diumenge, 15 de desembre del 2013

AGONIA

Publicat al diari digital LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ



Des de fa un temps viu encollida, com si el fet d’empetitir-se, de fer-se invisible, la posara a recer del seu destí cruel. Fins fa uns anys, encara s'alçava, orgullosa, i feia valdre la seua bellesa i aquella aroma que trasbalsava tots els éssers vius de la zona. Era la reina del poble, la que despertava primera, la que es rendia l'última, quan els darrers raigs de sol suplicaven, agonitzants, des d'un horitzó diluït, uns instants més de vida.

Però d'això ja fa molt de temps. Ara té els membres rígids de viure reclosa, d'habitar només en ella mateix. Sap que li queda poca vida. No és que li ho hagen dit, així, a boca de canó, perquè tothom evita de pronunciar-se sobre la mort d'un altre, ni que siga pel temor que desperta la pròpia mort. No, ningú no ha vingut a xiuxiuejar-li, en un racó del cor, que la línia de l'infinit està a punt de travessar-la. Tanmateix, ella ho nota. És gat vell i reconeix l’olor de la mort perquè l’ha ensumada a base de bé al llarg de la seua existència.

Malgrat la certesa que la posseeix del final que s’acosta inexorable, ella no es lamenta. Es nota gastada, anciana, vulnerable: res no és com abans. Endevina que el seu temps ha acabat. Ni tan sols els amics, que s'estremeixen quan la veuen en aquest estat, que lluiten per salvar-la, no poden evitar apartar els ulls del seu cos putrefacte i corromput. De l’exterior, li arriba el clam de dolor d’aquells que ja evoquen el seu nom com una llegenda. El diagnòstic és inequívoc: morirà per asfíxia. Ella hi hauria afegit “i per cobdícia”.

Des de fa un temps, la meua horta viu encollida, esperant l’abraçada infinita del temps.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Natalici

De primer, quan va nàixer, ens vam pintar als llavis les cinc lletres del seu nom per assaborir-lo nit i dia. Després, ens vam deixar inundar per la melodia de la seua primera veu i pels seus gestos de vellut. Sense pietat, li furtàvem besos, abraçades i somriures que preteníem guardar només per a nosaltres. Els capvespres només tornaven per vigilar-li el descans, i l'alba tan sols naixia per espantar-li els malsons.
Amb el pas del temps, vam aprendre a observar-la de lluny, mentre, discretament arrecerats darrere l'amor, intentàvem construir-li un camí sense revolts ni ponts fràgils que travessen rius tumultuosos.
Amb ella, hem descobert que de vegades el silenci parla, que el cor sempre perdona i que junts som invencibles.

D'ací a uns minuts, la nostra filla complix 21 anys. Li regalarem, com cada dia, la nostra vida i el nostre amor infinit.

dijous, 12 de setembre del 2013

Aquesta vesprada, a les 17.14 en punt, un vent rialler ha baixat del nord. Que el seu alé perfumat apague les flames de l'odi i alimente la nostra llibertat.

dimarts, 10 de setembre del 2013


Per fi, ja està ací!



dijous, 5 de setembre del 2013

Acabe de sopar un bullit d'estrelles tendres, amanit amb quatre gotes de pluja del desert, reserva del 2000. En acabant, dues tallades de lluna, amb un raig de licor de plata. A l'hora del café, no m'he resistit a servir-me una copa de nit fosca ben freda. Em desvetllarà, cert. Però quan els somnis m'acaronen, sé que la nit em cobrirà amb el mantell daurat de l'alba.
31: treballadors que han trobat faena al mes d'agost en tooooooot l'estat espanyol. Iu-pi.
600.000: euros. Res. Quatre xavos que su majestad y su infanta fan circular entre carteres privades sense hisendes furonejant-los la seua moralitat.
91: milions d'euros. Preu que l'equip de futbol del PP, subvencionat per un banc rescatat, paga per un toca-pilotes.
400: euros. Una de les múltiples multes estiuenques per "provocar l'autoritat i alterar l'ordre públic" parlant valencià i mira que vos agrada furgar i fer mal.
43-47-7: metro València. Morts, ferits i anys de silenci i menyspreu.
11: setembre. Veïns del nord. A vore si és veritat.
5: setembre. Malgrat tot, malgrat alguns: bon dia.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Estava anunciat; per això he aguaitat a la finestra i m'hi he quedat fins que el capvespre ha començat a devorar ombres. Ho necessitava amb desesper, quasi amb ràbia. De sobte, el cel s'ha posat generós i s'ha sacrificat per nosaltres. 
Hui, ha plogut versos. I el món ha tornat a salvar-se.

