La carta

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 10 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Acabe de rebre una carta. No, no es tracta d’un escrit de trets mecànics, anodí i sempre moribund, de procedència impersonal, que ens reclama un deute inesperat o ens amenaça amb fets que ens poden malmetre l’existència. Em referisc a una carta autèntica, d’aquelles que antany servien de cordó umbilical entre familiars o amics, consolaven cossos desarrelats o prometien felicitats. La meua carta és manuscrita, doblegada dues vegades i arrecerada dins d'un sobre delicat amb l’exterior ratllat amb garbuixos que comuniquen la meua identitat al món. Sospire. El cor em batega suaument i centenars de somriures minúsculs m’esclaten al voltant dels llavis: sóc feliç. Feia temps que ningú no m’escrivia.

Assaborisc el plaer d’obrir la mandíbula de la bústia i descobrir-hi, entre les deixalles que la societat hi aboca, una cal·ligrafia amable que reprodueix el meu nom amb traços que semblen tiges bressolades pel sospir d’una brisa. M’esforce per controlar el pessigolleig a l’estómac. Els dits, però, es precipiten a esgarrar la solapa de l’embolcall i en trauen la cresta arrugada que n’aguaita i que anuncia un iceberg de paraules entre l’aigua immaculada del full. Amb la mirada crepitant, desplegue el mapa vingut d’altres horitzons i em llance, confiada, a recuperar el so dels mots reclinats que algú ha acotxat amb el seu quefer de poeta. La meua pell entra en contacte amb la pell de la missiva i n’olore l’aroma, impura, petjada del trobador que l’ha posseïda abans que jo.

Quan després d’uns llargs minuts de transitar per aquelles serralades de tinta aconseguisc desenganxar-ne la mirada, el somriure em delata: he sentit el corrent de l’amistat que corria per les seues venes. Quina sensació tan reconfortant i tan única!

I és aleshores quan em pregunte per què hem abandonat l’art epistolar? Representa un esforç incommensurable unir intimitat i goig per l’escriptura? Ens avergonyeixen les nostres redaccions? Ens està matant la falta de temps, de forma imperceptible, el plaer de la comunicació a ras de full? Haurem de recórrer al passat cada vegada més profund per gaudir de la literatura més íntima?

Esperem que un bon dia la vida ens torne a posar un pinzell de tinta entre els dits i puguem reclinar les nostres passions damunt del llenç de paper. De moment, hui, acabe de rebre una carta.

Algú m’ha cedit unces del seu temps d’or.

Algú m’estima.

I m’ha acaronat el cor amb besos de pergamí.