AGONIA

Publicat al diari digital LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ



Des de fa un temps viu encollida, com si el fet d’empetitir-se, de fer-se invisible, la posara a recer del seu destí cruel. Fins fa uns anys, encara s'alçava, orgullosa, i feia valdre la seua bellesa i aquella aroma que trasbalsava tots els éssers vius de la zona. Era la reina del poble, la que despertava primera, la que es rendia l'última, quan els darrers raigs de sol suplicaven, agonitzants, des d'un horitzó diluït, uns instants més de vida.

Però d'això ja fa molt de temps. Ara té els membres rígids de viure reclosa, d'habitar només en ella mateix. Sap que li queda poca vida. No és que li ho hagen dit, així, a boca de canó, perquè tothom evita de pronunciar-se sobre la mort d'un altre, ni que siga pel temor que desperta la pròpia mort. No, ningú no ha vingut a xiuxiuejar-li, en un racó del cor, que la línia de l'infinit està a punt de travessar-la. Tanmateix, ella ho nota. És gat vell i reconeix l’olor de la mort perquè l’ha ensumada a base de bé al llarg de la seua existència.

Malgrat la certesa que la posseeix del final que s’acosta inexorable, ella no es lamenta. Es nota gastada, anciana, vulnerable: res no és com abans. Endevina que el seu temps ha acabat. Ni tan sols els amics, que s'estremeixen quan la veuen en aquest estat, que lluiten per salvar-la, no poden evitar apartar els ulls del seu cos putrefacte i corromput. De l’exterior, li arriba el clam de dolor d’aquells que ja evoquen el seu nom com una llegenda. El diagnòstic és inequívoc: morirà per asfíxia. Ella hi hauria afegit “i per cobdícia”.

Des de fa un temps, la meua horta viu encollida, esperant l’abraçada infinita del temps.