dilluns, 2 de setembre del 2013

Quina deu ser la veu que t'impulsa a continuar endavant, quan els anys t'han encorbat l'esquena i l'esperança? Quin déu d'anar per casa t'acompanya en l'últim tram del sender de la vida? Per què no puc penetrar la foscor que et sepulta lentament? Per què, mare, em parles com si jo ja fóra passat?

divendres, 30 d’agost del 2013

Hui he caminat sobre les ones, he llepat amb gust la crema d'un núvol, he maquillat un arbre de flor i una flor de foc d'artifici, he fet una carrera amb els coloms de la plaça i he escalat una muntanya de confetis.
Hi ha dies que només la fantasia em manté viva.

dijous, 29 d’agost del 2013

Plou prou però per a lo prou que plou i cou, no és nou, el poble no es mou.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Ja he estés la roba: llençols de cel blau, bufandes de núvol, braços de camises abraçats a la brisa. I un somriure pessigat entre quatre pinces de sol.

divendres, 9 d’agost del 2013

Si dic bon dia és perquè parle valencià.
Si pronuncie amb goig  Xàtiva, Llíria o Carcaixent és perquè parle valencià.
Si els meus fills són  Jaume, Jordi, Neus o Llum és perquè parle valencià.
Si use tenir i venir però també tindre i vindre és perquè parle valencià.
Si em sent a prop d'Estellés i d'Ovidi és perquè parle valencià.
Si tinc un jardí a vessar de margarides i roselles és perquè parle valencià.
Si decidisc generosament "hablarle en castellano" és perquè parle valencià.
Si vosté sap que jo existisc és perquè encara parle valencià.

La meua llengua no provoca, no insulta , no intimida .
No agredix.
No margina.
La meua llengua fa viure el poble que la vetla .
La meua llengua fa lliure el poble que la parla.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Ahir de matí, vaig deixar, sobre les cames invàlides de ma mare, un exemplar del meu  llibre nou Paraules dolces. No va dir res, però el va besar moltes vegades. Anit, encara hi estava abraçada.
De vegades també hi ha silencis dolços. En done fe.







divendres, 12 de juliol del 2013

DIU RICARD PERIS, D'ANDANA EDICIONS:

"Ja estem molts pensant en els vacances d'estiu.... però, abans de marxar volem compartir amb vosaltres una de les novetats que estem preparant per al setembre.... el nou llibre de Maria Jesús Bolta: Adéu família! 
Il·lustrat per Julia Cejas! Quina història més divertida de pares, adolescents i conflictes ens espera per al setembre."


dilluns, 1 de juliol del 2013

Mirada

He apartat la cortina de llàgrimes i he vist el temps que passava volant. 
He tornat ràpidament cap endins; de vegades, la vida s'ha de viure d'amagat.

dimarts, 25 de juny del 2013

Agafes un parell de cares morenes, d'ulls negres i cabells de betum; hi afegeixes un bon esclat de riure fresc instal·lat permanentment en el bon humor; hi deixes caure unes gotes oloroses de patriotisme fervorós i unes llàgrimes de saber encuriosit; ho remates tot amb bona cosa d'abraçades i de complicitats... I ja teniu dibuixada la meua família. 
La fórmula? Màgica, de tan senzilla.

dilluns, 24 de juny del 2013

Sovint, massa sovint, l'esforç que dediquem per atendre els altres, no té resposta. Sacrifiquem temps, comoditats, tranquil·litat per fer costat a les persones que ens necessiten. Evidentment, quan la situació pesarosa es resol, no passem factura per la nostra dedicació altruista; tanmateix, esperem, de retruc, un somriure de felicitat, una abraçada silenciosa, unes paraules d'agraïment. Sé, però, que en la majoria dels casos no arriben. No ho oblidem la pròxima vegada que algú ens deixa el muscle per plorar, es manté despert per escoltar les nostres penes o ens ajuda a aconseguir un somni.

dijous, 20 de juny del 2013

El libro del PPt

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí, y le dijo con gritos y gestos prehistóricos que se largara. Como fuera o fuese que el animal no le entendió, díjose de hablarle a golpes de voz secos, y lo intentó: "Che-tu-par-dal-en-cá-stás-a-sí?". Y la bestia, subyugada por aquella melodía lingüística, quiso imitarlo y respondió: "En-cá-com!". "En-ca-com"? El valenciano prehistórico, ofendido por la chulería de su antepasado, no pudo mandarle a freir espárragos porqué ya no era la estación y decidió cambiarlo por otro alimento más antiguo que la corteza terrestre. Le atizó una expresión salida de su mente fantasiosa y llena de símils: "Pos-vés-ten-a-fer-l'ar-ròs!" que, con el paso del tiempo y la adquisición de la cultura en esta parte del Mare Nostrum, dió lugar a la gentil invitación "Pos-vés-ten-a-fer-a mà" i a la confección de un arroz prehistórico que ha llegado hasta nuestros días.


Y con eso tenemos explicado el origen de la lengua y el de la paella de la parte oriental de esta nuestra nación española. 


Firmado: PP valenciano.

diumenge, 16 de juny del 2013



Rússia? Itàlia? Àustria? No. València.
La bellesa del món està ací mateix.

dijous, 13 de juny del 2013

Ella sap que el meu amor és infinit. I la memòria eterna. 
Però la vida, la meravellosa vida, la maleïda vida, no.
Si l'ésser humà sol mimetitzar-se amb l'entorn, què es podia esperar del poble valencià, si vivim en el "golfo de València"!!!

dimecres, 12 de juny del 2013

Obsolescència programada: una rentadora, un microones, un Rajoy, un rellotge, un Papa, un alcalde corrupte, una bicicleta, una màquina d'escriure, un assessor cuiner, un ascensor, un Aznar amb la seua bom Eta, un mòbil, un govern del PP en ple.

Ànims, que hi ha recanvi!

diumenge, 9 de juny del 2013

Hi va haver un cúmul de mots assolellats, barrejats amb una miqueta de terra bruna i olorosa. En acabant, es van obrir dues magranes i els seus grans vermells es van enfilar cap a l'horitzó de ponent i s'instal.laren en un capvespre sense fi. Cada gota d'aigua es va enllaçar a una alga i una estora de mar reposada va cobrir el paisatge. Les aromes ataronjades van perfumar el vel turquesa que baixava del cel i els homes i les dones van entonar l'himne que els agermanava. 
En aquest moment, va nàixer el meu país. 
En aquest moment, naixia jo.

divendres, 7 de juny del 2013

Milers de pors i de dubtes. Només una certesa: sé que no moriré mai.

dilluns, 3 de juny del 2013

Corrent

He trobat un corrent d'afecte circulant per les meues venes. Es dirigeix, irremeiablement,  a la teua mar.

diumenge, 2 de juny del 2013

Escletxa de llum

No tingues por. Busca refugi en els meus besos arquejats, que jo esquinçaré la nit a mossos i et duré l'alba.


dimarts, 21 de maig del 2013

Un sol viu

Un sol viu com un vesper lligat a la terra per un cordell de gotes de pluja efímera; una mar asseguda eternament als peus d'uns cims patriarques; aromes juganeres perseguint-se entre cavallons infinits; pous de neu verge i coves de temps congelat; muralles que obrin records, camins perduts retrobats, pobles nàufrags rescatats; oliveres, ametllers, tarongers, cireres, nesprers; músiques enganxades a veus eternes; poemes que arreceren els segles; noms que m'il.luminen les llàgrimes...
De quin país voleu que parle? Del meu. Del País Valencià.

diumenge, 19 de maig del 2013

Ja de lluny

Hi ha un vel de tristesa que em separa de tu, ara que voldria fondre'm en la teua solitud. Avances sola pel camí nevat i totes les dreceres se'm desfan a les mans.

dijous, 16 de maig del 2013

De mentida

La diputada Amorós es burla dels 720 000 aturats i es pregunta, bromista ella, si és el número de la loteria de Compromís. Cremada en la foguera de les xarxes socials, rectifica i confessa que en realitat estava molt lluny de la pancarta i no ho va llegir bé. Mentix Carmen?

González Pons, sensible com la punta d'un iceberg a la majoria dels drames socials que l’envolten, denuncia que la PAH va protagonitzar un escratx a sa casa de tal violència que riu-te tu dels atacs dels hutus i dels tutsis junts. Testimonis i membres de l’associació certifiquen que només hi participaren unes poques persones durant uns minuts. Mentix Esteban?

Cotino, gran cristià de crucifixos i hòsties, jura que ell, quan va visitar els familiars de les víctimes de l’accident de metro, només pretenia ajudar-los desinteressadament. Els familiars testimonien que els va oferir treball i els va pressionar perquè renunciaren a la via judicial. Mentix Juan?

Bárcenas, antic tresorer del PP i antic amic de la plana major del PP, alleugeria la penosa vida dels dirigents populars d’alt rang amb sobresous sucosos. El president del govern espanyol ho nega. Mentix Mariano?

Aznar declara que ell no dirigix el país anomenat Reino de Espanya des de la FAES, ni té orquestrada una campanya per eliminar el català allà on es trobe. Mentix Josemari?

Wert afirma que està a punt d’oferir una llei de millora educativa. Tanmateix, augmenten les matrícules dels estudiants, baixen les beques, es promouen els centres privats, s’estigmatitza el professorat, s’agredix l”enemigo” i s’imposa el castellà i el catolicisme. Mentix José Ignacio?

Gepetto declara que mentre construïa Pinocchio va concloure que l’única manera d’evitar l’engany i la maldat en la seua criatura era marcar-lo amb un nas que s’estirara i estirara al bell mig del rostre. Pinocchio diu que ell no té res a amagar però que algun dia es tallarà el maleït nas xafarder d’un mos. Mentix Pinocchio?

Zaplana s'ha operat el nas llarg. Mentix Gepetto?

dimecres, 1 de maig del 2013

CONTINUEM BUSCANT RAJOY!

dilluns, 29 d’abril del 2013

Presència

No m'heu vist com li cridava al meu televisor? Li he dit del mal que havia de morir. He pronunciat el seu nom amb bromera a la boca com si fóra la xiqueta de l'Exorcista. Li he fet vudú. He muntat un altar amb un cap de cabró i un altre de porc i he invocat les forces venjadores. Li he dedicat més de 350 paraules que no ixen al diccionari. I després... Després, he callat. He sospirat. I he plorat. No els oblidarem. Mai.
Ni a tu tampoc, Cotino.

divendres, 26 d’abril del 2013

Vull conéixer-ho tot. És la meua manera de ser lliure.

dijous, 25 d’abril del 2013

Crisi

Açò no hi ha qui ho resistisca. Duc dos dies sense dormir. Sent que el cor batega amb força, que les mans em tremolen, que la sang em bull a les venes. Pense que m'he de tranquil·litzar, que he de prendre-m'ho amb filosofia, fins i tot, amb humor. Em dic que tot és qüestió de desitjos, de gustos i, per què no, d'amistats... Però sé que en el fons estic perduda. Que no tinc remei. Que cada any em passa el mateix. I és que és tan, tan, tan difícil decidir quins llibres em compraré a la Fira!

dimarts, 23 d’abril del 2013

Podem

I serem mariners i dracs, princeses i ratolins, bruixots, esquelet simpàtics, xiquetes blaves, sirenes, exploradors i patinadors, extraterrestres i talps, carabasses i emperadors. I viurem a l'Índia, al gel del nord, a les dunes del desert, a una ciutat medieval, a una cabanya del bosc, a un vaixell atrapat per una tempesta. I serem infants, ancians, pares o mares, enamorats o amics. I tot passarà a l'estiu o fa mil anys, tal vegada demà, tal vegada en cap lloc. Però estarem junts. Podrem estar-ho sempre. En les mateixes paraules. En la mateixa pàgina. En el mateix llibre. Si vols. Si vols viure totes les vides amb mi.
Feliç Dia del llibre.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Hos...pital!

Després de passar, des de fa quasi una setmana, 12 hores diàries en un hospital acompanyant un familiar, puc dir que tinc matèria per a un escriure un llibre que parlarà d'un tema tan ignorat, apassionant i colorista com és: "el poble valencià en la intimitat d'una habitació d'hospital". Ni Mulet ni el de Vallfogona no hi tenen res a fer. Poca broma.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Oblic

