L'eco d'una llengua

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ignore si com a poble ens trobem ja en el pendent que baixa a l’infern de Dante o si encara disposem d’oxigen per a sobreviure, com hem fet en tantes i tantes ocasions al llarg de la història, però el cas és que mentre consultava l’enquesta de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports sobre el coneixement i l’ús social del valencià, sentia que el cor se m’alentia i l’aire s’allunyava de mi. L’estudi, elaborat el 2021, ens ha malferit els ulls: en l’àmbit privat, en les entranyes de les famílies i de les relacions amistoses, el valencià perd terreny. Molt. Un dràstic descens de 8 punts des del 2015; és a dir que en sis anys, milers de parlants han renegat de la llengua que els havia criat. Al document es destaca l’increment de la competència en valencià, sobretot entre el funcionariat de l’Administració o a les zones castellanoparlants. Interessant i digne d’aplaudiments. Ara bé, que el món sencer dominara el còrnic, per posar-ne un exemple, però que només quatre gats en feren ús, el salvaria de la mort? En absolut.

Segons l’enquesta, els batecs de vida del nostre parlar ressonen cada dia més i més dèbils. En una paraula, el valencià agonitza. Algú dirà que les causes en són múltiples, i encertarà. Tanmateix, si per una vegada gosàrem veure les coses com són, ens hauríem de preguntar per quin motiu no s’actua de manera contundent per protegir els nostres drets lingüístics i per evitar les humiliacions a qui pretén viure en valencià. Quina legislació ens està portant al traspàs? Per què el titubeig polític (plurilingüisme discutit, requisits lingüístics de mitja canya, “oblit” de la reciprocitat audiovisual, estancament d’Àpunt...) quan tenim un peu en el taüt?

Si va endavant la renúncia a usar el tresor de mots, refranys, girs lingüístics, dobles sentits... que ens va regalar Jaume I quan va arribar a aquesta terra i ens va saludar amb un Bon dia, disposem-nos a preparar el nostre sepeli. No hi haurà herència per a la nostra descendència. Perquè un poble que expulsa la pròpia llengua del seu relat íntim i opta per una altra veu, acaba convertit en ressò, en caixa acústica, en eco. Un eco moribund d’allò que fou i no tornarà mai més a ser.