dilluns, 13 de setembre del 2010

Culpable

DIA 1:
L’ombra d’un sol, groc i redó com una coca d’ou, clareja l’horitzó de tinta xinesa.
Les meues parpelles es desperten d’un salt i estiren el meu cos que, entre badall i badall, s'alça i forada les altures.
M’acullen la cortina de pluja de la dutxa i uns pantalons i una camisa vanitosos que s’encaboten a posseir-me.
Els cabells, mullats, m’enfosqueixen la visió del desdejuni, però unes gotes de llet esquitxen els meus llavis i em marquen el camí d’eixida.
La casa se’m tanca darrere l’esquena; apressadament, m’esmuny pels carrers, camí de la responsabilitat.
L’espés i tedi cortinatge d'hores de treball s’entreobri un moment i gaudisc d’un àpat agradable, però veloç.
Ja de nit, acomiade l’escenari de la meua vida laboral i encete la carrera d’obstacles que passa pel caixer automàtic, el quiosc i el supermercat.
Carregat com una mula, busque desesperadament la línia de meta d’aquella jornada i la trobe, finalment, a la cuina de casa on em prepare un mos i l’esmorzar de l’endemà i el dinar també...
Les forces se’m cauen pel forat de la pica: em quede sense sopar.
Decidisc continuar vivint de prestat.
Em gite i romanc immòbil.
Només es mouen els meus pensaments. Fins que em perd.
Somie.

DIA 9:
Clareja el cel. Em desperte d’un salt. Em dutxe amb la pluja. Una camisa m’assetja. Desdejune l’aroma dels meus cabells mullats. Patine pels carrers. Intente apartar una cortina per veure’m la vida. Més hores inertes. Cride la foscor, la meua aliada. Córrec fugint d’una gernació d’encàrrecs, de comandes i de peticions. Cuine les meues forces. Les socarre. Busque l’estora dels meus somnis i m’hi perd.
Somric.

DIA 16:
Alba. Despertar. Dutxa. Desdejuni. Camí. Responsabilitat. Dinar. Inèrcia. Compra. Cuina. Sopar. Llit. Pèrdua.
Somique.

DIA 25:
Desd...Resp...Dina...Inèr...Sop...Pèr...
Plor...

DIA 27:
Res... Inè... Per...
Mor...

DIA 30:
R...I...P...

De vegades, la rutina és assassina.