El silenci

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diumenge passat vaig assistir a un parell d’espectacles que d’alguna forma, casualitats de la vida, giraven al voltant d’un mateix tema: el silenci. De matí, a l’Institut Municipal de Cultura de Meliana, vam gaudir del concert d’Edu Comelles, un homenatge a la manera de respirar del paisatge quan ens n’absentem i quan la seua veu, i no la nostra, recupera el domini de l’espai. Sobre el murmuri del riu, el cant dels grills o sobre l’alba quan esgarra la falda de dol nocturn, l’artista deposita delicadament la seua música, un altre silenci fragmentat que s’acobla a la cadència de la natura.

A la vesprada, al Teatre El Musical, Blanca Portilllo, sublim, ens oferí una interpretació de Silencio, una joia literària de Juan Mayorga basada en el seu discurs d’ingrés a la RAE, on reflexiona sobre el paper del silenci dalt de l’escenari, en la literatura clàssica i en la vida dels éssers humans.

Aquesta coincidència, en unes activitats culturals que naixen de llocs diferents, no és fortuïta. Des de fa un temps, una part de la societat s’esmerça per establir límits al soroll, per recuperar el silenci vital que permet reconéixer-nos. El silenci ens és necessari per a un acte fonamental de la humanitat -afirma Mayorga al seu monòleg-: per escoltar les paraules dels altres i per dir les nostres. En efecte, el silenci hauria de ser el joier on les paraules s’arreceren de les tempestes. Anhelem atenuar l’enrenou permanent i omnipresent que ens assetja; el rebombori interior, el que habita i perviu dins de nosaltres, el que ens parla de fracassos, de pèrdues o d’esperances marcides; aquell que, sense ser-ne conscients, hem anat bastint i que poques persones en són coneixedores. I el guirigall de fora: l’aclaparament informatiu, els rius d’estímuls que ens exposen sense descans a opinions, debats, acusacions, defenses que, d’una manera o altra, amb més o menys implicació, ens forcen a posicionar-nos a tothora.

Ai, quants silencis hem extraviat pels camins de la història universal i individual! Si els haguérem conreat, si tinguérem ara la paciència de protegir-los, és possible que ressonara pel món un altre eco, una altra manera de compartir-nos, més serena i menys violenta. 

L'agenda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Un dels regals que em van fer quan em vaig jubilar, fou una agenda. Quina sorpresa. Per a què havia de menester un organitzador algú a punt d’encetar temps i vida generosos? La vaig apartar i me’n vaig oblidar, i em vaig dedicar a explorar la nova etapa que se m’oferia.

El primer any va ser deliciosament atropellat. Vaig acompanyar l’horta en els canvis estacionals, vaig llegir amb deler, vaig engolir maratons de sèries televisives, assistir a conferències, i quedar, dia sí i dia també, amb les amistats que m’havien precedit en la jubilació. Tot anava rodant a un ritme, ara frenètic, ara pausat, i jo em sentia borratxa d’eufòria.

I en això que, de sobte, arribà la pandèmia. El terror va envestir la nostra vida social i, de rebot, la personal. Els meus propòsits entusiastes, igual que per a la resta de la humanitat, es van diluir. Les setmanes de confinament m’embolcallaren en una mena d’apatia quasi embriagadora. Procurava impedir que el riu de monotonia m’arrossegara, però les notícies i l’absència de la meua gent m’enfonsaven a poc a poc. Em vaig convéncer que necessitava un salvavides. Un salvavides que, donades les circumstàncies, només trobaria entre les quatre parets de casa. I aleshores recordí l’agenda. No em serviria per anotar-hi cap projecte, perquè el futur s’havia congelat, però em faria companyia en el túnel que em tenia presonera. Comencí a reflectir-hi allò que sorgia d’entre els plecs de la tristesa: tresors que rescatava de calaixos que duien segles sense obrir-se i que m’omplien de visions desateses, sentiments desvetllats gràcies a la música o la lectura que el temps sobrer em permetia eixamplar, imatges que em volaven pel cap i que em delia a reproduir a l’hora d’escriure, topades amb capvespres que declamaven poesia... Qualsevol vivència mínima adquirí una aparença colpidora.

Ara que sembla que hem tornat a reconstruir-nos per continuar destruint-nos; ara que, de nou, vivim abocats al frenesí de la immediatesa i del soroll desmesurat, freqüente sovint aquell diari meu de les grans coses menudes, on vaig trobar un rescat, reclinant sobre el full en blanc els arabescos d’afectes i humilitats que ens adoben l’existència de felicitat.