Alumne 1 i 2 em pregunten què significa "oblic". Els dic que esperen que repartisca tots els exàmens i els ho explique. 
Alumne 3 espera i m'ho torna a preguntar. Li ho aclarisc. 
Als dos minuts, alumna 4 em pregunta què vol dir "oblic". Li ho explique. Alumna 5 i alumne 6 riuen perquè han coincidit a alçar la mà alhora per preguntar-me què vol dir "oblic". Pose els ulls en blanc i els ho definisc. 
Passen deu segons i alumne 7 em demana si “oblic” significa lleig. Li dic que no, home, no, ara t'ho explique. 
Alumne 8 i alumna 9 xarren en veu baixa. -Eh! -els interpel•le-, esteu copiant? -No, no, és que no sabia què vol dir "oblic". -Ah! -retruque jo-, però això m'ho has de preguntar a mi. I li ho aclarisc. 
Alumne 10 fa: Com? Com? Repetix-ho, per favor, que jo no he sentit. Li ho repetisc. 
Alumna 11 bufa i m’hi acoste: -Què passa? -Res, és que no entenc açò. -Quina cosa? –Açò; em pots definir “oblic”. I ho faig.
Alumne 12 alça la mà per dir-me que ha acabat l’examen. -Bé, tot no, perquè no entenc què vol dir “oblic”. M’hi acoste i li’n done la definició.
Alumne 13 pega un crit “Oblic!”. El mire, astorada: estava dormint i ha tingut un malson, em diu. Alumna 14 riu i jo li pregunte per què. “Perquè ha dit una paraula rara que no entén ningú.”
Alumna 15, futura mestra, mira al cel i sent que està a punt d’abandonar els estudis. 
Alumne 16 s’alça per buscar la paraula “oblic” al diccionari”. Passat un temps em diu que la paraula no existix. M’enfade. Ell hi insistix. “Això és una paraula inventada... o un barbarisme”, em diu, tot milhomes. Li arranque el diccionari de les urpes. “Tros de suro! Aquest és castellà!”.
Alumna 17 i alumne 18 es passen una noteta. “”Oblic” vol dir “ombligo””, hi ha escrit. Me la quede. I me l’engul de la ràbia continguda.
Alumna 19 alça el braç: “Puc posar “inclinat” com a sinònim d’oblic?”
Alumnes 20, 21, 22, 24 i 25 esclaten: “Aaaah! Gràcies, alumna 19!” diuen amb un somriure als llavis.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Imatges

Tornava de viatge i de seguida me n’anava a l’estudi fotogràfic. Com més prompte hi deixara els carrets de fotos, més prompte podria reviure les imatges de l’últim viatge. “Torna d’ací a tres dies”, em feia el fotògraf insensible. I a comptar els dies que faltaven. Mentrestant avisava la família i els amics que a la setmana següent passejaria amb l’àlbum sota el braç per ensenyar-los les meravelles que havia descobert pel món. Arribava el dia màgic. Corrent a arreplegar el paquet de retrats, pagar una quantitat respectuosa pel revelat més un àlbum de pàgines autoadherents i de pressa a casa, a la gran taula del menjador, per escampar-hi les imatges, estudiar-les una a una, reviure cada segon d’aquelles grandioses vacances o d’aquella celebració tan divertida, col•locar-les per ordre cronològic i escriure-hi una xicoteta llegenda. En acabant arribava l’hora d’ensenyar-les. Sis, deu, vint vegades, obrir i tancar, comparar i sospirar, relatar i riure. Al remat, tornar a casa i, sola, repassar lentament cada fotografia i dotar-la del so, l’aroma i el record que l’embolcallaria per sempre més. Finalment, alçar l’àlbum en l’armari silenciós, sabent que en qualsevol rampell de nostàlgia podria tornar a aquell lloc, a aquell temps, amb aquells amics. Màgia infinita.

Ara tinc una màquina de fotografiar digital. Torne de vacances. Encenc l’ordinador. Hi descarregue les imatges. Apague l’ordinador.

diumenge, 7 d’abril del 2013

La bellesa del món


Berlín? París? Praga? No. Russafa.
La bellesa del món està ací mateix.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Futur

Els catalans van cap a la independència. Els valencians cap al gimnàs.

dijous, 28 de març del 2013

Paraules

Cada paraula que diem és l'extracte del nostre passat, de la nostra educació, dels errors i encerts, dels dubtes, de les eleccions, dels orígens, de les lectures, de les converses, dels descobriments, de les companyies, dels viatges, de l'entorn, de les voluntats i de les renúncies.
Enteneu per què, sovint, molt sovint, més val callar? 
Enteneu per què ara ha arribat el moment de no callar?

dimecres, 27 de març del 2013

Qui és aquesta gent?

