual que una mar preparada per deixar-se navegar.
Fa anys i és encara l’infant tendre que ha procurat rescatar la seua infància. Ha crescut en la innocència de creure que el món s’acoblava al seu cos com un vestit de seda, i ha intuït, en la foscor lasciva d’un crepuscle que, de vegades, el teixit s’esgarra i la pell queda a l’aire, pudorosa i indefensa. Ha hagut de madurar a la força per enfrontar-se a la nuesa, i ha lluitat pel seu territori i per fer retrunyir l’eco de la seua veu.
Hui, en la capsa dels dies habitats, ha ordenat els seus anys per fer lloc als que ja vénen de camí. Hui compleix 24 anys del seu temps. 
Mentrestant, aquells que l’estimen, continuen construint amarres de jonc a la vora de la seua vida per ancorar-s’hi eternament.

dilluns, 19 de setembre del 2016

Què em queda de tu? El desig desesperat de voler recordar-te cada dia de la meua vida.


Què seria d'aquesta tristesa que em retorna la teua pell de porcellana, mare? 


Què seria de mi si no t'enyorara tant?

dissabte, 17 de setembre del 2016

Força

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DE SETEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platja o als emprenedors exitosos. No solen interessar-me ni la força dels músculs ni els comptes bancaris sanejats si no és perquè gràcies a ells, de vegades i amb molta bona voluntat, aconseguim millorar la vida de les persones necessitades.
No, els éssers humans que em deixen bocabadada o amb llàgrimes als ulls solen ser discrets fins a ratllar la invisibilitat. Viuen entre nosaltres, presoners també de la velocitat, vicis i virtuts del nostre món, i el seu comportament no denota de cap de les maneres la seua extraordinària capacitat per nadar riu amunt, sortejant totes les adversitats que presenta la navegació de la vida.
Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra tan buit com el seu portamonedes i els seus afectes. Parle dels pares que vetlen el fill malalt i que, juntes les mans, teixeixen amb tenacitat el fil de l’esperança. Pense en l'adolescent que descompta hores de son per estudiar perquè tot en ell l’empeny a buscar respostes més enllà del lloc on els seus pares han quedat atrapats. Em referisc a qui acull un familiar a sa casa seua barata l’alegria de rescatar-lo del pou; a l'emigrant abatut que continua caminant cap a l’horitzó perquè a la seua esquena tot ha perdut sentit i ha esdevingut ombres de dolor. Evoque qui ha perdut el treball però no la dignitat; aquella que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja; l’altre que s’alimenta de records feliços perquè és l’últim flotador per mantindre el cap fora de l’aigua de la desesperació; el de més enllà que busca el seu lloc al món, malgrat que aquest l’estigme, el violente i el rebutge.
Aquestes persones, microscòpiques en el paisatge de les nostres societats però gegantesques en tenacitat, són les que pinten el mapa secret dels afectes. No ens hauríem de deixar enlluernar per la falsa brillantor de l’espectacle mediocre a què vivim sotmesos sinó buscar l’autèntica heroïcitat que habita les nostres cases, carrers i ciutats. És aquesta gent perseverant qui hauria de conduir el carro de la història per enfortir-nos amb el seu exemple i per fer fugir  les bèsties que pretenen sotmetre’ns impunement a canvi de créixer ells i la seua avarícia.
De moment, però, permeten-nos respirar al seu costat cada dia i deixem que el seu coratge, com un perfum, ens impregne la pell i la voluntat.

dilluns, 5 de setembre del 2016

Vesprada de tristesa que envernissa les galtes i encapota el cor. Dolor que no hauria mai d'arrapar les mirades. Estima a dolls.

dissabte, 3 de setembre del 2016

Salvatge

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 DE SETEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En done fe: el salvatge existeix. Al principi no n’estava segura del tot i sempre que creia entreveure’n algun espècimen corria a amagar-me per poder-lo vigilar millor, protegida per una cortina o el tronc d’un arbre. A força d’estudiar-lo i d’haver de patir-ne el comportament, em vaig anar fent a la idea que sí, que el salvatge no és cap llegenda urbana. Aquest animal viu entremesclat entre el veïnatge i tan a prop de nosaltres que, ben sovint, ens esguita amb les seues males maneres. Parle del salvatge que de matinada brama als quatre vents, del qui arruixa les plantes del balcó mentre l’aigua cau sobre el cap dels transeünts, del qui mata la conversa perquè crida més que ningú, del qui orina en un arbre, va amb bicicleta en contrasentit, eructa davant de la parròquia en ple, posa música a tot volum, parla als fills a crits, llança papers a terra, pinta grafits sense permís, o deixa la bossa del fem a la vora del contenidor.

Parle del salvatge que tu i jo coneixem de sobra; el d’anar per casa.

T’acompanya. Sempre. Te’n vas, ell hi va. En tornes, ell també. No te’n pots desprendre perquè el trobes pertot arreu. És com una ombra que s’ha acoblat a la teua o com una sangonera que se t’enganxa al dit i que no pots fer desaparéixer ni sacsejant la mà amb tota la còlera del món. No importa que vages al nord o al sud, que siga hivern o estiu, que siga dona o home. El salvatge té la capacitat per anar transformant-se i és capaç d’adoptar diverses nacionalitats, sexes o edats. Per això resulta tan complicat anul·lar un salvatge d’anar per casa. En canvi, és extremadament senzill localitzar-lo i identificar-lo. Tan sols has d’obrir la porta de casa per detectar-ne un. O dos. O cent. El salvatge d’anar per casa és extraordinàriament immutable a les mirades de reüll, insensible a les súpliques, fidel a les seues expectatives i amb una consistència de marbre en les seues actituds. No respectar les normes de comportament de la societat a la qual pertany sol ser el seu objectiu vital. Rebutjar l’autoritat i la veritat, també. I la moderació, si pot.

Corruptes de barri, sangoneres de caixa B, lladres d’escala i salvatges d’anar per casa. Aquesta és la societat que tenim. No ens en podem queixar: el zoològic complet.

Només m’anima pensar que, ben mirat, som les persones civilitzades qui tenim la clau d’aquest reducte de bàrbars. Confiem-hi; no hi ha qui es resistisca a una bona d’educació. 

dissabte, 20 d’agost del 2016

No del teu sexe

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Eres una líder política, opines i influeixes en les decisions que afecten la teua conciutadania. Et respecten però hui s’ha fet públic, a través d’alguns mitjans de comunicació, que el vestit que portaves a la reunió d’autoritats que havies de presidir era excessivament agosarat. O massa clàssic. O poc femení.

Eres una professional que durant anys s’ha anat formant, en desigualtat de condicions, en un món laboral que continua penalitzant el sexe femení. Tu, per si de cas, calles que no has pegat ull per culpa de la febre del fill. O per la mare anciana que et reclama. O per la regla dolorosa.

Eres una atleta que s’ha sotmés, igual que els teus companys masculins, a un procés de selecció sever per arribar a la primera fila. Guanyes una prova i et salten llàgrimes d’alegria perquè saps de les renúncies que això ha implicat. T’admiren i destaquen de tu el somriure angelical i el short que et deixa a l’aire les cames ben tornejades i mitja galta de cul.

Eres una ciutadana que passeja una nit d’estiu. Sofreixes comentaris bròfecs o tocaments indesitjables, violència masclista. Després, quan narres el trauma, et pregunten què feies en aquell barri i a aquelles hores. I com vesties.

Et designen per gestionar un grup de treball i procures fer-ho de forma seriosa i professional; per això eres antipàtica, fins i tot intransigent. Tanmateix, eres preciosa, xata, perla, reina, ratllant la provocació, si et preocupes pel teu aspecte i si et pintes les ungles o t’obris una miqueta l’escot...  

