Vents del món

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 31 DE MARÇ DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tot començà quan prohibiren pintar el cel. Literalment. Van dir que un llenç tan enorme, que arribava a tantes mirades i acollia les esperances de tantes veus, no podia continuar en mans d’artistes irreverents. I el van requisar. “De pas –afegiren– perquè no diguen que deixem les coses a mitges, posarem ordre allà dalt”. I van empaquetar la lluna i les estrelles, de manera que la immensa olla gasosa que havia cuinat l’univers, esdevingué una paret fúnebre. Estèril.

Ens quedàrem atònits sense el vals de les albes i els crepuscles, però abaixàrem el cap i buscàrem nous paisatges a ras de peu.

Poc després, un jutge de cabells encrespats acusà la pluja d’alterar la pau. Qui li havia donat permís per entollar els nostres passos? La van ajusticiar un matí de ponent, quan dormitàvem a la vora d’unes ones de cresta afaitada per revoltoses. La sang de la pluja ens va aigualir la copa de la vida i abandonàrem el costum de resseguir les llàgrimes dels núvols a les finestres de les nostres existències. Quedàrem tan confusos que, una vegada més, desviàrem la mirada i ens acontentàrem amb un didal de res.

Un bon dia, es van atrevir a fer l’alto al vaivé de les marees perquè afirmaven que provocaven la roca amb els seus dits lascius que li’n rascaven les corbes. De la mateixa manera, van idear desplaçar la primavera i diluir-ne les aromes entre les urpes humides de les tardors. Privats de la força del renàixer cíclic, ens vam recloure darrere de les parets de la quotidianitat més vulgar.

I aleshores, tot es precipità.

Ells, amos del fer i del poder, encoratjats pel nostre silenci, van capturar les cançons que eixien de les goles alegres i les empalaren a una corona de ferro roent. Van trinxar els versos que teixíem a mà per por que es convertiren en les maromes que tomben les estaques del món. Enfosquiren els riures dels titellaires i enviliren la paraula dels savis. Fins que va arribar un moment en què ja no van quedar sospirs d’excitació a les nervacions de la Terra.

Durant tot aquest temps, ens hem mantingut quiets. Congelats de comoditat. Ells, encavallats sobre la riquesa i la immoralitat. Nosaltres, agenollats, amb un somriure esculpit a l’àcid tapant-nos les boques cosides. Mentre, la mort va escampant el seu hàlit.

Sabem, però, que més enllà d’aquest infern hi ha un horitzó obert que ens encoratja a perdre la por. A recobrar la veu. Només hem d’acoblar el pas als vents del món que tot ho revolucionen.

Iaia, iaio

ARTICLE PUBLICAT

DIUMENGE 25 DE MARÇ DE 2018
AL DIARI LA VEU

0’25, iaia. Enguany, cobraràs un 0,25 més de pensió. Igual que els últims cinc anys. Que quant representa això? Un parell d’euros. Et posa la carn de gallina, veritat? Tot just per a un café amb llet ben calentet, iaia, dels que t’agraden quan fa fred però que espaies tant com pots perquè des del dia 1 de cada mes la teua pensió de misèria se’t desfà entre els dits com neula mullada.

Llum, aigua, gas, aliments, medicaments, el parell de sabatilles d’anar per casa que no t’has canviat en tres anys, unes calces noves que substituïsquen les del forat que amagues davall de la falda... No et cap en el cap que tot siga tan car, que tu passes de l’aire, sense calefacció, quasi a fosques, i que, malgrat això, no arribes a l’última setmana.

0,25 cada quatre setmanes de vida, iaio. Què et sembla? Aquest és el valor del temps que s’esmuny entre els plecs de la vellesa. El govern et regala unes llesques de pa cada trenta dies. O un quilo de taronges de la terreta. No,  de pomes, no, que enguany sembla que siguen d’or i diamants. Carabassa? Ja sé que és el mos que més et plau però ni parlar de torrar-la al forn de la cuina, que et fon l’economia. Ara, això sí, aquesta gent de got i ganivet t’obsequia amb un litre de llet. De marca blanca. Desnatada? No crec que t’ho pugues permetre. És clar que no he oblidat que has de consumir aliments lleugers en greix i sucre, el metge no para de dir-t’ho. Has de controlar-te les analítiques, però no sé si t’arribarà, iaio. No, peix del bo, tampoc. Si de cas, quatre sardines.

Iaia, per favor, no em tornes a contar allò vostre d’Alemanya, del viatge fosc que vos arrancà de la terra, dels cors i les maletes estovats per tantes llàgrimes vessades, dels dies i les nits, dels mesos i dels anys. De les dècades. Debades. Ni em parles de la vostra gent que ara, igual que vosaltres, es desvetla cada alba preguntant-se qui són aquestes llepasses aferrades al poder que vos pretenen asfixiar de misèria i vergonya.

Sí, iaios, ja hem explicat als polítics i als banquers que no sou uns aprofitats, que no demaneu almoina, que només espereu que vos restituïsquen els estalvis que heu pastat amb esforç i paciència mentre redreçàveu com podíeu una societat metrallada, traïda, mísera. Que què diuen ells? Se vos riuen a la cara. Com si voleu omplir-vos les panxes amb borumballa! A ells, què? No els importeu. Ni els importen els homes i les dones que venim darrere. Ells s’han cobert les esquenes fins al final de les seues miserables vides de talonari.

És tan trist, iaios estimats, que ploraria. Ploraríem tots, n’estic convençuda. Però ara no podem perdre’ns en rius de pesar. Ara és hora d’eixir al carrer i reclamar el fruit d’allò que heu llaurat amb sacrifici i adobat amb tanta suor. Voleu, volem justícia. És hora de lluitar.