Segons el PP i els seus esbirros, Ada Colau i la PAH són ETA. En aquest cas, també ho són els iaioflautes. I les famílies desnonades són les cèl•lules dorments d’ETA. I els estudiants de Primavera Valenciana. I els miners revoltats. I els grans malalts que han perdut la pensió de dependència. I el professorat armat amb llapis de destrucció massiva són els maquis d’ETA. I els gestors dels centres d'atenció a les dones maltractades. I les dones maltractades. I els fillets i les filletes de les dones maltractades, també són ETA. I els xicotets botiguers asfixiats pels grans centres comercials. I els treballadors de Bankia són el pitjor d'ETA. I les víctimes de la cacera de bruixes de Canal 9. I els farmacèutics, no te dic! I els xofers d'autobusos. I els emigrants. I els nostres universitaris expulsats de casa, que vaguen pel món. I els jutges. I els estudiants dels centres públics són uns terroristes de l’hòstia. I els bombers cremats i socarrats. I els artistes desallotjats dels teatres. I les famílies de l’associació Víctimes metro 3 de juliol. I els pescadors són la força marítima d’ETA. I les cues dels milions d’aturats són la infanteria d’ETA. I el personal sanitari dels hospitals públics. I la cultura assassinada a impostos. I els homes i dones maltractats, humiliats i burlats per aquest govern són els comandants suprems d’ETA.

I són exèrcits pacífics, pacifistes, democràtics, solidaris i exemplars els capitanejats per Rajoy, Bàrcenas, Aznar, i els grans clans bancaris, que marquen el pas al crit de “¡Que se jodan!”, que besen els peus a una família irreial, que s’exciten amb la porra, que desfilen en processó sentida al costat de tots els Judes del govern, que reben comissions, regals, influències, promeses i paraules prostituïdes, que parlen d’amor a déu amb el sexe a l’aire, que fan lleis que maten persones.

No som d’ETA. Sabem qui som. I també qui sou vosaltres.

Imbècils.

dimecres, 13 de març del 2013

Papas and Mamas

A vore, a vore, com està això? M’han dit que a Roma, hi ha 115 eminències que han muntat una fumata per decidir qui serà el gall del corral. I no hi anirà la policia a fer cap batuda entre tants homes que vestixen com Matrix i parlen mollet? 
Per favore, cavaller –dirien i carabinieri–, on va vosté amb tant d’anell brillant i tanta creu daurada? No veu que sembla un Ferrero Roché per destapar?
Jo, que m’agrada aprendre de la gent que cobra dels altres per pensar, acabe de proposar als meus companys de claustre (no de monges, sinó d’ensenyants, encara que, ben mirat, tots estem en el mateix sac, esperant el miracle) que, a partir d’ara, cada decisió important que hàgem de prendre es convoque un conclau. Sense hores per tornar a treballar. Amb sinagües. I fumata negra, blanca o a ratlles. “Hem d’expulsar un alumne?” Quatre dies de meditació zen, a tot tren, per pair les paraules del tutor o tutora. “Hem de rebaixar continguts a classe?” Sis dies estovats damunt les estores mentre el cap d’estudis ens prepara una fumata de Titanlux satinat.
Amb la mà al cor afirme que si tornara a nàixer, seria papessa o papassa o mamassa o, ben reflexionat i ben reivindicat, Mama. Seria la llet ser una Mama! Una Mama que mama, perdó, que mana al centre de Roma! Manaria fer catxipandes per a tots els necessitats de pedigrí, manaria desfer totes les capelletes i adjudicar llocs d’alta responsabilitat a les dones, manaria vendre les propietats de l’església i repartir els beneficis entre les altres mames i els altres papes del món que viuen amb dolor la seua sexualitat, la seua salut, o la seua vida diària. Manaria envair els països del Tercer Món amb tones d’afecte i d’inversions, manaria repartir vacunes contra els odis arrelats als països rics, i manaria arruixar les esperances més menudes amb gotes de futur. Si fóra la Mama més manadora del món mundial m’abocaria al balcó de la plaça universal i maleiria, sense miraments, aquells que duen penjant del coll el cascavell de la insolidaritat, i donaria la cara per aquells que no tenen veu.
Ja sé, tanmateix, que ningú no necessita una Mama al Vaticà. Ben pensat, però, tampoc no li cal un Papa, al món.

dimarts, 5 de març del 2013

Peix que es mossega la cua

Les autoritats sanitàries acaben de diagnosticar una nova alteració hormonal en algunes dones: es tracta d'una reacció estranya en la qual, de sobte, un bon dia, les afectades es queden cegues, sordes i mudes. La femella (normalment, amiga, esposa o amant d'un saltimbanqui folrat de milions d'euros) deixa de saber/conéixer/entendre el que la seua mitja taronja fa, diu, gasta o guanya. 

Així, és habitual en aquesta patologia que una pacient et vinga amb allò de "Un Jaguar en el meu garatge? No sabia que el meu marit n'haguera comprat un fa un any!" o "Sí, jo era la presidenta de l'entitat però ignorava que el meu reiet traficara amb influències i que per això teníem tants encàrrecs", o "Com volia jo que sospitara del meu home? Total per una reforma de tres milions d’euros en el nostre palauet?”.