No se’t permet ni un segon oblidar que eres dona. Que estàs satisfeta amb el teu cos i el vols mostrar. O no. Que aspires a tindre company o companya, viatjar sola, viure en comuna. O no. Que seràs violinista, arquitecta o telefonista. O no. Tant se val, perquè mentre decideixes cap a on dirigir la teua vida i ho portes endavant, el que en realitat desitges és que deixen de mirar-te com un objecte sexual, en tot, per tot i per a tot, i comencen a valorar-te com el que eres: un ésser humà. Perquè fa tant de temps que la guerra bruta entre tu i la càrrega libinidosa que alguns t’adjudiquen està en marxa que te’n sents esgotada, humiliada i farta.

Per això somies en el dia que les mirades tèrboles que et jutgen s’apaguen per sempre més i que qui aplaudisca les teues minúscules o grans victòries reconega, sense haver de recórrer a cap altre argument, que provenen únicament del teu talent i de la teua força. No del teu sexe.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Dies viscuts

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: com cada matí els companys de classe passaven a arreplegar-la per fer junts el trajecte a l’escola. El pare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va entrar al lavabo i va descobrir aquella taca de sang als pantalons. Anà a casa a dinar i la van rebre els ulls plorosos de la mare: el pare havia sofert un desmai, tot i que ja se n’havia recuperat.

Quan va traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i temors, es va dirigir a la cafeteria de l’institut i el va veure: pell setinada i d’uns dèsset anys, va calcular, igual que ella.

Recordà que celebraven una conferència a la facultat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar. Al cap d’una hora, ja havien fet l’amor.

Poc després, ell li va dir que l’estimava de veritat però que tenia pressa per menjar-se el món i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar i crits de desesper, no tardà a fixar-se en un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan es consumia de plaer entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un tercer infart. En aquesta ocasió, però, s’havia rendit.

Va córrer a casa. Pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar de viure plegats.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i va acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes d’emoció, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van comunicar que la mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats per avisar que no hi aniria a treballar perquè havia de celebrar l’admissió a la universitat del fill major.

Al capvespre, l’home de la seua vida l’acompanyà al soterrar de la mare. De camí, assistiren al naixement del primer nét.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquell pis tan buit de presències i alhora tan farcit de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant el rostre acanalat del seu company, va somriure i el va besar; tenien tot el temps del món. Començava un nou dia.

divendres, 29 de juliol del 2016

De vegades correria de puntetes sobre la platja immensa de la vida i em deixaria caure pel balcó de l'horitzó. Faria garlandes amb els última raigs de sol i la bromera de la lluna impacient.
De nit fosca, m'encendria abocada a la llum d'un far i esperaria, entre abraçades de sirena, el retorn de l'alba dels meus anys.
De vegades em sent tot allò que se'n va i torna.
De vegades renasc.

dissabte, 23 de juliol del 2016

Un carrer amable

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE JULIOL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents.
M’esforce per contemplar-ho tot amb una mirada per estrenar, com ho faria una turista que descobreix, per primera vegada, un racó del món. Però ni sóc turista, ni aquests carrers són novells per a mi; al contrari. Cada porta, cada llindar té perfilats uns rostres i, fins i tot, el ressò de moltes veus. Tanmateix, no reconec en aquella plaça del Pou o en l’estretor del carreró de l’estació, els colors i les flaires que m’embolcallaven quan hi jugava de menuda. Qui hi juga ara? On són aquelles partides de sambori, aquelles corregudes, els tallerets de costura, nines incloses, que retenien els riures de les criatures a l’exterior de les cases fins que la lluna mateix començava a badallar?  Quanta imaginació es concentrava a l’aire lliure! Inventàvem jocs, contàvem mil històries, preparàvem malifetes innocents...
Nous costums i noves inquietuds han alterat el ritme de les nostres existències. Ja no hi ha temps per prendre la fresca a la porta de casa, asseguts en el bancalet, i teixir confidències que s’enfonsaven en la matinada. I davant mateix dels adults, les criatures, lliures, fins que algú avisava que venia un cotxe, però sense temor a la veu perquè sabíem que el vehicle entraria lentament en un territori que encara no era seu. En quin moment aquell crit que representava una alegre alteració de la rutina va emmudir? En quin instant vam recollir hamaques i botiges i vam posar el forrellat a aquella manera d’existir?
Som el que creem; també el que destruïm. Venim d’una època fosca que ha intentat esborrar els nostres paisatges i la raó per viure’ls; és hora de recuperar-los, de tornar a dibuixar-los, si cal. Hauríem d’obrir panys i eixir a buscar estratègies per rehabilitar l’horta i els llauradors, redefinir jardins i obrir espais urbans comuns. És factible una nova manera de ciutadania. Podem, entre tots, alentir el temps, allargar les converses i estrényer les abraçades.

