dijous, 26 de gener del 2012

Vos diria, aquesta nit, que estic immensament afligida; que, de sobte, he sentit el terror i la ira dels qui van perdre la guerra; que la meua tolerància ha fet fugina; que mastegue la humiliació com si fóra ferro rovellat.
Vos diria, aquesta nit, que vull arrancar les meues arrels d'aquesta terra de bandits; que he perdut la brúixola que em guiava en el mapa de la concòrdia...
I cride, i brame, i rebente l'aire amb colps de puny.
Sé, tanmateix, que demà m'alçaré, i exiliaré el dolor, i convocaré els meus avantpassats i els diré que torne a estar amb ells, per ells i com ells, en primera línia de combat, i obriré la porta i un dia més, m'esperarà, inalterable com fa segles, la voluntat de sobreviure del meu poble.

dilluns, 23 de gener del 2012

Ho he decidit de sobte aquesta vesprada. Anhelava anar-me'n, viatjar, volar lluny d'ací. Ja sé que no era moment d'abandonar les meues obligacions familiars, laborals i socials, però necessitava carregar-me d'energia; tornar a creure que l'impossible és possible; que el món sencer m'espera amb els braços oberts; que la fantasia i la il·lusió sempre guiaran la meua vida; que els amics m'adoren; que encara puc véncer en tots els camps de batalla; que sóc immortal, especial, única...
Aquesta vesprada, he viatjat amb els ulls tancats.
Durant unes hores, he tornat a tindre 20 anys.

diumenge, 22 de gener del 2012

Ja sé que en moltes ocasions, massa, hem demostrat que som un poble de vençuts, de figues molles covards, d'estirajaquetes, de panxacontents en venda, de ramat d'ovelles, disposades a buidar-nos de llet a canvi d'una carícia al llom... Però en la història de cada poble hi ha moments que esdevenen pilars del futur, instants i accions que ens rellancen al camí de la vida. Quan, a més, resulta que el pas endavant el donen no els dirigents sinó els dirigits, només ens queda preguntar-nos si l'existència no seria més digna i més feliç sense totes aquestes panxes i carteres unflades a costa dels nostres sacrificis. Hui, milers de veus han ressonat pels carrers de València. Passe el que passe a partir d'ara, per a tots nosaltres, el silenci ha deixat d'existir.

dilluns, 16 de gener del 2012

No tots els morts són iguals

I un bon dia, tu, ésser viu, busques el teu cor i no el trobes, i t’adones que ja eres ésser cadàver. La mort no sap d’habilitats socials i, fanàtica com és amb el seu treball, segresta vides a l’instant, sense compassió ni mesura. Hermètica, no atén paraules i et separa d’allò que vas ser, sense preocupar-se per farcir d’esperança el buit que has creat. És realment inhumana la mort. Tanmateix, de vegades, la mort és amiga: quan un cos clama per fugir, empaitat per un dolor descomunal o quan el sofriment del cor esmicolat suplica un desenllaç imminent. No seré jo qui jutge la mort; no hi pot haver judici a allò que és un tot sense escletxes. Tanmateix, sí que m’atorgue el dret de jutjar els morts. Els morts no són essències fantasmagòriques creades del no-res; els morts són residus de vius, són el que roman d’una existència real, amb plena implicació en les altres existències que han confluït en el nostre entorn.

Ahir va morir un individu que duia moltes vides reclòs en un infern sense eixida: la dels ressentits i dels venjatius. Durant dècades es va ocupar personalment de facilitar la vida a la mort, i la va invitar ben sovint a visitar els seus compatriotes, gent humil, treballadora, indefensa però compromesa amb la llibertat i el futur del seu país.

Tant va ser el desesper del personatge per sadollar-se de la sang dels seus enemics, que la mateixa mort, espantada per aquell odi sense remissió, va decidir deixar-lo de costat i esperar que ell mateix s’ofegarà en les seues baves endimoniades. I se’n va allunyar durant molts anys, esperant, inútilment, el penediment del monstre que no va gosar mai violar la seua memòria amb el record de les víctimes innocents que ell mateix havia sentenciat.

Ahir, la mort, apressada, va tornar i el va atrapar. Amagats en la profunditat dels plecs de la pell caduca, els ulls de l’home continuaven refulgint d’odi i de fredor. Com en els primers temps. Com sempre. Però la mort no se’n va adonar perquè tenia molta pressa i no se li va ocórrer preguntar-li com havia conservat aquella amargura durant tants anys. Li va tancar els ulls, i uns quants es van commoure, no per qui era, ni pel que era o havia sigut, sinó perquè havia esdevingut un respectuós i pacífic ésser cadàver.

Tanmateix, la resta del món va sospirar i va cridar ben fort que el que ens calia resguardar, no era l’última imatge que l’univers tindrà de nosaltres, sinó l’empremta d’allò que vam ser i fer en la nostra vida, que serà la que quedarà encallada, per sempre més, en l’oceà de la memòria de la humanitat, com un monòlit permanent al nostre pas per la vida dels altres.

Que descanse en pau, senyor Fraga. Ara, el record de la seua vida està en les nostres mans.

diumenge, 8 de gener del 2012

Demà ens alçarem, com sempre, quan la nit encara serà fosca. Com cada dia, ens arreglarem, desdejunarem i ens dirigirem al nostre centre de treball. Treballarem, com des de fa dècades, amb ganes. Ensenyarem al nostre alumnat, l’escoltarem, contestarem les seues preguntes, aclarirem els seus dubtes. I, seguint el nostre caràcter, ens enfadarem amb nosaltres mateixos per no haver-ho fet millor, per no haver sabut proposar més exemples, per no haver preparat més exercicis de reforç, més activitats lúdiques, més projeccions, més dossiers, més jocs... Quan acabe les classes, com tenim per costum, ens quedarem una hora llarga per parlar amb la junta directiva, amb el departament d’orientació, per omplir documents, revisar carpetes, reunir-nos amb companys, atendre editorials... Tanmateix, no retallarem ni una paraula de les nostres explicacions aclaridores, no rebaixarem ni un segon l’esforç titànic que dediquem als adolescents, no defugirem les famílies que ens busquen per abocar-nos el seu desesper, no reduirem les paraules d’encoratjament al nostre alumnat.

Ensenyants retallats i indignats, vos desitge una feliç tornada a les aules.