L’OMS ha recomanat a la població que haja estat o estiga en contacte amb les malaltes, que ràpidament s’autoinjecte en vena una dosi elevada de bon humor per evitar el risc de morir d’humiliació, de cretinitat, de vergonya aliena o, en el pitjor dels casos, de totes tres infeccions alhora.

En el cas particular de l’estat espanyol, s’ordena a la comunitat que, sense dilació, es llance al carrer per escampar bacteris d’honestedat i lluitar així contra la terrible epidèmia que ataca la majoria de l’estament dirigent. Si aquest no fóra el cas, advertix l’OMS, pel fet que tothom estiguera ja afectat per la síndrome de mirar cap a un altre cantó, es recomana que busque d’immediat pinces i es pessigue el nas, els ulls i les orelles. De vegades, sobreviure és una qüestió d’ignorància. Encara que les seqüel•les siguen quedar-se, per sempre més, cecs, sords i muts.

I torna a començar.

dilluns, 4 de març del 2013

Oposició

‎"Fernàndez Díaz s'oposa al matrimoni homosexual perquè 'no garantix la pervivència de l'espècie'

I jo dic que...
... m’opose a la intromissió de les sectes religioses en la vida sexual de les persones perquè “no garantixen el respecte a la lliure elecció”.
... m’opose a corones, uniformes i sotanes perquè “no garantixen la pau”.
... m’opose a la intervenció de la policia en la vida pública perquè “no garantix la seguretat de la ciutadania”.
... m’opose als mitjans de comunicació manipulats pel govern perquè “no garantixen la llibertat d’expressió i d’informació”.
... m’opose a tots aquells que aprofiten el seu poder per fer sofrir i humiliar els ciutadans i ciutadanes perquè “no garantixen els drets humans elementals de l’ésser humà”.
... m’opose a aquest govern del PP, als seus ministres, representants, votants i aclamadors perquè “no garantixen, ni han pretés mai garantir, el benestar i la felicitat de la societat en què viuen”.

dijous, 21 de febrer del 2013

Dieta

Per alimentar el cor i el cos només necessitava una cosa: afectes. Tones i tones d'afectes, muntanyes d'afectes, piles senceres, piràmides, cistells, carros, bosses, poalades, carretes, vagons, graners, oceans i mars d'afectes. De la resta de regals de la vida, en tenia prou amb dos mossos; realment, era poc menjadora.

dimecres, 20 de febrer del 2013

Amb tu

Les seues mans semblen de pergamí arrugat, de tan fines i ancianes com són. Cada plec del seu rostre és un pessic de temps passat, viscut, combatut, i no sempre vençut. Al principi, la seua veu no aconseguia alçar-li el coll que, malgrat el pes dels anys, encara es manté elegant. 

Només ha sigut un comentari banal que li he fet, allò que ha encés els seus records. Tot d'una, m'ha agafat la mà, com si em necessitara per poder retrocedir a aquell temps de carros, de barraques i sèquies cristal·lines, de figues collides a vora camí..., i m'ha estirat i estirat cap a la seua infantesa. Hem tornat a la seua Fonteta dels anys 40 i m'ha ensenyat les misèries i els miracles dels obrers de vila i dels llauradors socarrats en viu pel sol; hem pujat al tramvia, camí de la mar; hem comprat al mercat de Russafa, a la parada de verdures de la rebesàvia Rosa; ens hem assegut davall de la parra, amb una família enorme al nostre voltant, i hem rigut i plorat amb les històries del iaio Vicent. Hem assaborit un pitxer d'aigua fresca del pou i hem passat nits senceres admirant com l'univers arruixava el cel amb milers d'estels. Més tard, hem corregut davant de la riuada, ens hem desesperat de dolor i hem acompanyat els homes a parlar amb els amos per suplicar-los ajuda.

Tot d'una, ha sospirat i se li ha enterbolit la mirada. "Ho recorde tot com si fóra ahir, com si encara estigueren allà..."

Ho sé. No patisques. Demà, tornarem a agafar-nos de les mans i, lentament, recorrerem juntes el camí de la teua vida; només tu, 
mare, m'hi pots conduir.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Gelats i congelats

Aquesta setmana, ho he hagut d'explicar al senyor inspector d’educació més de cinc-centes vegades: si el president d’aquesta gran nació apatxesioux pot fer una roda de premsa per a milions de persones dins d’una pantalla de televisió, per què jo, funcionària pública, més retallada que un confeti, sense pressupost per a calefacció... no puc fer la classe amb el cap dins d’un microones, màxima potència i mode descongelar?

dissabte, 2 de febrer del 2013

Quin dolor!