Hauríem de fer possible que una nit qualsevol, una lluna de nata il·lumine les rialles d’uns infants  jugant en un carrer amable.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç).

dilluns, 18 de juliol del 2016

Vosaltres que ja no hi sou, empresonats, assassinats, soterrats enmig del menyspreu d'un poble genocida.
Vosaltres que vau perdre una guerra, una vida, una llibertat...
I nosaltres que encara hi som, removent terra i consciències per retornar els vostres cossos als llavis de qui vos han estimat sempre.
Conservem l'orgull, en forma de corona florida, per perfumar les vostres tombes.
Hui fa 80 dolors que sofrim anys.

dissabte, 9 de juliol del 2016

Festa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 9 DE JULIOL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
            Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, excitat i gelós del germà, encetava uns passos de salsa enmig de la plaça. Avergonyida, he intentat de mantindre'ls tancats en les sabates però els ditets han aguaitat l'ungla per fora i ja no hi ha hagut manera de recuperar-los.
            Quan encara no m'havia refet de la mitja sessió de ball forçada, la cama dreta se n’ha anat a córrer una marató; la seua bessona, però, m'ha procurat tranquil·litzar i m'ha assegurat que ella no m'abandonava. No cal dir que me n'he alegrat molt perquè almenys tenia un membre per continuar el meu passeig programat, però la mandrosa m'ha deixat sense recursos quan s'ha estirat sobre uns escalons, a ple sol, per gaudir mirant els vianants.
            He procurat, aleshores, que les mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses, i s’han dedicat tota l'estona a moure els dits per saludar efusivament els vehicles que circulaven amunt i avall.
            En un intent desesperat per salvar la meua dignitat i dominar el que em quedava de cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant per tal d'anticipar-me qualsevol obstacle. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la vista en el cel i s’hi ha enganxat quatre hores seguides, embadalit, contemplant com quatre nuvolets de crema tacaven el turquesa infinit; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els gesmilers dels voltants.
            Jo que pretenia estirar-me sobre la gespa del parc i gaudir dels primers instants de plaer de l'any, arrossegant-me i mig encegada, he hagut de buscar el recer d'un arbre gegant per apartar-me de les insolències dels veïns que ja m'assetjaven. A poc a poc, el cos ha anat tornant a l’obediència absoluta i he notat, per fi, com em deixava anar i queia en una somnolència d'allò més agradable.
            Quan pensava que aquella rebel·lió corporal havia passat a la història, de sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Les convulsions han pujat d'intensitat fins que, tot d'una, he esclafit a riure i a riure davant de la mirada atònita del món sencer.
            Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela llatina, s’ha llançat a cantar a plena veu una ària contundent en una llengua que ni jo mateix  reconeixia, quan he entés que el meu cos celebrava l’alegria de la terra que, per fi, despertava. 
             Començava l'estiu.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç). 

dissabte, 25 de juny del 2016

Costa de dir

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE JUNY DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel.

Se li acudeixen tots els llocs comuns que ha anat aprenent al llarg de la vida per suavitzar situacions d’alt risc com aquesta, però ara, ara que ho necessita com mai, no gosa actuar. I si amb la seua actitud benintencionada, però probablement inoportuna, l’alarma encara més? Quina classe de paraules, es pregunta, poden arribar allà dins on el terror excava les entranyes?

