Tornava de viatge i de seguida me n’anava a l’estudi fotogràfic. Com més prompte hi deixara els carrets de fotos, més prompte podria reviure les imatges de l’últim viatge. “Torna d’ací a tres dies”, em feia el fotògraf insensible. I a comptar els dies que faltaven. Mentrestant avisava la família i els amics que a la setmana següent passejaria amb l’àlbum sota el braç per ensenyar-los les meravelles que havia descobert pel món. Arribava el dia màgic. Corrent a arreplegar el paquet de retrats, pagar una quantitat respectuosa pel revelat més un àlbum de pàgines autoadherents i de pressa a casa, a la gran taula del menjador, per escampar-hi les imatges, estudiar-les una a una, reviure cada segon d’aquelles grandioses vacances o d’aquella celebració tan divertida, col•locar-les per ordre cronològic i escriure-hi una xicoteta llegenda. En acabant arribava l’hora d’ensenyar-les. Sis, deu, vint vegades, obrir i tancar, comparar i sospirar, relatar i riure. Al remat, tornar a casa i, sola, repassar lentament cada fotografia i dotar-la del so, l’aroma i el record que l’embolcallaria per sempre més. Finalment, alçar l’àlbum en l’armari silenciós, sabent que en qualsevol rampell de nostàlgia podria tornar a aquell lloc, a aquell temps, amb aquells amics. Màgia infinita.
Ara tinc una màquina de fotografiar digital. Torne de vacances. Encenc l’ordinador. Hi descarregue les imatges. Apague l’ordinador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada