Les seues mans semblen de pergamí arrugat, de tan fines i ancianes com són. Cada plec del seu rostre és un pessic de temps passat, viscut, combatut, i no sempre vençut. Al principi, la seua veu no aconseguia alçar-li el coll que, malgrat el pes dels anys, encara es manté elegant.
Només ha sigut un comentari banal que li he fet, allò que ha encés els seus records. Tot d'una, m'ha agafat la mà, com si em necessitara per poder retrocedir a aquell temps de carros, de barraques i sèquies cristal·lines, de figues collides a vora camí..., i m'ha estirat i estirat cap a la seua infantesa. Hem tornat a la seua Fonteta dels anys 40 i m'ha ensenyat les misèries i els miracles dels obrers de vila i dels llauradors socarrats en viu pel sol; hem pujat al tramvia, camí de la mar; hem comprat al mercat de Russafa, a la parada de verdures de la rebesàvia Rosa; ens hem assegut davall de la parra, amb una família enorme al nostre voltant, i hem rigut i plorat amb les històries del iaio Vicent. Hem assaborit un pitxer d'aigua fresca del pou i hem passat nits senceres admirant com l'univers arruixava el cel amb milers d'estels. Més tard, hem corregut davant de la riuada, ens hem desesperat de dolor i hem acompanyat els homes a parlar amb els amos per suplicar-los ajuda.
Tot d'una, ha sospirat i se li ha enterbolit la mirada. "Ho recorde tot com si fóra ahir, com si encara estigueren allà..."
Ho sé. No patisques. Demà, tornarem a agafar-nos de les mans i, lentament, recorrerem juntes el camí de la teua vida; només tu, mare, m'hi pots conduir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada