Papas and Mamas

A vore, a vore, com està això? M’han dit que a Roma, hi ha 115 eminències que han muntat una fumata per decidir qui serà el gall del corral. I no hi anirà la policia a fer cap batuda entre tants homes que vestixen com Matrix i parlen mollet? 
–Per favore, cavaller –dirien i carabinieri–, on va vosté amb tant d’anell brillant i tanta creu daurada? No veu que sembla un Ferrero Roché per destapar?
Jo, que m’agrada aprendre de la gent que cobra dels altres per pensar, acabe de proposar als meus companys de claustre (no de monges, sinó d’ensenyants, encara que, ben mirat, tots estem en el mateix sac, esperant el miracle) que, a partir d’ara, cada decisió important que hàgem de prendre es convoque un conclau. Sense hores per tornar a treballar. Amb sinagües. I fumata negra, blanca o a ratlles. “Hem d’expulsar un alumne?” Quatre dies de meditació zen, a tot tren, per pair les paraules del tutor o tutora. “Hem de rebaixar continguts a classe?” Sis dies estovats damunt les estores mentre el cap d’estudis ens prepara una fumata de Titanlux satinat.
Amb la mà al cor afirme que si tornara a nàixer, seria papessa o papassa o mamassa o, ben reflexionat i ben reivindicat, Mama. Seria la llet ser una Mama! Una Mama que mama, perdó, que mana al centre de Roma! Manaria fer catxipandes per a tots els necessitats de pedigrí, manaria desfer totes les capelletes i adjudicar llocs d’alta responsabilitat a les dones, manaria vendre les propietats de l’església i repartir els beneficis entre les altres mames i els altres papes del món que viuen amb dolor la seua sexualitat, la seua salut, o la seua vida diària. Manaria envair els països del Tercer Món amb tones d’afecte i d’inversions, manaria repartir vacunes contra els odis arrelats als països rics, i manaria arruixar les esperances més menudes amb gotes de futur. Si fóra la Mama més manadora del món mundial m’abocaria al balcó de la plaça universal i maleiria, sense miraments, aquells que duen penjant del coll el cascavell de la insolidaritat, i donaria la cara per aquells que no tenen veu.
Ja sé, tanmateix, que ningú no necessita una Mama al Vaticà. Ben pensat, però, tampoc no li cal un Papa, al món.