Quin dolor!

Quin dolor! Quin dolor i quina pena penita pena! Al gran escultor i artistazo Rip Ollés, se li acaba de suïcidar una obra de 29 metres d’alçada i 36 tones de pes. El quixot castellonenc s’havia encabotat a representar tres coloms a punt de ser escanyats per unes mans, i la intenció, ningú no ho nega, era bona. Fins i tot, hi va haver algú que va afirmar que no li desagradava “Allò”...Tanmateix, les crítiques furibundes d’una part de la societat valenciana, insensible a les mostres d’art que pretenen anar més enllà de les quatre mamelles de cartró pedra dels artistes fallers, van ser determinants. I fa uns dies, l’escultura va decidir retirar-se de la circulació i s’amorrà violentament al terra. Casondena, els plomalls de la llibertat van quedar com un parterre gemegant! Un policia nacional, que va olorar l’enrenou i hi va acudir corrent amb la seua porra ben alçada i recta (la porra d’apallissar caps d’estudiants i funcionaris, em referia, so pervertits), encara va poder sentir d’un dels becs esmicolats un filet de veu que maleïa: “¡Que se jodan! ¡Que-se-jo-dan!”.
Del disgust, al pobre pintor de barba afgana se li van marcir les margarides. I és que la incertesa el torturava. Com podria ressuscitar aquella meravella? Aconseguiria, per enèsima vegada, un suculent pressupost per plantar-li un avionet o una olla Magefesa al perol? Havia de demanar ajuda als seus amics d’Andrea d’Or, perdó, Marina d’Or, agraciats per eternes grosses de loteria? O, al contrari, quedava més bonica, així, a la intempèrie, desmaiada sobre l’asfalt, amb trossos dels seus membres repartits estèticament, ací i allà, com un iaioflauta del 15M després del pas de les forces de l’ordre? I va ser aleshores, enmig d’aquell sofriment, atrapat entre les ganes de començar a donar per sac amb els andamis o respectar el descans etern dels pardals, quan es va produir el miracle: l’estàtua va parlar. Com vos ho dic! I en castellà del bo! Que què li va dir? “No me toques los pebrotes, que de aquí no me levantas, ni con porras ni con botes”. L’endemà, de bona hora, Pollés anunciava al món sencer i a les colònies de Mart i Saturn, desesperades per conéixer el futur d’aquella herència galàctica, que no ressuscitaria el monument de/a Castelló perquè així li ho havia confessat en el seu últim alè. Enormement afectat per la tragèdia, encara va tindre forces per acusar els enginyers, els jardiners de la rotonda, els diputats del partit contrari, de responsables de tot i més. I és que, quan el dolor tenalla les carteres, quan posa a la vora de l’abisme la llibreta del banc, quan submergix les factures en el llac dels deutes eterns, sempre fa dir bajanades. Ah! Pobra escultura, iceberg de La Plana, amant dels governants de CastellóStyle, callada com una monja pecadora, i obligada a mantindre el cap emergent per damunt del fangar de llangardaixos i serps que enverinen el paisatge... Qui li pot retraure de voler fer-se l’haraquiri per fugir d’aquesta condemna? 

Jo, trasbalsada per la notícia, he eixit disparada a fer-la petar amb la meua Termomix. Hi ha éssers morts que tenen més vida que alguns fantasmes del nostre món.