No del teu sexe

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 D'AGOST DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Eres una líder política, opines i influeixes en les decisions que afecten la teua conciutadania. Et respecten però hui s’ha fet públic, a través d’alguns mitjans de comunicació, que el vestit que portaves a la reunió d’autoritats que havies de presidir era excessivament agosarat. O massa clàssic. O poc femení.

Eres una professional que durant anys s’ha anat formant, en desigualtat de condicions, en un món laboral que continua penalitzant el sexe femení. Tu, per si de cas, calles que no has pegat ull per culpa de la febre del fill. O per la mare anciana que et reclama. O per la regla dolorosa.

Eres una atleta que s’ha sotmés, igual que els teus companys masculins, a un procés de selecció sever per arribar a la primera fila. Guanyes una prova i et salten llàgrimes d’alegria perquè saps de les renúncies que això ha implicat. T’admiren i destaquen de tu el somriure angelical i el short que et deixa a l’aire les cames ben tornejades i mitja galta de cul.

Eres una ciutadana que passeja una nit d’estiu. Sofreixes comentaris bròfecs o tocaments indesitjables, violència masclista. Després, quan narres el trauma, et pregunten què feies en aquell barri i a aquelles hores. I com vesties.

Et designen per gestionar un grup de treball i procures fer-ho de forma seriosa i professional; per això eres antipàtica, fins i tot intransigent. Tanmateix, eres preciosa, xata, perla, reina, ratllant la provocació, si et preocupes pel teu aspecte i si et pintes les ungles o t’obris una miqueta l’escot...  

No se’t permet ni un segon oblidar que eres dona. Que estàs satisfeta amb el teu cos i el vols mostrar. O no. Que aspires a tindre company o companya, viatjar sola, viure en comuna. O no. Que seràs violinista, arquitecta o telefonista. O no. Tant se val, perquè mentre decideixes cap a on dirigir la teua vida i ho portes endavant, el que en realitat desitges és que deixen de mirar-te com un objecte sexual, en tot, per tot i per a tot, i comencen a valorar-te com el que eres: un ésser humà. Perquè fa tant de temps que la guerra bruta entre tu i la càrrega libinidosa que alguns t’adjudiquen està en marxa que te’n sents esgotada, humiliada i farta.

Per això somies en el dia que les mirades tèrboles que et jutgen s’apaguen per sempre més i que qui aplaudisca les teues minúscules o grans victòries reconega, sense haver de recórrer a cap altre argument, que provenen únicament del teu talent i de la teua força. No del teu sexe.