Com dius, iaia? Sí, bonica: he dit lluitar. Ja sé que estàs cansada; el camí que has recorregut ha sigut llarg i feixuc. Però no patisques, aquesta vegada no se’ns arrugarà el melic; ho aconseguirem. Perquè en som molts, i de totes les edats i condicions. Ara toca posar-nos de peu.

Per dignitat.

Perquè ha arribat el moment, iaios i iaies que som i serem, de viure una altra vida.

 Article al Diari La Veu

Efe de falles

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 17 DE MARÇ DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Falles. Fragates fenomenals nascudes per foradar el fred fetiller. Fortaleses fetes de fusta i de petjades de muses.

Festivitat. Celebració de germanor que ens encomana fervor i, de vegades, terror.

Filòsof faller. Artista que crea figurants de cartó pedra amb la intenció de traure a ballar faules antigues i d’altres per estrenar. Faquir de l’art satíric.

Festival. De figures simpàtiques, exagerades, insolents i irreverents. Festival, també, de comportaments humans, simpàtics, exagerats, insolents i irreverents.

Festers i festeres. Faisans fastuosos. Fidels a la tradició cultural i lingüística. Ho han de ser. En primera línia.

Faeners i festius. En l’esperit picaresc d’alguns, dies que es barregen. Escrit als llibrets: “Respectar la resta és respectar la festa”.

Fragància. D’oli i bunyols daurats. De sucre acanellat. De núvols de xocolate fumejant. De pólvora. De vapor d’alegria. També de tarquims estranys que alguns deixen anar per voreres i cantons.

Fantasia. Creativitat en grau sublim. Poesia. Classicisme. I innovació. Gosadia. Minúscules revolucions de fusta i pinzell.

Festí. D’explosions: despertà, mascletà i castells, tro de bac, motors de motocicletes, riures i crits. Grande bouffe de colors: vestits, flors i fruites, tapissos, monuments, banderins. Fragor fervorós, de vegades excessiu. Que ens fa pujar a la figuereta.

Fanfara. Música. Bastió de la festa. Sense els forjadors de so, res a escoltar. Res a sentir.

Formiguer. Famílies menudes. Serveis d’ordre. Bandolers abonats. Turistes de fronteres llunyanes. Visitants d’anar per casa. Festejadors feliços. Agranadores. Jardiners. Fotògrafes. Venedors itinerants. Fadrins i fadrines. Floristes. Repartidors de souvenirs. Personal sanitari. Patins. Patinets. Bicicletes. Dia oficial de la Moto. Gent i genteta. Algun ninot indultat. Tots a una, a viure la Festa! Amb el cor estovat, els peus entrenats i, al cap, bona cosa de trellat.

Fulgor. Llums al firmament. Nit del Foc. Filigranes fastuoses. Nit de la Cremà. Flamerada. Falles fetes fogueres. Fumerals de fades.

Foscor. Fem al paviment. Deixalles aquoses. Cridòria. Salvatjada. Veïnat encés com una falla. De vegades, exili forçós.

Fusió. Oci i treball. Casals i espai. Foc i precaució. Carrer i higiene. Música i descans. Masclets i animalets. Alegria i educació. Festa i rutina. Colze a colze.

Foc. Final. I principi.

Espantem el fred.

Enramem els carrers amb raigs de sol.

I que entre la primavera!

Valencianada

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 DE MARÇ DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És possible que dimarts passat, algú topara pels carrers de València amb colles d’adolescents, ara amb el cap abocat sobre els mòbils, ara amb la mirada en alt, com si d’uns turistes aplicats es tractara. Però no, no eren conqueridors urbans. O almenys, no de la manera que ho solem entendre.

El que mantenia aquella joventut concentrada en les pantalles dels seus artefactes i alhora en tot allò que els oferia l’entorn, formava part en realitat d’una activitat escolar. Sí, estaven fent classe. Treballant de valent. Sense pupitres. Sense instructors a la vista. Només ells, una connexió a Internet i la ciutat a la punta dels dits.

“Un entre tants com no aguarden i lluiten. Un entre tants com foraden la nit”, escrivia el poeta Vicent Andrés Estellés. Hui en dia, Un entre tants és, a banda del poema celebrat de l’autor de Burjassot, una plataforma d’ensenyants que comparteix experiències en noves tecnologies aplicades a l’aula i a l’ensenyament de i en la nostra llengua.

D’entre les iniciatives de l’associació, cal dir que una de les més exitoses és la reunió, per quart any consecutiu, d’uns 2000 alumnes (2000!) provinents d’una trentena de centres educatius de diferents comarques disposats a recórrer i descobrir els secrets de València.  És l’anomenada Valencianada: una gimcana contrarellotge que fomenta el treball en equip, l’ús de les noves tecnologies, l’autonomia i el coneixement de la ciutat.

Equipats amb un mòbil, un geolocalitzador i les aplicacions que els permeten desxifrar la informació que el professorat els remet, cada grup de quatre o cinc membres s’ha de desplaçar per la capital, de forma autònoma i en transport públic, i localitzar llocs emblemàtics que hauran de visitar, observar minuciosament, fotografiar, i sobre els quals hauran de respondre una sèrie de preguntes. Per si faltava alguna cosa, enguany la literatura també va ressonar entre les parets centenàries d’alguns edificis, amb lectures de textos d’autors medievals que foren enregistrades i compartides en Instagram.

Mentrestant, des d’un quarter general, els docents segueixen els moviments dels grups i la resolució de les proves, a través de les xarxes socials.

Hem de felicitar-nos per la qualitat professional del nostre professorat i alumnat. Pel seu esforç desinteressat. I hem de seguir-los els passos: reviure paisatges del passat amb eines del present és la manera infal·lible de fomentar l’estima pel nostre futur.