ACOSTAR-SE AL PRECIPICI

Qui de nosaltres, una vegada complits molts anys, major, pròxim, al nostre torn, a la vellesa, se sent plenament satisfet de la manera com ha viscut o viu la relació amb els seus pares ancians? No tenim, a partir d'una certa edat respectable, una mena d'identificació quasi palpable amb les persones que només viuen ja pendents de les engrunes d'afectivitat dels familiars? Tu, persona activa, indepe

ndent, et trobes un bon dia esperant el bes del fill o de la filla, que ja no arriba amb la mateixa freqüència, enyorant aquells moments interminables de confessions mútues, anhelant recuperar el seu interés quasi exclusiu per tu. I jugues a creure que l'amor és el vostre lligam indestructible. I certament ho és. I jugues a imaginar futurs compartits novament. I certament ho seran.
Tanmateix, de vegades, enmig de la nit dels teus 50, 60 o 70 anys, se t'obri just en el centre del pit un forat ple de solitud, que inunda, ni que siga un segon, una fam d'afecte, de carícies i de paraules tendres tenyida d'una tristesa insuportable. Per això, l'endemà, abans que els teus pares, ancians i invàlids, et reclamen, te'n vas corrent per abraçar-los, per envoltar-los de vida i fer-los saber que no patisquen, que tu, el seu fill, la seua filla, els construiràs amb paciència i amor un port d'afectes ben sòlid on podran amarrar el seu vaixell fràgil abans de l'últim viatge.