Mentre camina cap a la silueta fràgil, somrient obertament perquè ara aquella també l’ha vista, pensa en allò que realment li agradaria confessar-li. De vegades, la vida és una merda, li xiuxiuejaria abraçant-la ben fort, allí enmig de tot i de tots, i estic tan dolguda amb el destí que t’ha tallat l’alé que m’has de permetre que plore amb tu, perquè les llàgrimes compartides són barques etèries que esquiven el paisatge accidentat de la vida i dels penya-segats profunds. M’agradaria que em permeteres acompanyar-te tan lluny com vulgues, amb les meues mans que esdevindran les teues crosses, i amb el so de la meua veu que farà volar el teu cos inert.

Sí, això és exactament el que li diria si no fóra per aquest nuc a la gola, pel pudor que la fa emmudir, per la por a sentir-se fora de lloc, pel convenciment que el seu entorn ja es farà càrrec de consolar-la, i perquè en el fons qui és ella per...?

I quan paren, l’una davant de l’altra, li pregunta que com va tot. Regular, contesta l‘amiga. A veure quan quedem per parlar. Sí, bé. Et trucaré, bonica. És clar que sí. Adéu. Adéu.

L’amiga reprén el seu camí descendent amb els ulls banyats de solitud. Ella recupera el pas amb un forat immens entre el seu jo més íntim i el món que li ha modelat la misèria que va repartint. I es queda maleint-se per no haver sabut, per no haver gosat, i no entén per què es reserva sempre, davall de tones de vergonyes, de respectes enganyosos i d’egoismes dispars, allò que ara li bull per dins amb tots els focs del penediment.

Era tan fàcil dir-li que l’estimava.

diumenge, 12 de juny del 2016

Per totes les violències que han de desaparéixer.
Per totes les diferències que ens unixen.
Descanseu en pau.


dissabte, 11 de juny del 2016

Apocat

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 11 DE JUNY DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i...
... un, dos, tres segons...
Alumne 1 i 2 em pregunten què significa "apocat". Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista.
Alumne 3 espera, impacient, i m'ho torna a preguntar. Li ho aclarisc. Als dos minuts, alumna 4 em pregunta què vol dir " apocat". Li ho faig saber.
Alumna 5 i alumne 6 riuen perquè han coincidit a alçar la mà alhora per preguntar-me què vol dir " apocat ". Pose els ulls en blanc i els ho definisc. Passen deu segons i alumne 7 em demana si “apocat” significa “advocat”. Li dic que no, home, no, ara t'ho resolc.  
Alumne 8 i alumna 9 xarren en veu baixa. –Eh! –els interpel·le–, esteu copiant? -No, és que no sabíem què volia dir " apocat ". –Ah! –retruque jo–, però això m'ho heu de preguntar a mi. I els ho faig saber.
Alumne 10 fa: –Com? Com? Repetix-ho, per favor, que no ho he sentit. Li ho consentisc.
Alumna 11 bufa i m’hi acoste: –Què passa? –Res, que no entenc açò. –Quina cosa? –Açò; em pots definir “apocat”? I ho faig.
Alumne 12 alça la mà per dir-me que ha acabat l’examen. –Bé, tot no –detalla–, perquè no entenc què vol dir “apocat”. M’hi acoste i li’n done la definició.
Alumne 13 pega un crit “Apocat!”. El mire, astorada: s’ha adormit i ha tingut un malson, em diu.
Alumna 14 riu i jo li pregunte per què. “Perquè ha dit una paraula rara que no entén ningú.”
Alumna 15, futura mestra, mira el cel i sent que està a punt d’abandonar els estudis.
Alumne 16 s’alça per buscar la paraula “apocat” al diccionari. Passat un temps em diu que la paraula no existeix. M’enfade. Ell hi insisteix. “Això deu ser una paraula inventada... o un barbarisme”, em diu, tot milhomes. Li arranque el diccionari de les urpes. “Tros de suro! Aquest és castellà!”.
Alumna 17 i alumne 18 es passen una noteta. “”apocat” vol dir “ombligo””, hi ha escrit. Me la quede. I me l’engul.
Alumna 19 alça el braç: – Puc posar “tímid” com a sinònim de “apocat?”.
Alumnes 20, 21, 22, 24, 25... esclaten: “Ei, gràcies, alumna 19!” –diuen amb un somriure als llavis.

I així cada hora de cada curs de cada vida meua.