Llavis encesos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Joan Fuster ja ho deia: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” Poques vegades he sentit l’odi perseguint-me, encara que, a l’igual que qualsevol ésser humà, he patit mirades fosques que et menyspreen a la llum del dia o llengües malicioses que t’acusen d’això o d’allò. Així i tot, aquestes actituds no solen impulsar-me a contraatacar i enfrontar-m’hi, perquè desperten més la meua apatia que cap altre reacció d’autodefensa o de declaració de guerra.

Fins al 29 d’octubre.

Aquell dia nefast i els posteriors, quan vam descobrir que qui ens havia de protegir s’entretenia vés tu a saber com i amb qui, els meus sentiments van sobrepassar les barreres que solc imposar-me per mantenir-los serens i adequats a la situació que els ha originat. Han sigut tantes les reaccions vergonyoses del govern valencià, tanta la seua falta d’empatia i nul·la capacitat per gestionar l’horror, que m’ha acabat assetjant una allau de sensacions negres que m’oprimeixen el cor i m’encenen els llavis. D’entre les intolerables intervencions dels dirigents, però, n’hi ha unes que m’han enfonsat com mai. Em referisc a la de tot un conseller d’educació que va explicar que no es desplaçava al municipi on s’havia afonat part d’un centre escolar i hi havia mort un operari, perquè ell allí no hi feia res i, a més, també necessitava temps per estar amb la seua família; a la del militar que va dir que les persones que vivien en plantes baixes van morir perquè ningú no les coneixia; a la de la senadora del Partit Popular que amollà que les conselleres cessades eren “pèrdues” de la Dana igual que les 222 que hi van sucumbir ofegades. 

Què fem amb els cors d’icebergs que ofereixen fredor davant la desesperació i l’abatiment aliens? Què fem amb aquells que fan política per a ells i als quals l’existència de la resta de la societat els resulta indiferent? Què n’hem de fer si cada dia, en cada carrer devastat, en cada casa desfigurada pels silencis, tan sols reparteixen més malestar?

Impregnada, com la majoria del poble valencià, d’un dolor profund que formarà part de nosaltres per sempre més, em pregunte: què hi podem fer si “...ens obliguen a odiar-los...”?