Salvatge

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 DE SETEMBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En done fe: el salvatge existeix. Al principi no n’estava segura del tot i sempre que creia entreveure’n algun espècimen corria a amagar-me per poder-lo vigilar millor, protegida per una cortina o el tronc d’un arbre. A força d’estudiar-lo i d’haver de patir-ne el comportament, em vaig anar fent a la idea que sí, que el salvatge no és cap llegenda urbana. Aquest animal viu entremesclat entre el veïnatge i tan a prop de nosaltres que, ben sovint, ens esguita amb les seues males maneres. Parle del salvatge que de matinada brama als quatre vents, del qui arruixa les plantes del balcó mentre l’aigua cau sobre el cap dels transeünts, del qui mata la conversa perquè crida més que ningú, del qui orina en un arbre, va amb bicicleta en contrasentit, eructa davant de la parròquia en ple, posa música a tot volum, parla als fills a crits, llança papers a terra, pinta grafits sense permís, o deixa la bossa del fem a la vora del contenidor.

Parle del salvatge que tu i jo coneixem de sobra; el d’anar per casa.

T’acompanya. Sempre. Te’n vas, ell hi va. En tornes, ell també. No te’n pots desprendre perquè el trobes pertot arreu. És com una ombra que s’ha acoblat a la teua o com una sangonera que se t’enganxa al dit i que no pots fer desaparéixer ni sacsejant la mà amb tota la còlera del món. No importa que vages al nord o al sud, que siga hivern o estiu, que siga dona o home. El salvatge té la capacitat per anar transformant-se i és capaç d’adoptar diverses nacionalitats, sexes o edats. Per això resulta tan complicat anul·lar un salvatge d’anar per casa. En canvi, és extremadament senzill localitzar-lo i identificar-lo. Tan sols has d’obrir la porta de casa per detectar-ne un. O dos. O cent. El salvatge d’anar per casa és extraordinàriament immutable a les mirades de reüll, insensible a les súpliques, fidel a les seues expectatives i amb una consistència de marbre en les seues actituds. No respectar les normes de comportament de la societat a la qual pertany sol ser el seu objectiu vital. Rebutjar l’autoritat i la veritat, també. I la moderació, si pot.

Corruptes de barri, sangoneres de caixa B, lladres d’escala i salvatges d’anar per casa. Aquesta és la societat que tenim. No ens en podem queixar: el zoològic complet.

Només m’anima pensar que, ben mirat, som les persones civilitzades qui tenim la clau d’aquest reducte de bàrbars. Confiem-hi; no hi ha qui es resistisca a una bona d’educació.