I un bon dia, tu, ésser viu, busques el teu cor i no el trobes, i t’adones que ja eres ésser cadàver. La mort no sap d’habilitats socials i, fanàtica com és amb el seu treball, segresta vides a l’instant, sense compassió ni mesura. Hermètica, no atén paraules i et separa d’allò que vas ser, sense preocupar-se per farcir d’esperança el buit que has creat. És realment inhumana la mort. Tanmateix, de vegades, la mort és amiga: quan un cos clama per fugir, empaitat per un dolor descomunal o quan el sofriment del cor esmicolat suplica un desenllaç imminent. No seré jo qui jutge la mort; no hi pot haver judici a allò que és un tot sense escletxes. Tanmateix, sí que m’atorgue el dret de jutjar els morts. Els morts no són essències fantasmagòriques creades del no-res; els morts són residus de vius, són el que roman d’una existència real, amb plena implicació en les altres existències que han confluït en el nostre entorn.
Ahir va morir un individu que duia moltes vides reclòs en un infern sense eixida: la dels ressentits i dels venjatius. Durant dècades es va ocupar personalment de facilitar la vida a la mort, i la va invitar ben sovint a visitar els seus compatriotes, gent humil, treballadora, indefensa però compromesa amb la llibertat i el futur del seu país.
Tant va ser el desesper del personatge per sadollar-se de la sang dels seus enemics, que la mateixa mort, espantada per aquell odi sense remissió, va decidir deixar-lo de costat i esperar que ell mateix s’ofegarà en les seues baves endimoniades. I se’n va allunyar durant molts anys, esperant, inútilment, el penediment del monstre que no va gosar mai violar la seua memòria amb el record de les víctimes innocents que ell mateix havia sentenciat.
Ahir, la mort, apressada, va tornar i el va atrapar. Amagats en la profunditat dels plecs de la pell caduca, els ulls de l’home continuaven refulgint d’odi i de fredor. Com en els primers temps. Com sempre. Però la mort no se’n va adonar perquè tenia molta pressa i no se li va ocórrer preguntar-li com havia conservat aquella amargura durant tants anys. Li va tancar els ulls, i uns quants es van commoure, no per qui era, ni pel que era o havia sigut, sinó perquè havia esdevingut un respectuós i pacífic ésser cadàver.
Tanmateix, la resta del món va sospirar i va cridar ben fort que el que ens calia resguardar, no era l’última imatge que l’univers tindrà de nosaltres, sinó l’empremta d’allò que vam ser i fer en la nostra vida, que serà la que quedarà encallada, per sempre més, en l’oceà de la memòria de la humanitat, com un monòlit permanent al nostre pas per la vida dels altres.
Que descanse en pau, senyor Fraga. Ara, el record de la seua vida està en les nostres mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada