Paradisos

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 21 DE JULIOL DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ni la unió entre el formatge de cabra i la confitura de tomata. Ni la combinació del Bloody Mary. Ni el matrimoni entre l’antiga vigilant de la platja, Pamela Anderson, i el futbolista francés, Adil Rami. No hi deu haver al món una química més deliciosa que la que fa confluir l’estiu i les vacances, i que ens inunda d’eufòria.

El primer pas, que complim amb devoció, és acatar l’impuls irracional de traslladar la vida a l’exterior. Seiem a la fresca, ens estirem sobre la gespa, col·loquem l’estoreta de ioga davant de la mar... Ho acceptem tot, sempre que se situe davall del cel turquesa, el firmament estelat o la branca d’algun arbre generosament ombrívol. Busquem, i estem convençuts que trobem en aquestes dates, la felicitat total formada per la suma de la nostra gent, l’univers i nosaltres.

Una vegada assumit això, encetem el pas següent. Cal localitzar el paradís perdut que perviu en el nostre imaginari estiuenc: una cala, una vall que fa eco, uns camps acolorits, un mercat a l’altra punta del món... I ens posem en marxa. En totes les direccions. Usant tots els mitjans al nostre abast. Arribar a lloc esdevé l’obsessió: si és que portem tot l’any somiant-hi! Aquest oasi íntim és la bombolla d’oxigen que portem enganxada a les pupil·les, que ens alleugerirà la realitat diària i ens permetrà relativitzar els conflictes de l’oficina o les crisis dels nostres adolescents. Ni que siga una vegada a l’any, ens submergim en les imatges i sensacions que hem estat projectant-nos durant onze mesos: aigües turqueses, festa, natura i llibertat. Llibertat absoluta per fer el que vulguem quan vulguem. Ningú (ens obliguem a creure-ho) decidirà per nosaltres durant aquest parèntesi adorat. I, això, és el taló d’Aquil·les del somni. Perquè si resulta que aterrem al paradís amb una cua de familiars, si l’oratge ens traeix o una vaga de controladors ens deixa en terra les il·lusions, s’esfumen la felicitat, les expectatives de redempció casolanes i els recanvis d’humor per a l’any següent.

Per això, per protegir-nos de l’infortuni, hem d’entendre que no som éssers d’un sol paradís; que en necessitem uns de ben grans per fer-nos avançar, sí, però que ens són vitals els més modestos, els que se situen a la vora del cor, com ho són els regnes de l’amistat, de les coses ben fetes, de les minúscules alegries, perquè seran aquests territoris humils qui conformaran l’univers per on transitarà la màgia de la vida diària.