MARE

Mira que bonica que eres. Et contemple i em sembla que el temps t’ha estimat igual com ho ha fet la vida. Els trets elegants del teu rostre, l’esveltesa del coll, les teues maneres refinades, em fan pensar que sempre has sigut una reina atrapada en el paper equivocat, plena de bondat, rebel sovint, respectuosa sempre. Amb el pensament rastelle els teus cabells d’argent i atrape al vol records d’infantesa, quan eres tu qui em trenava la cabellera llarga i pesada i la firmaves amb una cinta de setí, blanca un dia, blava un altre. La teua pell de porcellana, ara clivellada pels milers de batecs del teu cor fràgil, és l’aroma que ha acompanyat els fulls del meu calendari, i sé que no hi haurà mai cap verger capaç d’emanar un perfum més adorat.

El silenci que t’envolta en aquesta sala s’ompli de sobte amb l’eco recuperat de la teua veu. Quanta filosofia cristal·lina has abocat a les meues oïdes juvenils; quants consells i quantes il·lusions! T’observe i, tot i el repòs del teu cos, sé que tu has sigut sempre el camí. Quantes vegades has carregat amb valentia les teues tragèdies i has continuat recorrent el sender de la vida. Quantes vegades, quan el destí et va portar a aquell país de sol absent, vas clavar les cames sobre la senda dels emigrants i vas donar els passos dolorosos però ferms que t’havien de rescatar de la misèria. I quan la vida t’atorgà un sospir i et permeté tornar a la llar i descobrir amb amargura la grisor incrustada en el paisatge de la teua infantesa, també et vas calçar les sandàlies de la lluita i vas avançar en direcció a l’horitzó obert. I jo, humilment, he procurat sempre seguir-te i abonar-me a la teua lluita de dona, de filla, d’esposa, de mare. De mare adorada.

Hui, mentre et mire per última vegada a través del vidre que marca la frontera entre la meua vida i la teua mort, em deixe bressolar per la pena immensa de no poder abraçar-te ja, de saber-te lluny d’ací, irrecuperable, però alhora tan profundament ancorada en mi que note, com cada capvespre quan ens retrobàvem, la delicadesa de la teua mà sobre la meua, mentre em xiuxiueges dolçament que no patisca, que tot anirà bé, que només la mort no té remei.

I ara que l’obscuritat, a poc a poc, cau sobre nosaltres com una nit d’hivern definitiva, que el meu cor, adolorit de tant de caminar pel sender de l’adéu, es resistix a acomiadar-te, i que les llàgrimes m’ennuvolen la teua imatge última, et promet, mare d’abraçades, mare fidel, mare meua, que no amollaré mai la mà del teu record adorat, que romandrà abraçat a la meua pell com una capa càlida i indestructible de mots, besos i somriures eternament nostres.