ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Pareu el món que en volem baixar, cridàvem fa unes dècades quan pensàvem
que el planeta es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle desmanegat i
sense fre precipitant-se costera avall.
Els anys han transcorregut i continuem instal·lats a la mateixa finestra
del mateix autobús boig, veient desfilar les parades veloçment, sense gosar
prémer el timbre de parada que ens permeta abandonar-lo. La majoria de
nosaltres fa temps que ja no gaudim del paisatge. S’esmuny tan de pressa davant
dels nostres ulls que només en captem bocins distorsionats, flaixos frenètics.
Un ritme insuportable ens transporta, a la
velocitat de la llum, de la taula del desdejuni al seient del metro, d’aquest al
despatx, després al bar de l’esmorzar, al taulell de la botiga, a la bicicleta
del gimnàs, a la cua de l’autobús, a la consulta del pediatra, a la reunió de
pares, a la perruqueria, al sofà de casa, al llit, a la dutxa, a l’ordinador,
al rentaplats, al rostre plàcid d’algú que s’ha cansat d’esperar l’abraçada de
bona nit…
Quina mena d’existència ens hem autoimposat? Qui ens ha dit que 24 hores no
són suficients? Suficients per a què? Què busquem exactament, quan ni el
rellotge és capaç ja de seguir-nos? Ens cal apartar, ni que siga un segon, la
cortina feixuga de la nostra existència veloç i reflexionar. I si ens
plantejàrem seriosament recuperar aquells vells costums que ens permetien
macerar lentament els passeigs, les companyies i, sobretot, els anhels, en el
licor melós i perfumat del pas del temps, un temps pausat que mastegàvem segon
a segon?
Un tornado gegant de presses i corregudes ens té atrapats en el seu moviment
i ens fa perdre de vista les coses més senzilles de la vida que són, justament,
les que ens fan més humans: els segons que una mà pren per regalar una carícia;
les converses a mitja veu entre amics que veuran junts l’alba del dia següent;
el silenci d’un paisatge a la tardor; les hores caminant sense rumb; un llibre
reposant sobre un pit de respiració serena…
En quin instant hem ofegat l’aroma de l’olla coent-se a foc lent o la remor
de la tertúlia infinita després del bon àpat?
No
podem córrer tant. No podem córrer més. Demanem a l’autobús que està a punt
d’estavellar-se que reduïsca la velocitat, que adapte el seu pas al de les
estacions i que permeta al passatge inserir-se plenament en el paisatge de la
vida.
Ralentiu
el món, diríem ara. Necessitem temps per assaborir-lo.
2 comentaris:
Com la major part dels seus articles: Preciós.
Hola. Molt bé l'article, a més real com la vida mateixa i estic totalment d'acord en què anem molt de pressa per la vida, moltes vegades ni ens adonem del que ens envolta.
Publica un comentari a l'entrada