Quin dolor! Quin dolor i quina pena penita pena! Al gran escultor i artistazo Rip Ollés, se li acaba de suïcidar una obra de 29 metres d’alçada i 36 tones de pes. El quixot castellonenc s’havia encabotat a representar tres coloms a punt de ser escanyats per unes mans, i la intenció, ningú no ho nega, era bona. Fins i tot, hi va haver algú que va afirmar que no li desagradava “Allò”...Tanmateix, les crítiques furibundes d’una part de la societat valenciana, insensible a les mostres d’art que pretenen anar més enllà de les quatre mamelles de cartró pedra dels artistes fallers, van ser determinants. I fa uns dies, l’escultura va decidir retirar-se de la circulació i s’amorrà violentament al terra. Casondena, els plomalls de la llibertat van quedar com un parterre gemegant! Un policia nacional, que va olorar l’enrenou i hi va acudir corrent amb la seua porra ben alçada i recta (la porra d’apallissar caps d’estudiants i funcionaris, em referia, so pervertits), encara va poder sentir d’un dels becs esmicolats un filet de veu que maleïa: “¡Que se jodan! ¡Que-se-jo-dan!”.
Del disgust, al pobre pintor de barba afgana se li van marcir les margarides. I és que la incertesa el torturava. Com podria ressuscitar aquella meravella? Aconseguiria, per enèsima vegada, un suculent pressupost per plantar-li un avionet o una olla Magefesa al perol? Havia de demanar ajuda als seus amics d’Andrea d’Or, perdó, Marina d’Or, agraciats per eternes grosses de loteria? O, al contrari, quedava més bonica, així, a la intempèrie, desmaiada sobre l’asfalt, amb trossos dels seus membres repartits estèticament, ací i allà, com un iaioflauta del 15M després del pas de les forces de l’ordre? I va ser aleshores, enmig d’aquell sofriment, atrapat entre les ganes de començar a donar per sac amb els andamis o respectar el descans etern dels pardals, quan es va produir el miracle: l’estàtua va parlar. Com vos ho dic! I en castellà del bo! Que què li va dir? “No me toques los pebrotes, que de aquí no me levantas, ni con porras ni con botes”. L’endemà, de bona hora, Pollés anunciava al món sencer i a les colònies de Mart i Saturn, desesperades per conéixer el futur d’aquella herència galàctica, que no ressuscitaria el monument de/a Castelló perquè així li ho havia confessat en el seu últim alè. Enormement afectat per la tragèdia, encara va tindre forces per acusar els enginyers, els jardiners de la rotonda, els diputats del partit contrari, de responsables de tot i més. I és que, quan el dolor tenalla les carteres, quan posa a la vora de l’abisme la llibreta del banc, quan submergix les factures en el llac dels deutes eterns, sempre fa dir bajanades. Ah! Pobra escultura, iceberg de La Plana, amant dels governants de CastellóStyle, callada com una monja pecadora, i obligada a mantindre el cap emergent per damunt del fangar de llangardaixos i serps que enverinen el paisatge... Qui li pot retraure de voler fer-se l’haraquiri per fugir d’aquesta condemna? 

Jo, trasbalsada per la notícia, he eixit disparada a fer-la petar amb la meua Termomix. Hi ha éssers morts que tenen més vida que alguns fantasmes del nostre món.

dilluns, 21 de gener del 2013

RIP

Hui se m'ha mort una il·lusió. Era menudeta i només s'alimentava d'esperances, poca cosa en realitat, però a mi em mantenia en l'aire i m'ajudava a no estavellar-me contra els penya-segats de la rutina. Aquesta vesprada l'hem soterrada. La policia ha arrestat l'agenda assassina.

Hi ha dies...

Hi ha dies de pa acabat de coure, i dies de vores esfilagarsades. Hi ha nits farcides de crema de codony, i nits humides de gotes de vinagre. Demà recordaré que hui la vida no m'ha deixat entrar a la cuina.

dijous, 3 de gener del 2013

El núvol

Això diuen que era un núvol viatger que no parava en casa. Un dia, mirant cap a la Terra, hi va descobrir una casa tan bonica i unes palmeres tan precioses que va decidir no moure's mai més d'allí. Per això, quan passeu per davant de la casa, hi veureu sempre un nuvolet enganxat allà dalt. I és que, de vegades, el cel enveja el que fa la Terra.