A la fresca

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 7 DE JULIOL DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. Salvem la fresca, diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d’eixir a la porta de casa quan amaina la calor.

En realitat, poc queda d’aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de “prendre la fresca”, és a dir, servir-se’n gratuïtament, abraçar l’aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l’estiu. En el passat no tan llunyà quan, orfes d’aire condicionat, havíem de buscar l’oxigen a la via pública, les famílies s’hi abocaven amb deler i els carrers s’omplien d’engronsadores i cadiretes de boga arrenglerades a la paret o de cul al trànsit, amb les potes davanteres sobre la vorera i les posteriors a la calçada, en un joc d’equilibri digne del Cirque du Soleil.

De vegades algú narrava contes per als més menuts, però normalment les converses que s’hi coïen eren territori acotat dels adults. La jovenalla preferia córrer amunt i avall cridant com bèsties a punt de degollar perquè tot era bo per posar-nos el cor a mil i envernissar-nos la pell de suor.

Ara, si pel que fóra ens afegíem al rogle, sabíem que podíem escoltar però que teníem prohibit posar-hi el nas. Va ser en aquesta escola d’oratòria improvisada que vam aprendre a callar i interpretar les paraules misterioses dels majors que exposaven raonaments compromesos davant d’un públic infantil aparentment innocent. Quin exercici lingüístic tan subtil i ric en matisos aquell que forçava els narradors a contar sense ferir sensibilitats, a senyalar sense dir noms, a indignar-se sense escandalitzar-nos! Quants contacontes els haurien volgut de mestres! I quants polítics!

Amb esforç, les criatures vam anar desxifrant els codis que ens serviren per entendre els amors i desamors de mitja comarca, els negocis bruts de molts, els abusos dels governants o com era que el senyor rector vivia amb una neboda que se li pareixia com una gota d’aigua beneïda a una altra.

Actualment, els carrers d’estiu van plens d’enormes concentracions festives o musicals, però han anat buidant-se de minúscules vides compartides, d’aquelles que cosien el teixit social i cuinaven, qui sap, un futur millor. Quan el planeta llangueix i ens suplica xicotetes revolucions per salvaguardar-lo, no seria hora de tornar a eixir al carrer a compartir secrets de lluita? Ni que fóra prenent la fresca.