diumenge, 25 de juny del 2017

Estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passàvem tot l’any en aquella terra eternament grisa del nord d’Europa. Hi havia dies que hauríem esgarrat, si haguérem pogut, la boira elàstica que ens furtava la vista. Vivíem en un paisatge d’ocàs permanent i poques coses ens acostaven a la llum de la primavera. I la vida, quan no pot respirar, es reclou a les catacumbes de la tristesa.
Jo era una xiqueta del sud del món que habitava a París perquè era filla d’emigrants. Per tant, carregava amb una bona part de l’enyor que consumia els pares.
L’ésser humà fa art amb les seues necessitats i deficiències i es reordena els àtoms per adaptar-se a allò que l’ha d’arrecerar. Amb el temps i la rutina, vaig adorar la tardor que ens llançava contra les grans estufes que rebien mans i peus gelats i ens els convertien en bescuits tebis. Reia el ple hivern de carrers que s’estiraven tant com podien per travessar la neu nívia i el cel plomís, com ho faria una fletxa alliberadora.  I quan podia, aspirava amb recel la blavor d’un cel de primavera i en repetia l’alegria en les llargues vesprades plujoses. Vaig créixer en una closca de llana esponjosa.
Per tot això,  sovint m’envolava alt, molt alt, i travessava tempestes, cavalcava vents encabritats i, darrere dels meus ulls tancats, acabava deixant-me caure sobre una planura de tarongers a la vora de la Mediterrània. 
Arribava a la meua terra, a València. A la meua terra d’estiu.
I, tot d’una, notava que els porus de la pell rebentaven com qui arranca la porta de fusta gruixuda que ha barrat el pas a la llum. I em penetrava la desesperança del paisatge i de les seues ombres, sí, però també l’aroma de la sal de la mar, del camp, de la llet acabada de munyir, de les gallines desplomades, del carrer arruixat, de les cadires de vímet tombades contra les parets i que sostenien cossos disposats a encetar una nit a la fresca, dels geranis omnipresents,  de la dolçor de les ensaïmades ensucrades, de la tomata vermella d’insolència, i de les olives picades, ferides en la seua pell sucosa.
De sobte, endevinava quins eren els hostes generosos d’aquesta banda del món que havien parat aquesta taula de sensacions per a mi. Eren unes siluetes fosques retallades per l’espart del temps, unes vides que anhelava abraçar i uns rostres marcats per les llàgrimes d’alegria, ara, i per les de l’adéu, al cap d’unes setmanes. Eren els iaios que acollien els refugiats del nord. Eren el nostre sol.
Ells eren l’estiu.



diumenge, 11 de juny del 2017

Conca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Una de les meues millors amigues és de Conca, ella i la família llarguíssima de la qual prové. De menuda, van emigrar a València on van depositar moltes esperances. Continuen estiuejant al poble dels ancestres, ara un xicotet paradís de pedra apartat del món però que temps enrere fou bressol d’existències sense futur i poc donades als excessos.
            Sempre té present la terra que la va acollir com una mare. Era València l’autèntica mater i Conca l’altra? O a l’inrevés? Era conscient la meua amiga que, de la mateixa manera que adorem per igual els fills, també podem complementar dues procedències sense menysprear-ne cap ni una? No ho sabria dir. El que sí que sé a ciència certa, perquè la vaig conèixer en aquell mateix instant, és que el dia que va arribar a la Universitat, va decidir entrar-hi parlant en valencià. Com si l’hagueren criada als carxofars de Meliana o prop de les arenes de Dénia; ella, arrancada d’una terra eixuta, oest enllà.
            Excitats com estàvem amb aquella convivència estudiantil incipient, no li detectàrem ni dubtes, ni fonètiques impròpies que ens feren sospitar. Tampoc no vam apreciar el seu esforç. Ara ella se’n riu, però els qui per circumstàncies de la vida hem hagut d’adaptar-nos a altres cultures i, per tant, òbviament, a altres realitats lingüístiques, sabem que acostar-nos a una llengua nova suposa esforç i sacrifici. Aleshores, per què aquesta autoimposició? La meua amiga no ho ha dubtat mai: ella és valenciana i parla valencià. De la mateixa forma que quan es desplaça a Conca parla castellà. Ho entén com una demostració de fidelitat però també de compromís. Fidelitat a qui ens ha precedit i ha vetlat llengua i territori fins a la nostra arribada. Compromís amb allò que ens toca mantindre per a les generacions que han de nàixer.
            Ser de Conca i parlar valencià és la major ofrena que pots fer a la teua pròpia història. Ser de qualsevol punt del planeta i fer l’esforç per expressar-te com ho fa la societat que t’acull és un agraïment etern a qui t’ha parit i a qui t’ha criat, i una voluntat personal de progrés.
            I en això estem: apostant pel futur. No admetrem més laments de boques torçudes que busquen ferir de mort allò que som. Volem sentir l’alé de la nostra llengua per damunt de les nostres existències i de les que vindran. 
            Embruix, llavis de canyella, aborronar, bàlsam, alba i capvespre, xiuxiueig, tendresa...
            Com vos direm que vos estimem si ens mateu la llengua?