Ja sé que no és una novetat literària, però "La fórmula preferida del professor" de Yoko Ogawa, és una autèntica peladilla, dolça, suau i harmoniosa. Cada una de les paraules d'aquesta història d'amistat i respecte destil·la música. Com és possible que una dotzena de mots anodins, els uns al costat dels altres, negres sobre blanc, interpreten, per al lector, una simfonia sencera? Tots els qui ens aboquem sobre un full en blanc, hauríem d'aspirar a crear aquest cant silenciós i sublim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada