divendres, 10 d’agost de 2018

Racons de la pena

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit! 

En l’espai d’unes poques hores, he perdut dues persones que estimava. Dues dones, amigues intel·ligents, treballadores, cultes, i dolces, com només arriben a ser-ho els éssers humans especialment generosos amb els altres.  Cadascuna amb la seua manera d’enraonar i de viure, em van ensenyar que el rostre de la bondat sempre somriu i que es mantindrà somrient mentre el tinguem ben a la vora dels ulls per donar llum als records que desfilen, una vegada i altra, entre els vapors del dolor.

Estimada Rosa; benvolguda Lola, la meua xica, promet que intentaré portar-vos en la meua veu i en cada vivència que m’atorgue el cor. No miraré enrere ni al futur; vos retindré ací, amb mi, ara, en el meu present que compartiré amb vosaltres perquè no conec una altra manera de retornar-vos als paisatges que vau conéixer, d’oferir-vos l’instant fugisser però viscut i de sentir-vos al meu costat, entre els batecs de les parpelles de cada un dels dies que estan per nàixer.

En aquest matí d’estiu que s’encabota a il·luminar els atzucacs de la pena, m’adone que, a pesar de la mort, la vida tira endavant, i que aquesta és la victòria més dolorosa i alhora esperançadora que posseïm. Que a pesar de l’aflicció, el vent insolent continua alçant les cortines per deixar al descobert els cossos abandonats a la recerca d’un descans. Que malgrat les llàgrimes que enterboleixen la resplendor del sol, el cel, d’un blau avariciós, s’entreté una vegada i una altra a esquivar els núvols. I que encara que vos reclamem amb totes les nostres forces, el món lluita per ancorar la quotidianitat còmoda d’un fil encetat en els albors de la Humanitat, un fil que algú va anomenar Vida.
La vostra, amigues inoblidables, caminarà eternament per l’horitzó entelat del nostre enyor.

Cap comentari: